David Monteagudo: “Els lectors em diuen que sóc fred i cruel amb els meus personatges”

Publica el llibre de relats ‘Crónicas del Amacrana’, on la quotidianitat es veu trencada per fenòmens inesperats i poc habituals
David Monteagudo
L'autor segueix apostant pel gènere fantàstic / Foto: Manel Haro

Amb David Monteagudo (Vivero, Lugo, 1962) quedem a la llibreria Gigamesh de Barcelona, on ha de presentar Crónicas del Amacrana (Rayo Verde), el seu llibre de relats on, com és habitual, mostra una quotidianitat que es trenca per un fenomen fora de l’habitual. Aquests relats conserven l’essència de les seves novel·les Fi (Quaderns Crema/Acantilado), Brañaganda (Acantilado) i Marcos Montes (Quaderns Crema/Acantilado), així com del seu llibre de relats El edificio (Acantilado). Com que arribo amb prou temps, mitja hora abans de la nostra cita, decideixo fer un cafè al bar del davant. Monteagudo també arriba abans i té la mateixa idea, fer un cafè al mateix lloc. Ens trobem, em mira amb curiositat perquè tinc el seu llibre sobre la taula. El saludo: “David, sóc jo, la persona que t’entrevistarà.” I somriu: “ah, t’he vist amb el llibre i pensava que eres un lector fent temps per veure la presentació.”

La vida de David Monteagudo, resident a Vilafranca del Penedès, va canviar quan va publicar la seva primera novel·la, Fi. Va ser per casualitat, la va enviar a Acantilado i un article de Jordi Llavina a La Vanguardia sobre Monteagudo va fer que l’editor, Jaume Vallcorba, es posés en contacte amb l’autor. La novel·la va ser un èxit, es van vendre els drets a diverses llengües i se’n va fer una pel·lícula. Gràcies a això, l’autor va deixar la seva feina a la fàbrica de cartrons on treballava i ara es dedica a escriure mentre de tant en tant alguna editorial fica la mà al seu calaix d’obres escrites i no publicades i recupera alguna.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

És sabut que al teu calaix hi ha moltes obres ja escrites que, de tant en tant, van veient la llum. Els relats de Crónicas del Amacrana estaven al calaix?

Sent honestos, sí, la majoria són fins i tot anteriors a la novel·la Fi, tret d’algun més actual. En aquell moment jo escrivia amb molta llibertat, perquè encara no havia publicat, era anònim i, per tant, no tenia cap pressió, ni del mercat, ni d’editors, ni de mi mateix. Vaig escriure molts relats, alguns que havien de ser breus i es van allargar. Diguem que llavors vivia amb certa innocència literària, mentre que ara em sento condicionat per tot el que ja he publicat. Abans provava de tot, vaig escriure obres de ciència-ficció, tot i que molt suaus, perquè no me considero un expert. Però això no ha vist la llum, el David Monteagudo que els lectors coneixen és un altre.

Llavors, si tot el que s’ha publicat formava part del calaix, què està escrivint ara mateix David Monteagudo?

De Crónicas del Amacrana només un relat ha estat escrit després de Fi. La resta són anteriors. Aquesta pregunta que fas sempre m’ha resultat molt incòmoda, suposo que per mala consciència. Però ara ja puc dir que he estat ocupat en uns textos molt breus i molt sintètics, aplegats en un llibre que sortirà a principis d’any. Em costa posar etiquetes, però és un llibre que podria considerar-se un dietari, són textos d’una pàgina o pàgina i mitja: hi ha relats, reflexions sobre el pas del temps i la memòria. Crec que són texts més madurs on es troben idees que volen anar més enllà del text. El considero un llibre de maduresa, molt treballat. Ara suposo que em sento obligat a escriure una novel·la, que és el que tothom em reclama.

Qui t’ho reclama amb més insistència?

Lectors, editors… Pensa que quan buscava editor per a Crónicas del Amacrana, molts em preguntaven si no tenia cap novel·la, que consideraven més comercial que els relats. Jo tinc tres o quatre novel·les escrites i no publicades, però són una altra història, allò que abans et comentava, que són un altre David Monteagudo. Ara sento l’exigència de posar-me amb la novel·la, també perquè és un repte que jo mateix em poso.

En el pròleg de Crónicas del Amacrana, Lázaro Covadlo diu que la teva literatura té un caire existencialista. Hi estàs d’acord?

Encara que quedi molt arrogant humilment diria que sí, perquè encara que sempre escrigui sobre misteris, en el fons s’acaba parlant sobre la vida, el pas del temps i altres temes existencials.  Suposo que si la meva literatura només fos fantasia, l’editorial Acantilado no m’hagués publicat Fi. Ara bé, no em considero un autor filosòfic, sinó més aviat emotiu, m’agrada que els lectors es trobin pensaments que no estan pròpiament en els textos.

El que sempre hi ha en els teus textos és una quotidianitat que, en un moment donat, es trenca…

Sí, escric el mateix que m’agrada trobar com a lector. Llegeixo molt a Cortázar, Borges, Poe, i m’agraden les seves ambigüitats. Jo intento posar també ambigüitats en els meus llibres, tot i que sóc conscient que això no agrada a tots els lectors.

Parlant d’ambigüitats, encara et trobes lectors que et demanen explicacions pel desenllaç de Fi?

Sí, encara, encara, i tinc diverses respostes per a aquesta pregunta. Una, que és la real: el final de Fi que jo havia escrit era diferent, més explícit, i l’editor d’Acantilado, Jaume Vallcorba, em va suggerir uns quants finals diferents i vaig escollir un. Una altra resposta que tinc no te la puc dir, perquè et decebria. Sé que molts lectors es van enfadar amb aquell final, però acabant la novel·la d’aquella manera, s’ha conservat certa màgia. El meu primer final era més explícit i no hagués agradat tant.

Els gèneres de la fantasia i la ciència-ficció demanen ser explorats ara més que mai, perquè la realitat és especialment angoixant?

Suposo que sí, encara que haig de reconèixer que no sóc molt lector d’aquests gèneres. M’agraden més els clàssics del segle XX, com Kafka o Borges, que els visito un cop i un altre. A Espanya la fantasia i la ciència-ficció són gèneres menystinguts, cosa que no passa al món anglosaxó, per exemple. Crónicas del Amacrana ha estat rebutjat per editorials per tenir aquest punt de fantasia. La lectura serveix per a evadir-se de la realitat, encara que en aquest llibre hi ha algun relat que toca molt d’aprop la nostra actualitat a Catalunya, i això que està escrit des de fa temps.

Això vol dir que la realitat supera sempre la ficció?

Sempre. Per molta imaginació que tinguem els escriptors, la realitat sempre supera la ficció.

A Crónicas del Amacrana tenim diversos relats, però que tenen un fil comú. Com definiries aquest fil?

Difícil pregunta. Són relats fantàstics i tots parlen d’un món que canvia, que s’ensorra. Son textos molt quotidians que acaben amb una reflexió vital i emotiva. Els lectors em diuen que sóc cruel amb els meus personatges i que fins i tot sóc fred, però en aquests relats he intentat que hi hagi certa tendresa.

Bé, ara presentaràs el teu llibre a Gigamesh, la llibreria de l’editorial que publica Joc de Trons en castellà, una saga on la fredor i la crueltat cap als personatges són inqüestionables i, en canvi, venen molts exemplars. 

Ostres, sí, però et diré que no he vist la sèrie de televisió, perquè tinc una vida molt allunyada de les xarxes socials i de les sèries de moda. Ni tan sols tinc WhatsApp, em moc amb un telefon d’aquells de iaio. Sóc una mica estrany. Els meus amics me n’han parlat, de Joc de Trons, però jo no puc opinar, perquè no estic molt al cas.

La societat exigeix que estiguis a les xarxes socials?

A mi sí em pressionen perquè entri en aquest joc, per exemple els editors. Quan busco editor, el primer que dic és que no estic a les xarxes socials. Uns em diuen que no passa res, però sé que estar-hi és útil, pel tema de la difusió. Però és una cosa que no va amb la meva personalitat i, de moment, mentre pugui, prefereixo no ser-hi. Hi ha autors que estan morts i venen molts llibres, sense necessitat de passar per Twitter. I ara, amb l’actualitat de Catalunya, les xarxes socials són un arma de doble fil, hi ha qui viu en un món paral·lel allà.

Parlant de Catalunya, mentre no estiguis a les xarxes socials, ningú et reclama un posicionament polític. 

Sí, exactament. La meva dona sí que està més a les xarxes socials. I ella i els meus amics em comenten el que diuen alguns escriptors, que són tan bons, però que a les xarxes desenvolupen una personalitat antipàtica, quan en realitat no són així. Veig les xarxes com un espai molt visceral i de moment sobrevisc sense ser-hi. Quan necessito mobilitzar els meus amics en la presentació d’un llibre o a un taller literari, envio correus electrònics. Les meves xarxes estan basades en el tracte personal i tota la bondat que puc. I això és el que intento mostrar en els meus tallers literaris, per exemple.

A què et refereixes?

Per exemple, com que els tallers són de dues hores, fem una paradeta. Doncs jo els porto una truita de patates, i queden encantats. M’agrada molt cuinar. Aquestes són les meves xarxes, més limitades, però més controlables.

Entre els llibres i les truites de patata, ara seràs més conegut a Vilafranca del Penedès, on vius.

Haig de dir que ja era conegut, encara que no pels llibres, sinó perquè feia maratons quan llavors poca gent les feia, parlo de l’any 1980, 1981. Vaig ser campió de Catalunya de marató júnior. Vaig acabar la marató en dues hores i trenta-sis minuts.

Oh!

Després també era conegut pel món casteller, hi estava molt implicat. Diguem que a Vilafranca ja era conegut entre els veïns. El que sí ha canviat en la meva vida és en termes de qualitat. Jo sempre he treballat en feines manuals i darrerament estava en una fàbrica, com a maquinista, una tasca que se m’estava fent molt dura, especialment per la crisi. Pensava que em jubilaria allà. Però vaig publicar Fi, gràcies a un article del periodista Jordi Llavina,  i tot va canviar.

A Vilafranca hi havia un talent literari ocult…

El talent és relatiu, no sempre n’hi ha prou amb això, i la sort també juga un paper important. Hi ha gent molt bona que mai aconsegueix tenir èxit.

I com va canviar la teva vida després de Fi exactament?

Van començar a caure traduccions, la pel·lícula, i entraven més diners a casa. Vaig deixar la fàbrica, i vaig guanyar en qualitat de vida. Però, curiosament, escrivia més mentre treballava a la fàbrica que no pas després. Aquestes coses passen!

Es pot viure de l’escriptura, doncs?

En el meu cas no. Jo faig correccions d’estil, els tallers literaris i tot suma. Per altra banda, pensa que a casa som dos. En altres èpoques era jo qui tirava del carro i ara és més la meva dona qui ho fa. Jo estic a casa escrivint, cuidant dels nens i fent les feines de la llar. I m’agrada.

 

Crónicas del Amacrana David Monteagudo

Categories
EscriptorsFantàstica/Ciència-ficcióLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES