Cristina López Barrio: “Massa comoditat ens pot deixar completament paralitzats”

‘Niebla en Tánger’, finalista del Premi Planeta, és l’aventura d’una dona que viatja al Marroc per trobar el seu misteriós amant d’una nit
Cristina López Barrio Premio Planeta
L'autora, a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona / Foto: Manel Haro

Cristina López Barrio (Madrid, 1970) ja va fer soroll amb la seva primera novel·la d’adults, La casa de los amores imposibles (Plaza & Janés). De fet, per aquella obra, va ser votada pels lectors de Llegir en cas d’incendi com l’autora revelació del 2010. Set anys després, publica la seva quarta novel·la, Niebla en Tánger, que li va valer ser finalista del Premi Planeta. La protagonista és Flora, una dona madrilenya que després de tenir una aventura d’una nit amb un misteriós home, decideix viatjar a Tânger per trobar-lo. Deixa aparcat a Madrid la seva vida rutinària i avorrida i un matrimoni que ja no la satisfà. Al Marroc espera saber alguna cosa d’aquell home misteriós, que casualment té el mateix nom que el protagonista del llibre que ell llegia quan es van conèixer. Flora sap que per saber alguna cosa del seu amant, primer ha de trobar l’autora de la novel·la.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La protagonista de Niebla en Tánger és una dona que decideix anar a buscar a Tànger l’home amb qui ha passat una sola nit. 

Aquesta és la història d’una fugida. Diguem que aquesta trobada amb aquest home és l’excusa, allò que la fa tirar endavant, i tot per no enfrontar-se amb una decisió que ha de prendre. Ella marxa per evitar enfrontar-se amb la seva pròpia vida.

Tots ens enfrontem a la necessitat de fugir de la nostra pròpia vida?

Jo penso que sí. En aquest cas és un matrimoni, però poden ser moltes altres coses. En la societat en la que vivim, ens ensenyen a buscar una comoditat, casar-nos, hipotecar-nos, tenir fills… La societat ens posa límits i responsabilitats i tot això a vegades pot entrar en conflicte amb la pròpia llibertat. No dic que tenir una hipoteca sigui dolent, però has de saber trobar el teu propi camí entre totes aquestes responsabilitats. Aquesta societat ens ofereix massa benestar, massa comoditat, et diu què està bé i què està malament, i això ens paralitza completament. Cal trobar la manera per lluitar pels propis ideals i, sobretot, ser coherent amb la pròpia vida. Intentar el que tu vols independentment de l’edat. És clar que a vegades això comporta renúncies, i la novel·la va de tot això.

Ara penso en Madame Bovary o Anna Karernina, dos personatges femenins de la literatura universal que van revelar-se contra el que s’esperava d’elles com a dones. 

Sí, anaven contra la societat patriarcal d’aquella època. Ara bé, si hi penses, veuràs que eren novel·les molt moralistes, perquè mira com acabaven les dues, gens bé… És a dir, les dones que van contracorrent, i trencant esquemes, tenen un mal final. Ara la societat ha canviat, però llavors no ho tenien tan fàcil.

La societat corroeix més l’autoestima de les dones que la dels homes? Ho pregunto perquè la protagonista de la novel·la, Flora, té problemes d’autoestima.

Les dones hem de ser perfectes: ser intel·ligents, tenir una bona feina, ser guapa, prima, tenir bon cos… Però no oblidem que moltes vegades som les pròpies dones les que ens posem aquestes exigències i que els homes comencen a ser esclaus de la imatge física. Vaja, mai havia vist tants homes depilant-se com ara! Hi ha un model que la gent vol imitar, i té a veure amb l’èxit. Sembla que si ets gras i no compleixes amb els cànons, has fracassat, però tots ens fiquem en la mateixa roda. La publicitat ens porta a tenir una vida perfecta, per exemple, però crec que no s’ha de tenir por a fracassar.

Com podem ser nosaltres mateixos?

Sent fidel a un mateix i no tenir por a fracassar. També tenint sentit de l’humor, riure’s d’un mateix està molt bé. És el que intento fer amb el personatge de la psicòloga que aconsella a Flora que faci broma d’ella mateixa. Hem de ser capaços de treure’ns importància, de ser més coherent amb la pròpia persona, i no tenir por a prendre decisions per si es decep a altres persones.

Niebla en Tánger és també un homenatge a la passió pels llibres.

Sí, els llibres haurien de ser productes de primera necessitat, com ho és l’aigua o el menjar. Des de principi dels temps, utilitzem les històries per explicar-nos a nosaltres mateixos. La literatura no només ens permet viure altres vides, ens fa moure’ns, ens generen emocions i reflexions. Però hem vist que al llarg dels segles la literatura ha estat censurada, i això és perquè la literatura sempre ha tingut molt de poder. Els llibres ens transmeten bellesa, ens fan conèixer altres vides, altres mons.

En la teva obra, des dels inicis, els amors impossibles o amors difícils hi són molt presents. 

L’amor és un dels grans temes universals, com ho és la mort o el poder. No podem negar que l’amor dóna sentit a les nostres vides, no parlo només de les relacions de parella, sinó també de l’amor que hi ha en una amistat. M’encanta escriure d’amor i llegir sobre amor, perquè és quelcom universal. Alguna vegada m’han preguntat si les dones escriuen millor sobre amor que els homes i no crec que sigui així, perquè hi ha grans novel·les d’amor escrites per homes, com El amor en los tiempos del cólera.

Precisament Gabriel García Márquez és un dels teus referents…

Sí, m’encanta la literatura hispanoamericana. Va molt amb la meva forma de ser, que és jugar entre la realitat i la fantasia. Jo sempre estic als núvols. També és una literatura molt sensorial i transmet molta bellesa, sents molt intensament el que García Márquez escriu. És una literatura que t’acompanya, et transporta. Té molta musicalitat. Quan escric, intento llegir fragments de l’obra de García Márquez. També m’agrada El otoño del patriarca.

Parlant de musicalitat, a Niebla en Tánger hi ha música. Per exemple, Flora escolta la banda sonora d’Amélie. Quines altres músiques formarien part de la banda sonora d’aquesta novel·la?

Precisament és que m’agraden molt les bandes sonores. No només la d’Amélie, també la de Lo imposible. I escolto molt la música d’Alberto Iglesias, com la de Todo sobre mi madre. També la d’El señor de los anillos, la de Crónicas de Narnia i la de Todas las mañanas del mundo. Intento escoltar una banda sonora diferent en cada novel·la.

Per què Tànger?

Jo escric de llocs que signifiquen alguna cosa per a mi. Crec que va ser el 1990 que vaig anar a Tànger, i vaig quedar atrapada per aquells carrers estrets de la medina i per la seva història. Ara Tànger ha canviat molt, però ens queda una mena de mite, que té a veure amb la generació ‘Beat’ i la llibreria Des Colonnes. Era l’escenari perfecte per situar la novel·la dintre de la novel·la. A més, través d’un amic vaig conèixer una dona jueva-sefardita que va portar la llibreria Des Colonnes durant més de vint anys. Ens va fer una ruta per Tànger i ens va explicar moltes coses. Tànger és una ciutat que t’atrapa també per les històries que t’expliquen sobre la ciutat. Hi ha persones que han marxat de Tànger, però han acabat tornant. Cada persona té el seu Tànger, el seu propi mite de la ciutat.

Sembla una elecció de pes. 

L’any passat hi vaig tornar i, és clar, més de vint anys després jo he canviat, i anava caminant reflexionant precisament sobre com he canviat amb el temps. Com pensava que seria amb més de quaranta anys i com sóc realment, quines eren les meves il·lusions… Vaig fer un repàs de mi mateixa i en la novel·la hi ha aquesta recerca de la pròpia identitat, tracta d’una dona que es cerca a si mateixa, perquè no s’atreveix a fer el que hauria de fer. Tot aquest còctel em va fer tenir-ho clar, havia de ser Tànger.

Vas començar fent classes d’escriptura creativa i ara has estat finalista del Premi Planeta. Qualsevol escriptor novell et preguntaria com t’ho has fet. 

El que es veu no és tota la veritat, és com la teoria de l’iceberg. Als dotze anys escrivia poemes, amb disset pensava que volia ser escriptora, als divuit vaig començar a fer dret i dos anys més tard vaig deixar la carrera i vaig començar a escriure la meva primera novel·la. Vaig guanyar un concurs, vaig tornar a estudiar dret, vaig escriure contes, vaig començar a treballar com advocada, vaig escriure La casa de los amores imposibles, vaig començar a fer classes d’escriptura a les que segueixo anant, i publico la meva primera novel·la amb 39 anys. És a dir, que des de fora pot semblar que tot ha estat molt fàcil, però des de petita que estic lluitant molt.

I ara que has aconseguit ser una escriptora reconeguda, és el que t’esperaves?

La realitat ha guanyat a la fantasia. A nivell emocional, ha estat molt bonic. En els lectors he trobat molt afecte. Però crec que encara haig de digerir tot això del Planeta, perquè és una tempesta de moltes emocions. Suposo que haver estat finalista marca un abans i un després en la meva carrera, per exemple em trobo fent promocions a un nivell que mai havia viscut. Necessito temps perquè tot s’assenti, perquè encara hi ha el sentit de molta responsabilitat i cert vertigen. Tot això no m’ho imaginava quan començava, llavors només veia el costat romàntic de tot plegat, però és el que tenen les utopies, que quan es fan realitat mai són com t’esperaves, però al cap i a la fi és l’única manera de progressar.

 
niebla en tanger cristina lopez barrio

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES