Germaine Gargallo, la dona que va sacsejar el cor de tres pintors

Cristina Masanés analitza en un llibre la figura d'aquesta dona que va passar per la vida de Picasso, Casagemas i Pichot
Germaine Gargallo cos pintura i error cristina masanés

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La recent exposició sobre Ramon Pichot al Museu Nacional ha tornat a posar de relleu la personalitat enigmàtica i poc coneguda de Germaine Gargallo. Fa tres anys se’n va dedicar una mostra a Casagemas, un dels seus amants i que sembla que es va suïcidar a causa del seu refús o de la seva traïció, tot i que això no ho hem sabut mai ben bé del cert. Per la vida de Germaine, qui, en realitat es deia Laura, van passar Picasso, Casagemas i Pichot, possiblement també alguns altres. Model, ballarina i de tot una mica, la personalitat de Germaine resulta fascinant i enigmàtica. Va motivar el suïcidi de Casagemas, que la volia matar, i aquest tràgic esdeveniment sembla que va incidir en l’etapa blava de Picasso, qui va pintar diferents imatges de Casagemas i alguns quadres en els quals es pot identificar la model.

Cristina Masanés (Manresa, 1965), escriptora i periodista, intenta refer la vida d’aquests personatges i el context en el qual es van relacionar a Germaine Gargallo. Cos, pintura i error (Llibres del Segle). De Picasso en sabem molt, potser massa i tot, va ser el gran triomfador, es va enriquir, va tenir una llarga vida i moltes amants. Per als homes això era, i potser és encara, un mèrit. A les dones amb interès sexual se les acostumava a titllar de nimfòmanes. Germaine/Laure Gargallo va ser un producte d’aquell París en efervescència de finals del XIX, amarat de somnis i de misèria. Pertanyia a una classe social humil però sembla que era molt bonica, tot i que els pocs retrats que en tenim potser no li fan justícia. Segons Picasso, els homes es giraven a mirar-la però donada la tendència del sexe masculí a contemplar les dones joves això tampoc no vol dir  res.

Es va casar molt jove i es va separar. Sabem que va començar a posar per pintors diversos, entre els quals, Nonell. Casagemas era un noi de casa bona, molt bona, estrany i turmentat, potser impotent, amb tendències autodestructives. De tot plegat en tenim poques dades certes. En un cafè, en una trobada d’amics, Casagemas treu una pistola, intenta matar la noia i se suïcida. Sobre aquells fets hi ha versions diferents. Pel mig hi ha gelosia però, sobretot, una personalitat difícil, la de Casagemas. Picasso no estava allà però la mort de l’amic el va trasbalsar.

Pichot s’acabarà casant amb Germaine i s’instal·laran a la Maison Rose però tindran problemes econòmics, els quadres del pintor no es venen i alguns intents de negocis diversos fracassen. Malgrat tot semblen un matrimoni convencional i unit, hi ha fotografies del matrimoni a Cadaqués, amb la família Pichot. La mort prematura de Pichot deixarà Germaine, prematurament envellida, sola i sense recursos. Al cap dels anys Picasso la visitarà en alguna ocasió i l’ajudarà econòmicament, per ell era fàcil. Tenien la mateixa edat però Picasso era un triomfador que s’aparellava amb dones joves i ella era una dama pobra i desdentegada amb qui, però, s’escriu de tant en tant. L’amistat entre el matrimoni Pichot i Picasso s’havia esberlat en algun moment, quan aquests van criticar l’abandonament de Fernande Olivier, una de les parelles del pintor a la qual apreciaven molt.

Amb les poques dades existents i documents inèdits o poc coneguts Cristina Masanés ha escrit un llibre fascinant, entre l’assaig biogràfic i la literatura de creació, amb fragments que esdevenen gairebé prosa poètica i amb d’altres que freguen el documental a l’entorn d’aquella època tan mitificada. El llibre obre molts interrogants i en tanca pocs. En aquell París de la bohèmia esperançada tots són iguals però amb els anys hi haurà un triomfador indiscutible, Picasso.

Picasso és també, malgrat les moltes biografies que se n’han escrit, un home enigmàtic. Ambiciós, egoista, la seva personalitat, en algun moment, genera refús. Però potser per triomfar, per palesar la genialitat, car no tenir escrúpols o no tenir-ne gaires. Hi ha molts Picassos, la seva vida va ser llarga, complexa. Els temps també eren difícils, molts d’aquells personatges que van envoltar la seva joventut es van anar quedant pel camí, Apollinaire, Max Jacob… Picasso es va escapolir del tema de la guerra, va sobreviure a tots els trasbalsos i va guanyar diners i prestigi universal. Casagemas i Pichot van restat en un relatiu oblit fins que les seves figures s’han recuperat, en part, gràcies a les exposicions del Museu Nacional.

Però les grans oblidades, en general, són aquestes dones que van ser boniques i desitjades, encara més si pertanyien a una classe social modesta i no van envellir amb placidesa ni tranquil·litat. La figura de Germaine Gargallo/ Laure Pichot, recuperada per Cristina Masanés, ens resulta una mica més propera després de llegir aquest llibre i s’amara de la grandesa poètica dels personatges mítics. Masanés té la grapa de recrear tot un món i tota una època amb un tipus d’escriptura molt personal. El llibre defuig els condicionants lligats a qualsevol gènere i, en aquests temps d’etiquetes excessives, això és un gran mèrit.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
ARTBiografies i memòriesLLIBRESLlibres sobre art
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES