Fanatisme i patriarcat

‘La flor púrpura’ és la primera novel·la que va publicar l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, autora d''Americanah'
la flor purpura chimamanda ngozi adichie feminismo feminisme biafra literatura africana

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Encara que ja fa uns quants anys que la literatura de Chimamanda Ngozi Adichie es pot trobar en castellà a les nostres llibreries, sembla que és ara quan viu el seu moment d’esplendor després que l’editorial que la publica, Literatura Random House, hagi apostat fort per la seva obra i hagi reeditat els seus llibres en una edició econòmica, segurament en previsió de l’impacte que pot tenir la seva visita al CCCB de Barcelona (i la conseqüent promoció) o potser perquè la literatura de l’Àfrica negra està vivint una revifalla gràcies també a noms com el de Ngugi wa Thiong’o. No només això, Adichie és una ferma defensora dels drets de les dones i ha impartit diverses conferències sobre la necessitat del feminisme en la societat. De fet, algunes de les seves conferències s’han publicat en forma de llibre breu, a Literatura Random House en castellà i a Fanbooks en català. Encara que els moviments feministes sempre són presents en la societat, en aquests moments han coincidit a les llibreries diversos assajos sobre el tema que fan que aquest moviment estigui encara més viu. Sigui com sigui, el cert és que hi ha diverses raons perquè se’n parli de la literatura de Chimamanda Ngozi Adichie. Podríem afegir que la seva ha estat una de les veus que han denunciat el racisme i el masclisme de Donald Trump, que la seva literatura és un crit contra el racisme, contra l’opressió de la religió, i a favor dels drets de les persones i de les minories, i que en alguna de les seves novel·les, fins i tot ha retratat l’intent d’independència de Biafra, la regió de Nigèria de l’est que va volar separar-se del país a finals dels 60 entrant en una guerra que va durar quatre anys. La seva literatura, doncs, respira actualitat per totes bandes.

Chimamanda Ngozi Adichie va néixer a Nigèria el1977. Sent una nena va viure a Nsukka, ciutat que s’ha convertit en escenari d’algunes de les seves novel·les. Amb dinou anys va marxar als Estats Units amb una beca per estudiar Comunicació i Ciències Polítiques a Filadèlfia. A l’acabar, va continuar els seus estudis al país americà i el 2003 va publicar la seva primera novel·la, La flor púrpura, guanyadora del Commonwealth Writer’s Prize al millor primer llibre. En aquesta òpera prima, Adichie és posa en la pell d’una família marcada per un pare profundament catòlic que ha fet seus els trets culturals i religiosos que han imposat els colonitzadors britànics. Com ha mostrat molta de la literatura africana, el colonialisme imposava una distinció social entre aquells que mantenien les llengües, creences i tradicions autòctones (i, per tant, eres considerats salvatges) i aquells que van assumir la cultura, religió i costums europeus que, de fet, eren imposats pels colonitzadors. El pare d’aquesta família és el paradigma d’aquells africans que van creure que donar l’esquena a les seves arrels era l’única sortida possible o, de fet, van creure en tot el que els era imposat.

L’autèntica protagonista de la novel·la és Kambili, una noia que veu atrapada en el fanatisme religiós del seu pare, com, de fet, viu la seva mare i el seu germà. El pare és un gran empresari i és també el propietari d’un important diari que lluita contra la tirania i la corrupció del dictador que ha pres el poder del país. Ara bé, tot i que el pare és un declarat defensor de les llibertats, que no dubta a jugar-se el seu patrimoni per allò que ell considera just, en canvi és també un home autoritari, violent quan ho considera necessari, i inflexible defensor de la religió catòlica. Obliga la seva família a assistir a missa, a resar, a comportar-se d’acord als manaments catòlic, i rebutja completament les creences locals, fins al punt de retirar-li la paraula al seu propi pare, que manté els valors i les cultures tradicionals del país. El pare de Kambili, a més, prefereix no parlar en la llengua local i intenta sempre dirigir-se a la seva família en anglès, la llengua del futur i la més digna, segons creu ell. Però la dictadura familiar que ell ha imposat poc a poc va patint les primeres esquerdes quan el seu fill -germà de Kambili- comença a revelar-se i quan els nens marxen a passar uns dies amb la tieta.

Adichie no és la primera autora africana que denuncia el fanatisme religiós ni les conseqüències que va tenir el colonialisme en les cultures africanes (llengua, tradicions, creences…), però cal dir que la majoria dels autors que han escrit al respecte són bàsicament homes, alguns dels quals han reflectit en els seus llibres les dificultats de ser dona en aquest continent, com és el cas de Thiong’o. Val la pena fer esment també que gairebé la totalitat de la literatura africana que ens arriba és gràcies a què està escrita en anglès i no pas en les llengües minoritàries de l’Àfrica. De tots els escriptors d’aquest continent que han guanyat el Premi Nobel de Literatura (Coetzee, Soyinka i Gordimer), no n’hi ha cap que hagi escrit la seva obra en una llengua diferent a l’anglès. De fet, la pròpia Adichie escriu directament en aquesta llengua. Dels autors reconeguts internacionalment, només Thiong’o escriu en kikuyu, encara que ell mateix es tradueix a l’anglès per facilitar altres traduccions.

Per tant, veus com la d’Adichie són necessàries, especialment les que són joves, perquè demostren que encara surt sang de les ferides del colonialisme. Àfrica ha estat sempre un territori ple de recursos que les grans potències internacionals han explotat, una pràctica que ha suposat el maltractament sistemàtic dels pobles africans i les seves cultures. Les veus anònimes de l’Àfrica encara reclamen ser escoltades i ser valorades no només com a quelcom exòtic, sinó com a part de la realitat d’aquest món. La flor púrpura és el primer esglaó d’una obra que crida contra el fanatisme, contra l’opressió, que demana restituir les llibertats i la dignitat dels africans i sobretot  que demostra que encara hi ha molta feina a fer al continent respecte als drets fonamentals dels seus ciutadans. Autors de pes com Coetzee, Soyinka o Achebe han aplaudit la literatura d’Adichie. La flor púrpura és la seva primera novel·la i encara que no és la millor de les que ha escrit, sí és, segurament, una bona porta d’entrada a la seva literatura.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES