L’edifici de Bangla Desh que ningú espera trobar

A la capital del país s’aixeca una de les obres mestres de l’arquitectura moderna, obra de l'estatunidenc Louis Kahn

 

Antoni Garcés. Barcelona

L’edifici de l’Assemblea Nacional de Bangla Desh és sens dubte un dels edificis més importants del moviment modern i l’obra mestra de Louis Kahn, un dels principals arquitectes estatunidencs del segle XX. El complex d’edificis on es troba es va començar a construir als anys seixanta per ordre del llavors president del Pakistan Oriental (l’actual Pakistan) que volia donar al llavors Pakistan Occidental (actual Bangla Desh) una nova capital pròpia que acollís les institucions i una assemblea, creient que això rebaixaria les tensions a la regió. Inicialment es va intentar que fos Le Corbusier, que ja havia realitzat un projecte similar a la Índia deu anys abans, qui dissenyés el nou complex. Donat que Le Corbusier i després també Alvar Aalto ho van refusar, el projecte va recaure en Louis Kahn, qui va proposar un complex d’edificis monumental amb places, avingudes, oficines, hotels i un gran edifici principal seu de l’Assemblea Nacional. Les obres es van interrompre durant la guerra d’independència de Bangla Desh de 1971 i no va ser fins l’any 1982, vuit anys després de la mort de Kahn, que els edificis es van poder inaugurar.

L’Assemblea Nacional és l’edifici més gran i més complex del conjunt. Està format per un gran nucli central que conté la sala de l’assemblea, un edifici en anell al voltant d’aquest nucli i una sèrie d’edificis, on es troben les oficines dels parlamentaris, fora d’aquest anell. L’escala monumental, les grans obertures de formes triangulars, rectangulars i circulars i els llacs que hi ha al voltant de l’edifici contribueixen a donar-li un caràcter extraterrestre, de gran runa antiga i això és el que fa a aquest edifici tan únic: l’historicisme no historicista, si se’m permet la contradicció. L’atemporalitat que desprèn poques vegades s’ha aconseguit en arquitectura. És a dir, es tracta d’una obra que podria passar per moderna o per antiga, tot dependrà del que vulgui imaginar la persona que la observi.

Tota aquesta estètica sorgeix d’un profund estudi de Kahn sobre les tradicions del territori a qui havia de representar el seu edifici. Segons els propis parlamentaris, a dins es respira tota la cultura, tota la riquesa i tota la complexitat de la gent, les ciutats i la tradició de Bangla Desh. Caminar pels passadissos de l’assemblea és com caminar pels carrers d’una ciutat: les visuals, les entrades de llum indirecta, els encreuaments de camins… Tot això es produeix gràcies a l’efecte de l’estructura de murs de càrrega que va idear Kahn per a aquest projecte, que no té ni un sol pilar. Les obertures de diferents formes en aquests murs contribueixen a crear corrents d’aire que fan de l’interior de l’edifici un lloc agradable i, alhora, projecta aquesta imatge gairebé extraterrestre.

Però segurament el més màgic d’aquesta obra –i el que la fa tan important i tan admirada pels arquitectes- és que la primera vegada que es veu sembla impossible que existeixi i a mesura que es va observant, que es va coneixent i que es van assimilant les seves atrevides formes, podria semblar que és una construcció que sempre ha estat allà. Es fa difícil saber quan es va construir i es fa difícil imaginar Dacca sense aquest edifici. Això és, sens dubte, símptoma de què és una gran obra. I per això molts arquitectes l’estudien amb la mateixa fascinació que estudien obres capitals de la història de l’arquitectura com el Colosseu de Roma.

 

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES