Javier Marías: “L’ànsia de transparència ens porta a situacions ridícules”

L'autor publica la seva nova novel·la, 'Berta Isla', la història d'una parella obligada a viure entre fingiments i mitges veritats
javier marias berta isla escritor
Foto d'arxiu / Alfaguara

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Per norma general una presentació de llibres acaba amb una sessió de signatures. Comencem per aquí. La cua perquè Javier Marías dediqui als lectors la seva darrera novel·la, Berta Isla (Alfaguara), és llarga. És un quart de vuit i l’autor atén els seus lectors amb una barreja de cordialitat i impaciència. Cordialitat perquè molts lectors no es volen conformar amb la signatura i alguns necessiten comentar: un llibre que els hi ha agradat, alguna persona del seu entorn que coneixen… La impaciència és, segurament, perquè necessita fumar. En un moment donat no pot evitar treure una cigarreta i posar-se-la a la boca. Els lectors riuen i fan broma perquè estan segurs que tot i està en una biblioteca, traurà l’encenedor, es posarà a fumar i ningú li dirà res. Però no, passats uns segons de tastar el gust de la cigarreta, la deixa sobre la taula.

Uns minuts abans, un noi aprofita que li dedica el llibre per treure un escrit seu amb l’esperança que María se’l llegeixi i li doni la seva opinió. Són uns quants fulls en una carpeta de cartró groga, però l’escriptor és clar: “ho sento, no t’ho puc agafar perquè no m’ho llegiré, no tinc temps ni per a llegir tot el que vull que ja està publicat, imagina si hagués de llegir també el que no està publicat”. El noi insisteix i lamenta les molèsties, però Marías continua: “es que, a més, la meva opinió no serveix per a res, no té més valor que la de la teva mare o el teu germà”. El noi li agraeix l’honestedat i marxa amb el seu escrit. Un altre dia serà. Poc abans, Marías fa una reverència quan el públic aplaudeix el diàleg amb el periodista i escriptor Antonio Iturbe, amb qui ha parlat de Berta Isla.

Respon Marías a les preguntes dels lectors. Que no, que no té cap possibilitat de guanyar el Premi Nobel de Literatura i tampoc veu cap raó perquè li donin. O almenys això diu ell amb la seva modèstia que sembla més aviat una disfressa. Marías té bon sentit de l’humor, això és innegable. Els lectors riuen tota l’estona davant les seves ocurrències. Un pensa que algun lector li preguntarà sobre la seva implicació en el manifest contra el referèndum de Catalunya, però Iturbe s’avança i li pregunta ell: “no crec que per ser escriptor estigui obligat a implicar-me en qüestions polítiques, però en aquest cas, vaig llegir el manifest i hi vaig estar d’acord, vaig considerar que era el meu deure signar-lo. Pensa també que un escriptor, per norma general, està permanentment observant i, per tant, es forma una opinió del que passa. Pensa també que participar de l’actualitat em permet no viure només en el món de les novel·les, encara que en el món de les novel·les es viu molt bé.” El tema acaba ràpid.

Sobre la seva literatura, Marías explica: “normalment escric sobre el que m’inquieta en la meva pròpia vida i un dels temes sobre els que a mesura que em faig gran estic més convençut és que no hi ha res que sapiguem amb absoluta certesa. Tots donem per certes moltes coses durant tota la nostra vida i aquestes no són coses que nosaltres haguem viscut o vist, sinó que ens les han explicades i ja no les qüestionem.” L’autor va més enllà i assegura que només en la ficció es pot arribar a veritats absolutes: “de tant en tant necessitem que hi hagi alguna cosa que es pugui explicar d’una sola vegada, sense refutacions, i per això recorrem a la ficció, perquè allò que passa li arriba a tothom en una sola versió.” Ni tan sols la pròpia identitat s’explica de manera completa -assegura- perquè “un es tendeix a definir per les coses que ha fet i s’oblida el que no s’ha fet, el que ha quedat frustrat o el que un no s’ha atrevit a provar mai, quan això és molt rellevant de la persona.”

Sobre les veritats i les incerteses, Marías assegura que sempre s’ha sentit interessat per “la figura de la persona que desapareix i que després reapareix sense que ningú s’ho esperi, i que potser torna a desaparèixer” i aquest és un dels temes centrals de Berta Isla, la història de l’espera de la protagonista, Berta Isla, qui manté una relació amb Tomás Nevinson condemnada al secret i a l’ocultació, al fingiment i a la conjectura. Diu Marías que encara que aquesta no sigui una novel·la d’espionatge, sí que hi ha molt espionatge en les seves pàgines. Antonio Iturbe considera que si és una novel·la d’espionatge, llavors aquesta comença on acaben totes les demés del gènere. De manera tangencial, l’autor ja havia tocat aquest tema de la desaparició d’un personatge i la seva reaparició en algunes de les seves anteriors novel·les, però és ara quan li ha donat més joc, encara que -recorda- “jo no he inventat res, en la història de la literatura s’ha tocat molt aquest tema, el primer desaparegut i reaparegut de la literatura és Ulisses i la primera dona que espera és Penèlope.”

Seria interessant comptar quantes vegades Marías es treu importància a si mateix. Ho fa constantment: “la meva novel·la la llegiran poques persones”, “no hi ha cap raó per rebre el Nobel”, “jo no sóc expert en res”. Curiosa postura de qui sovint té fama d’arrogància. L’autor recorda que no té ordinador -escriu a màquina- ni “telèfon intel·ligent” i, per tant, viu al marge de les xarxes socials, un lloc que considera “espai més per a exabruptes que per a arguments raonats.” En relació a això, l’autor no dubta quan diu que “des que tinc us de raó, no recordo una època més hipòcrita que aquesta que vivim, tothom vol ser virtuós d’alguna cosa i es crea una ànsia de transparència que ens porta a situacions ridícules.” Precisament de l’època actual, Marías lamenta que tot caduqui tan ràpid: “la meva novel·la en sis mesos màxim serà massa vella, perquè tot té una vida massa curta, per aquesta raó ara mateix no té sentit preocupar-se de la posteritat, ja que la posteritat pertany al passat”.

Tot i el que digui Marías sobre la seva persona i la seva obra, aquella falta d’importància que s’aplica a si mateix, el cert és que una hora i mitja abans de la trobada, els lectors ja fan cua a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Alguns aprofiten el temps per llegir Berta Isla, d’altres per mirar i remirar els llibres de l’autor que tenen a la motxilla: Corazón tan blanco, Los enamoramientos, Mañana en la batalla piensa en mí… No tots es quedaran a què els hi signi un llibre, però els que es quedaran passaran del centenar. A la sala de la biblioteca no hi ha espai per a tots, no queda ni un seient lliure. Potser Marías es creu realment que no és un autor important, potser que sigui falsa modèstia o potser és que no es coneix del tot a si mateix, encara que ell assegura que “conèixer-se a un mateix és una gran pèrdua de temps, no cal fer-ho perquè amb el temps, ni que sigui per costum i perquè un es veu a si mateix cada dia, ja va sabent quin tipus de persona és.” I els lectors riuen. I riuen. I l’autor sap que riuen. I entre modèstia i modèstia s’intueix certa comoditat. Potser satisfacció.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES