L’empenta d’un nen solitari

A 'Les fantasies d'un nàufrag', l'autor vigatà Pep Albanell presenta una novel·la que es nodreix de les seves memòries d'infantesa
Les fantasies d'un naufrag pep albanell def

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Pep Albanell és un escriptor amb una llarga trajectòria i molts premis i reconeixements. Amb el pseudònim de Joles Senell ha esdevingut un clàssic indiscutible en el món de la literatura infantil i juvenil. Potser és una percepció personal però crec que, d’alguna manera, l’èxit en el món dels infants, lligat sovint al context escolar, castiga els escriptors i escriptores quan incideixen en el camp de la literatura per a adults. Ha estat el cas de gent com Joaquim Carbó, per posar un exemple. El mateix Jaume Cabré ha reconegut el gran mèrit de l’obra d’Albanell però crec que no m’erro si afirmo que Cabré té avui un reconeixement diferent del que ha obtingut  gent com Albanell, més o menys de la seva generació.

Pep Albanell escriu molt i molt bé i després d’uns quants anys sense publicar narrativa per a adults va retornar amb un llibre excel·lent i fins i tot original en el context actual, Les fantasies del nàufrag (Bromera). L’autor, en una nota d’agraïment al final del llibre explica que ha volgut contravenir una sentència que sembla que tothom dóna per bona: “no es poden fer bones novel·les amb bons sentiments”. Jo afegiria que la cosa encara es complica més quan la novel·la se situa en el món de la postguerra, tan gris i ranci, però en el qual també es gaudia de la vida i es madurava i es llegia. El llibre és autobiogràfic però imagino que l’autor s’ha pres algunes llicències i ha arrodonit records i vivències per transformar-los en literatura de la bona.

Aquí hi trobem una família normal, que s’estima i s’entén, uns companys d’escola que fan un assetjament incruent, aquella mena de coses que ens han passat a tots i totes i que avui sovint es magnifiquen. Hi trobem uns hermanos que no maltracten ni abusen sexualment dels alumnes, a tot estirar castiguen amb còpies excessives i controlen l’ús prohibit del català encara que en ocasions se’ls escapi la procedència. Uns educadors els quals, amb totes les seves limitacions, saben copsar la intel·ligència i la bondat quan se l’ensopeguen. I tot això sense arribar a l’admirable carrincloneria de les novel·letes de Folch i Torres, que també ajuden a créixer al nostre protagonista.

Aquest nen, que sofreix un canvi de residència per motius de la feina del pare, que entoma una nova escola, que se sent sol i desgraciat, de vegades fins i tot sense motius objectius, cosa que cal tenir en compte quan es pregunta als infants pels seus sentiments, descobreix el valor del llibre i del que representa, en un món en el qual hi havia molt poques distraccions a l’abast, més enllà de la colla de l’amics i el carrer. El llibre és així mateix tota una antologia de les lectures habituals que  teníem a l’abast els infants llegidors. Si el protagonista fos una nena potser hi hauria afegit coses com ara Petites dones, Cuore o Fabiola. Ha estat més habitual que les nenes llegissin llibres de nens que no pas a l’inrevés,  em temo que encara és una mica així, fins i tot en el món de la lectura dels adults. I potser ha de ser així, val més no cercar explicacions excessivament complexes a aquesta mena de tendències.

Pel llibre desfila un munt de gent entranyable, parents, coneguts, el llibreter, la bibliotecària… La religió, que per a molta gent va representar una mena de pes feixuc aquí té el seu costat positiu, divertit, socialitzant. Les processons esdevenen una mena de carnestoltes temàtic i el protagonista hi xala d’allò més. Hi ha un humor tendre escampat per tot el llibre, és clar  que és possible que connecti més aviat amb gent de la generació d’Albanell que amb persones més joves tot i que em sembla una lectura imprescindible per a tota mena de públic, a l’hora de constatar que la bondat és un valor i que fins i tot en èpoques difícils hi ha esperança, alegria i tendresa. He llegit en els darrers anys uns quants llibres d’aquests que apleguen records i vivències del passat, fa temps que no en trobava un de tan reeixit. I, tot s’ha de dir, tan ben escrit.

Albanell utilitza un llenguatge ric, viu encara, tot i que a molta gent, a causa del desús abusiu, alguns mots i expressions absolutament recuperables li sonin a antigor. Les fantasies del  nàufrag és un llibre de maduració, la fantasia és un refugi però per al protagonista tampoc és un recurs per escapar de la  realitat. Escriu, llegeix, imagina, però vol cridar l’atenció de les nenes i ser reconegut pels adults. Té una unitat narrativa però està estructurat en tres parts i un epíleg i cadascuna d’aquestes parts està dividida en quatre o cinc que funcionen gairebé com a narracions individuals.

Albanell aconsegueix l’excel·lència literària amb la senzillesa, una senzillesa aparent, és clar. Aquest nen fascinat pels llibres no és gaire diferent del nen fascinat per les pel·licules de Cinema Paradiso, l’experiència de la infantesa és universal i cal entendre que quan recordem segurament reinventem el passat. Amb aquest llibre Pep Albanell es reafirma en allò que és des de fa molts anys, un dels autors més originals i reeixits de la literatura catalana. Separar, en el cas d’aquest autor, l’obra per adults i la dedicada als infants seria absurd. Tot plegat conforma un tot de gruix. L’obra d’Albanell mereix una relectura i una revisió aprofundides. Un altre tema és que sembla que ser prolífic és un defecte, una de tantes boutades com aquestes a les quals l’autor fa  referència en els agraïments. quan esmenta la bondat i els bons sentiments. Ser treballador, en el camp literari, no resulta gaire ben vist per segons qui.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES