El viatge a peu d’Espinàs per terres alacantines

'A peu pel Comtat i la Marina' va ser el desè llibre de viatges de l'autor, una aventura que va compartir amb el seu amic Sebastià Alquézar
josep maria espinas a peu pel comtat i la marina

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Em reconec un apassionat dels llibres de Josep Maria Espinàs, i de tota la seva extensa producció literària, tinc especial estima per la seva sèrie de viatges a peu que va fer per tota Espanya. Aquests dies he llegit A peu pel Comtat i la Marina (La Campana), un recorregut no gaire lluny del turístic Benidorm, que inclou pobles com Guadalest, Confrides, Balones i Fageca, entre altres. Són petits municipis que segurament no sonaran gaire, un aspecte habitual dels viatges d’Espinàs, que sempre intenta fugir de les massificacions turístiques per centrar-se en indrets poc trepitjats, en alguns casos fins i tot oblidats.

 A peu pel Comtat i la Marina es va publicar el 1998 i suposava el desè llibre de caminades d’Espinàs. Ens diu l’autor que en aquest ocasió, el que va motivar aquesta escapada va ser una carta d’un lector del diari Avui que l’animava a visitar aquests llosc. L’escriptor va fer aquesta desena aventura amb el seu inseparable company de viatges Sebastià Alquézar, tot i que en aquesta ocasió Alquézar gairebé no té presència en el llibre. I aquesta és una de els coses que es troben a faltar en aquesta entrega. Però anem per pams. A peu pel Comtat i la Marina és un dels llibres més breus de la sèrie, cosa que deu indicar que o bé el viatge va ser més curt, o és que la visita no va donant per a tant. Llegint aquesta entrega m’inclino a pensar que és més aviat la segona causa. Reconec que m’he avorrit una mica llegint aquesta aventura.

Els personatges amb els que es va creuant Espinàs no donen tanta conversa com en altres racons d’Espanya. Hi ha algunes espurnes de genialitat, però res comparable amb altres ocasions. Una de les coses que m’agraden d’aquests llibres és l’humor i la filosofia de vida que mostren els habitants de municipis poc poblats, gent d’edat avançada que les ha vistes de tots colors, que ha sobreviscut a guerres i pèrdues diverses, però que mostren una vitalitat increïble. Aquí, en canvi, vaig converses més superficials, i fins i tot les caminades pels pobles les veig més ràpides. Vaja, que el lector no té temps per fer-se una idea una mica clara de la identitat del poble ni de l’aire que s’hi respira.

Com deia, trobo a faltar més presència del company de viatge d’Espinàs, que sorprenentment només apareix en contades ocasions i de manera molt efímera. En aquesta ocasió l’editora de La Campana, Isabel Martí, no es va sumar a l’aventura, que, vulguis que no, aporta un altre punt de vista que Espinàs sap captar. Suposo que cada viatge dóna pel que dóna, i aquí em falta teca. Tinc la sensació que l’autor va voler suplir aquestes carències amb referències històriques i lingüístiques, però aquesta vegada això se m’ha fet pesat. Crec que apareix més el filòleg Joan Coromines, que va morir uns mesos abans de fer el viatge, que Sebastià Alquézar, que era present. En qualsevol cas, em sento afortunat dels viatges que encara no he llegit, perquè em segueix estimulant la mirada d’aquest autor tan humà i tan prolífic.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESTurisme / Viatges
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...