Les vides de Biafra

A 'Medio sol amarillo', Chimamanda Ngozi Adichie retrata la guerra civil de Nigèria quan la regió de Biafra es va independitzar
chimamanda ngozi adichie medio sol amarillo

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Molta de la literatura africana de la segona meitat de segle XX i el que portem de segle XXI que ens ha arribat ha reflectit en les seves pàgines els efectes de les colonitzacions europees. Ho ha fet J. M. Coetzee a Sudàfrica, Ngugi wa Thiong’o a Kènia i Chinua Achebe a Nigèria, per citar alguns exemples. Una de les joves veus que s’ha sumat a aquesta tradició és la de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie (1977), autora de moda que ha esgotat entrades per a la seva xerrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

L’autora va publicar la seva primera novel·la, La flor púrpura, el 2003. En ella, es posava en la pell d’una família marcada per un pare profundament catòlic que fa seus els trets culturals i religiosos que han imposat els colonitzadors britànics, esdevenint el paradigma d’aquells africans que van creure que donar l’esquena a les seves arrels era la via més fàcil o més intel·ligent per prosperar. En la seva segona novel·la, Medio sol amarillo (Literatura Random House), publicada originalment el 2006, l’autora s’endinsa en la Nigèria dels anys 60, la que va des de la seva independència del Regne Unit fins la guerra civil de finals de la dècada. Adichie segueix defugint d’una estructura lineal i aposta per fer que el lector es mogui entre dos marcs temporals. En essència, la novel·la mostra com una sèrie de personatges veuen com la seva vida canvia al llarg d’aquests anys. Al principi de la dècada, tots semblen més o menys afortunats amb la vida que tenen: un historiador britànic que arriba a Nigèria per escriure un llibre, un professor universitari que viu amb moltes comoditats i gaudeix del respecte dels seus col·legues, dues germanes molt independents filles d’un home poderós i un noi que entra al servei del professor i que veu com gràcies a això pot menjar com cal i accedir als llibres que l’interessen.

La història del final de la dècada és ben diferent, ha esclatat la guerra civil després que la regió del sud-oest del país, Biafra, hagi declarat la seva independència. Acusen el govern de frau electoral i de no controlar les matances entre grups ètnics, però aquest govern no està disposat a renunciar a una regió que té molta riquesa mineral. Durant tres anys, la guerra va provocar gairebé un milió de morts i les imatges dels efectes de la fam en la zona van donar la volta al món. Es tracta d’una de les guerres africanes que més baixes humanes han causat i que va provocar un important moviment humanitari. De fet, la guerra de Biafra va ser clau en la creació de l’organització Metges Sense Fronteres. L’autora posa el focus dintre d’aquesta guerra, i mostra els efectes de la fam, la por als bombardejos primer i després la relativa indiferència. Però el més interessant, en termes literaris, és veure com Chimamanda mostra com canvia la vida dels personatges. Més encara, com canvia les seves actituds.

Ja sabem que les guerres i les situacions desesperades que s’esdevenen dels conflictes armats poden fer que els herois passin a ser tirans, que els tirans es converteixin en herois, que els bons siguin dolents i els dolents bons. Que qui ho té tot passi a no tenir res, que qui no té res passi a tenir-ne molt. També sabem que una guerra pot fer que les relacions personals es trenquin o s’enforteixin. Sobre tot això s’ha escrit abastament, i cada guerra té les seves novel·les. Ara bé, és estimulant veure que independentment d’on s’esdevingui una guerra, els sers humans caiem en les mateixes trampes, en les mateixes calamitats i desesperacions. També en les mateixes tiranies. Un altre tema diferent és el que respecta al dret a l’autodeterminació dels pobles. En aquell cas, el britànics van donar suport al govern de Nigèria, mentre que Biafra va rebre el reconeixement d’altres nacions. Al final, Biafra va tornar a ser de Nigèria, però aquest 2017, pràcticament mig segle després, la ferida encara sagna i l’esperit d’aquella secessió torna a estar als carrers. Podríem reflexionar sobre els efectes que té reprimir per la força la voluntat d’un poble de constituir-se com a Estat independent, però seria difícil ara mateix no caure en comparacions amb altres moviments independentistes que hi ha al món, com és el cas de Catalunya o el Kurdistan. Són casos diferents, però tots ells criden a reflexionar sobre els drets dels pobles quan se senten discriminats per l’Estat i el model de democràcia que es defensa des de les institucions internacionals. També, i em sembla important, els interessos reals que mouen a la resta de països a posicionar-se en un costat o l’altre.

Sigui com sigui, Medio sol amarillo és una novel·la que parla d’éssers humans. L’autora no pretén fer un retrat de bons i dolents, sinó mostrar que la condició humana pot canviar en situacions desesperades. També veig en la novel·la una reivindicació de la humanitat i de l’humanisme a l’Àfrica, un continent sempre maltractat per allò que anomenem Occident. En l’actualitat, de Nigèria no se’n parla gairebé mai, sinó és pels atacs de Boko Haram, i de forma bastant superficial. En canvi, en aquests moments el país viu una fam que les Nacions Unides comparen a la que va patir el 2011 i que va causar 260.000 morts. Nigèria és també un país de cultura, el país de Chimamanda Ngozi Adichie, el de Chinua Achebe i el del primer Premi Nobel de Literatura africà, Wole Soyinka. Veiem a Medio sol amarillo personatges que investiguen, que fan tertúlies sobre ciència, matemàtiques filosofia i política. Veiem, en definitiva, un país que demana una oportunitat.

Medio sol amarillo suposa un canvi respecte a l’anterior novel·la d’Adichie, aquesta és molt més ambiciosa i els personatges més complexos, encara que potser en alguns moments la història reclama una mica més de ritme. Més enllà d’aquestes dues novel·les, però, l’autora ha estat especialment reconeguda pel seu darrer llibre, Americanah, un retrat de la immigració als Estats Units des del punt de vista d’una estudiant nigeriana de literatura. També és coneguda per la seva defensa del feminisme i dels drets de les dones. La literatura africana en general, i l’obra d’Adichie en particular, viuen un bon moment i aquesta és una gran oportunitat per conèixer la riquesa cultural d’un gran continent.

_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES