Els veïns de dalt tornen a baixar

‘Los vecinos de arriba’, l’obra escrita i dirigida per Cesc Gay, torna a Barcelona, però en versió castellana i amb nous actors
Los vecinos de arriba Josep Julien Cesc Gay Eva Hache Andrew Tarbet Teatre Condal Maria Lanau

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Si no fos perquè segurament ja és un joc de paraules massa trillat, aquest article podria titular-se Amor s’escriu amb hac, gairebé com aquell llibre de Jardiel Poncela. És clar que en català el joc no quedaria tan bé, si el que volem és destacar el paper de l’actriu i humorista Eva Hache en aquesta obra. I tampoc seríem justos, perquè si Los vecinos de arriba és una obra que funciona -i funciona molt bé- no és només èxit d’ella. Sobre l’escenari del teatre Condal de Barcelona es troben dos actrius i dos actors per interpretar els papers de dues parelles que es coneixeran amb més profunditat en un sopar. Són veïns, una de les parelles viu damunt del pis de l’altra. Eva Hache i Josep Julien són aquí marit i muller, formen un matrimoni que ja no s’entén gaire. Entre ells, no hi ha sexe ni passió. Tenen una filla en comú, comparteixen sostre, però poca cosa més. En canvi, els seus veïns de dalt (María Lanau i Andrew Tarbet) semblen tenir una vida emocionant i molt passional.

Los vecinos de arriba és la seva primera obra de teatre de director català de cinema Cesc Gay (amb ella s’estrenava com a dramaturg i com a director). En les seves pel·lícules ha sabut reflectir, amb èxit, la crisi existencial dintre de la parella com passa a En la ciudad (2003) o a Una pistola en cada mano (2012), i aquest és un dels aspectes que trobem en aquesta obra de teatre. Cal dir que Los vecinos de arriba no acaba de néixer, la versió original és en català i es va estrenar el març de 2017 al Teatre Romea de Barcelona, amb els actors Àgata Roca, Pere Arquillué, Jordi Rico i Nora Navas. Des de llavors l’obra ha voltat molt, ha comptat amb diversos actors i la versió que es pot veure al Condal amb Eva Hache i companyia porta ja un temps rodant pels teatres d’Espanya.

Fa dos anys vaig estar a l’estrena del Romea i vaig sortir del teatre amb la sensació de què aquesta era una comèdia simpàtica però no era per tirar coets. Vaja, no em semblava divertidíssima. En canvi, vaig sortir del Condal amb la sensació de què m’ho havia passat d’allò més bé. Vaig riure i molt. El text és el mateix, també la posada en escena, però aquest era un espectacle diferent. No sé si és per la feina dels actors (sense desmerèixer en absolut la feina dels que van fer la versió catalana) o és perquè algunes bromes sonen amb més gràcia en castellà. O potser és perquè fa dos anys jo no vaig tenir el dia i ara sí, vés a saber. El que sí haig de reconèixer és que tenir a l’escenari a una actriu com Eva Hache és partir amb molt avantatge; primer, perquè porta l’humor a les venes i segon, perquè tot i el risc de no creure’t el su paper, ella no renuncia a ser ella mateixa. Vull dir que tots la coneixem pels seus monòlegs d’El club de la comedia, entre altres facetes professionals, totes relacionades amb l’humor, i sempre pot passar que sembli que està fent un dels seus gags de sempre. Però no, el seu és un gran paper.

Ara bé, com deia al principi, si el seu paper és versemblant i fa riure és perquè els altres tres estan al mateix nivell. Són quatre personatges amb personalitats molt diferents i és precisament en aquesta diversitat de caràcters on rau una de les claus de la comèdia: la parella de dalt és molt oberta, no té pèls a la llengua a l’hora de parlar de sexe, mentre que els altres dos estan enterrats en molts tabús i, sobretot, en una falta claríssima de comunicació entre ells. I aquí tenim un dels problemes típics de moltes parelles: arriba un moment en què ja no parlen, ja no es diuen el que les disgusta, acumulen frustracions, es conformen amb el que tenen i comencen a somiar a sentir nostàlgia per la vida que van imaginar i que no han tingut. I els veïns de dalt, és clar, vénen a posar el dit a la nafra.

Com deia, l’obra és divertida, però és una comèdia seriosa. D’aquest gènere Josep Julien diu que és “alta comèdia”. Vaja, que no és la típica comèdia absurda que et fa riure i ja està. No, al contrari, és d’aquelles comèdies que et fa riure de valent, però quan surts, sents que més enllà de l’humor t’ha regalat molts estímuls perquè tu mateix pensis en la teva vida i en la teva relació de parella. Perquè Cesc Gay, quan es posa a escriure sobre les crisis existencials, ho fa de manera efectiva. Sempre encerta. Ho fa en les seves pel·lícules i ho fa en aquesta obra de teatre que, per si algú s’ho pregunta, encara no ha pensat si la portarà al cinema. I segurament no cal, perquè tot el que veiem sobre l’escenari ell ja ho dit en les seves pel·lícules. Però Cesc Gay té molts seguidors -jo entre ells- i imaginar això a la pantalla té la seva gràcia. De moment, teniu l’oportunitat de passar pel Condal fins el 29 d’octubre.

 

________

Los vecinos de arriba / Teatre Condal (Av. Paral·lel, 91) Text i direcció de Cesc Gay / 80 minuts / Fins el 29 d’octubre de 2017 / 28 euros / www.teatrecondal.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES