Chimamanda Ngozi Adichie: “Si parlo de feminisme, espero reaccions hostils; si parlo de racisme, no”

L’autora nigeriana d’’Americanah’ va conversar al CCCB amb la periodista Anna Guitart sobre feminisme, racisme i literatura
chimamanda ngozi adichie cccb feminismo feminista literatura africana americanah medio sol amarillo
Foto: CCCB

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Hi havia moltes raons ahir per anar a escoltar l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, 1977) al CCCB. Més de set-centes persones ho van fer, omplint un auditori que va penjar el cartell d’«entrades esgotades» vàries setmanes abans. No és estrany, perquè Adichie aixeca passions allà on va. El públic era sobretot dones, moltes d’elles negres, que esperaven la complicitat d’una autora que ha esdevingut un referent del feminisme i de la lluita contra el racisme. De fet, tot i que la seva obra literària és prou consolidada, la conversa amb la periodista Anna Guitart va anar directament cap al feminisme, i això que en els seus llibres Adichie ha retratat la guerra de Nigèria quan la regió de l’est del país, Biafra, va declarar de manera unilateral la seva independència. El context social i polític a Catalunya convidava a tocar el tema, però aquesta qüestió segurament hagués grinyolat en una vetllada que anava per altres camins.

“Quan era petita, la meva mare i la meva tieta em deien constantment que havia de seure com una senyoreta, que no podia fer-ho de qualsevol manera, amb les cames obertes, quan jo només tenia nou anys -va dir Adichie-, i això és una mostra de què a les noies africanes ens eduquen a tenir vergonya del nostre cos”. L’autora nigeriana va afegir que ella va lluitar contra tot això des de sempre, però sense ser conscient de què això pogués tenir cap relació amb el feminisme, bàsicament perquè desconeixia què significava aquest terme. Va ser per casualitat, quan un noi del seu barri li va recriminar que fos feminista, quan l’autora va descobrir aquest moviment. Des de llavors, Adichie ha volgut lluitar pels drets de les dones i per la igualtat, i considera que cal utilitzar molt el terme «feminisme», “perquè té moltes lectures i no totes són positives, al llarg dels anys s’ha embrutat de nocivitat i cal reinventar el terme, mimar-lo.”

L’escriptora va lamentar que “si parlo de feminisme, sempre espero reaccions hostils, em sento sola, però si parlo de racisme, no, passa el contrari, sempre rebo suports.” Precisament sobre el racisme, Adichie va remarcar que la condició de «negre» es dóna en països occidentals per tal de separar-los dels blancs: “els africans i els caribenys no pensen si són negres fins que arriben a països occidentals, perquè la societat els fa sentir diferents, jo mateixa no em vaig adonar que era negra fins que vaig arribar als Estats Units, on semblava que tots els crims els havien comés negres”. Aquest és, de fet, l’argument de la seva novel·la més celebrada, Americanah (Literatura Random House). Tot i la denúncia, l’autora va voler fer broma: “el problema no és el color de la pell, perquè jo miro el meu color i és magnífic, combina millor amb la roba, no s’arruga tant, encara que molta gent consideri que aquest color és propi de gent poc intel·ligent.”

L’autora va tenir temps per criticar durament el president dels Estats Units, Donald Trump, de qui va dir que “té una actitud patèticament infantil, perquè sempre busca l’aprovació de la gent famosa”. No és la primera vegada que Adichie condemna el masclisme i racisme de Trump, ja ho va fer quan el magnat estava en campanya, però l’autora recorda que amb Obama la situació no era molt millor. Adichie va aixecar aplaudiments en molts moments de la conversa, el públic estava entregat i a l’acabar, molts assistents van voler fer-se una foto amb ella i, sobretot, van voler tenir alguns dels seus llibres dedicats. Una llarga cua en la que un servidor es va posar. A l’arribar el meu torn, ella va exclamar: “oh, un home, que bé!”.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES