Quan Espanya va anar a la guerra de figurant

A 'Aunque caminen por el valle de la muerte' Álvaro Colomer retrata el paper ambigu d'Espanya a la batalla de Najaf a Iraq
Alvaro Colomer Aunque caminen por el valle de la muerte

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Així com la literatura i el cinema dels Estats Units treuen molt de partit dels afers exteriors del seu aparell militar (on fins i tot els propis soldats escriuen les seves memòries), no es pot dir el mateix de la literatura espanyola, que poques vegades tracta el tema de les guerres en les que participa Espanya. És clar que si atenem al que el govern central considera guerra, resulta que Espanya no ha participat en cap d’elles des de fa molts anys. Dit d’una altra manera, Espanya no fa la guerra amb ningú, només s’implica en missions de pau. Vist des del sofà de casa, sembla ridícul pensar que això és així quan veiem imatges a la televisió que ens demostren el contrari. Ara bé, podríem acceptar que tot és una qüestió d’interpretacions, i seria necessari estar a la primera línia de batalla per veure si l’exèrcit espanyol fa la guerra o la pau.

Això és, més o menys, el que fa el periodista i escriptor Álvaro Colomer (Barcelona, 1973) en la seva novel·la Aunque caminen por el valle de la muerte (Literatura Random House). L’autor situa el lector en la base Al-Andalus, a l’Iraq, l’any 2004, quan va tenir lloc la batalla de Najaf. En aquells fets, la base espanyola va ser atacada per un nombrós grup de milicians de l’exèrcit del clergue  xii Muqtada al-Sadr. Amb els espanyols hi havien soldats d’El Salvador i d’Estats Units, així com alguns mercenaris de Blackwater (treballadors d’una empresa militar privada d’Amèrica contractats per portar a terme tasques de seguretat), però eren els espanyols qui dirigien aquella base i, per tant, els encarregats de la seva protecció. Ara bé, la novel·la mostra com mentre els salvadorenys i els americans s’enfrontaven a la insurgència iraquiana, els soldats espanyols restaven immòbils, mentre els seus companys rebien els trets.

De fet, a mesura que anem llegint, veiem que els integrants de la brigada Plus Ultra II estaven allà més per fer acte de presència que no pas per desenvolupar cap tasca militar rellevant. Els soldats de les altres formacions es queixen al llarg de la novel·la de l’actitud passiva dels espanyols: que si estan allà per donar caramel als nens, que si han arribat a un acord amb al-Sadr per no agredir-se mútuament, que si no disparen cap tret i tenen les municions sota clau. I tot això, que comporta diverses picabaralles i tensions entre uns i altres, esclata precisament el 4 d’abril de 2004, amb la batalla de Najaf. Els milicians són un bon número, estan ben armats, mentre que els soldats de la base Al-Andalus s’estan quedant sense municions. Demanen als espanyols que disparin, que ajudin, que comparteixen el seu arsenal amagat, però aquests tenen la missió de no fer res. Fins i tot hi ha un moment en la novel·la en què un soldat espanyol té en el seu punt de mira un franctirador iraquià que està encertant amb la seva arma els companys americans. En canvi, rep l’ordre de no disparar. La cosa es va posar seriosa i al final van rebre la llum verda per actuar. Van aconseguir sufocar la insurrecció, però van intervenir amb massa demora.

Aquella batalla va deixar en evidència l’exèrcit espanyol, que, per altra banda, van aixecar la base a prop d’un edifici més alt (un edifici), des d’on es podia disparar perfectament als soldats. El despropòsit va ser tan gran, que quan la brigada Plus Ultra II va tornar a casa (abans que la resta de formacions gràcies al replegament promès per Zapatero, que acabava d’arribar a La Moncloa), va abandonar Al-Andalus entre insults, pintades i ous llençats contra els seus carros per part dels seus companys americans i salvadorenys. Ara bé, això no vol dir que els espanyols no tinguessin valor ni voluntat d’intervenir-hi abans, sinó que les ordres que rebien eren l’immobilisme: donar la imatge al món de què Espanya participava en una gran missió de pau, però en realitat fer poca cosa per no enfadar els iraquians.

Aquesta batalla podria passar-nos desapercebuda, no donar-li gaire importància, però Álvaro Colomer ens aporta una informació de gran rellevància per entendre, per una banda, quin paper juga Espanya en els conflictes armats internacionals en els que intervé, i, per l’altra, per copsar amb més profunditat com es mostra la naturalesa humana en situacions límits com és una guerra. Alguns soldats disparen però ploren, alguns actuen per destruir i d’altres per protegir, alguns milicians s’hi sumen per odi i d’altres perquè no tenen cap més opció. Hi ha egoismes, però també solidaritat. Hi ha herois però també botxins. De fet, la novel·la mostra que alguns d’aquests herois només ho són en la guerra, i deixen de ser-ho quan tornen a casa, amb la crisi personal que això els genera. Però també hi ha herois que ho són quan ja han abandonat la guerra i posen el pit per rebre una condecoració.

Álvaro Colomer és un periodista de mena, i això és innegable. Per escriure aquesta novel·la ha viatjat a llocs com Estats Units i Iraq, ha fet dues-centes entrevistes a qualsevol persones que poguessin donar-li alguna informació sobre el que realment va passar a Najaf. Intenta que no quedi cap llacuna en la seva investigació, perquè el lector entengui perfectament com es passa d’un punt a l’altre. Però més enllà de la investigació purament periodística, Colomer és un narrador extraordinari. Ja em va convèncer quan va escriure Los bosques de Upsala (Alfaguara), però Aunque caminen por el valle de la muerte demostra encara més maduresa i un ventall més ample de recursos narratius. El lector no assisteix a una simple descripció d’uns fets, sinó a una recreació que és digerida com si estiguéssim davant d’una pantalla de cinema: es veu com la pols s’aixeca, el soroll dels trets és ensordidor, els crits ens posen en alerta. De fet, llegint la novel·la de Colomer he recordat aquella tensió que vaig sentir quan vaig veure En tierra hostil de Kathryn Bigelow, la cinta que es va endur l’Oscar a la Millor Pel·lícula l’any 2009.

Aunque caminen por el valle de la muerte podria ser una gran pel·lícula o fins i tot una bona sèrie de pocs capítols. Els personatges que surten en la novel·la tenen les seves històries al darrere que l’autor apenes toca i que podrien donar molt de sí en la gran o petita pantalla: un americà que no pot abandonar la guerra tot i que la seva dona és malalta, un jove salvadoreny que assumeix més perill per guanyar més diners i poder mantenir la seva família, un mercenari que no entén la seva vida sense la guerra… En definitiva, l’autor ens dóna petites pistes sobre la vida d’aquests personatges perquè siguem els lectors els qui acabem de construir la part humana d’aquesta història. Álvaro Colomer demostra una vegada més que és un brillant escriptor capaç de posar la mirada allà on normalment no ens fixem, ja sigui en les petites guerres de cada dia o en les grans guerres d’aquest món.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La llarga vida de la Sala Apolo

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Eva Espinet, antropòloga i historiadora, ha escrit aquest llibre publicat per Comanegra, que es pot aconseguir també en una traducció al català de...
  • La pulsió de la mort

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila La muerte de Virgilio és l’obra més coneguda de Hermann Broch (1886–1951), quin ha estat considerat per la crítica com un dels grans autors...
  • Versos d’Emily Dickinson

      Fran Seva. Alcalà d’Henares / @franseva_ Si hi ha un personatge clau en la història de la poesia estatunidenca, aquesta és Emily Dickinson (Massachusetts, 1830). Tot i ser...
  • Les memòries del modern Leopoldo Pomés

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Leopoldo Pomés és un d’aquells personatges inclassificables, gairebé, com es diu ara, una icona de la modernitat barcelonina en una època ombrívola però...