Una Islàndia freda i remota

'Entre cielo y tierra' és la primera entrega de la trilogia de Kalman Stefánsson protagonitzada per un noi apassionat dels llibres

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la «Trilogía del Muchacho», formada pels títols Entre cielo y tierra, La tristeza de los ángeles i El corazón del hombre, que conviden a endinsar-se en la Islàndia més inhòspita i freda. En la primera d’aquestes històries, tenim com a protagonistes a un parell de nois -un d’ells és el muchacho-, que mantenen una estreta amistat donat que comparteixen una immensa passió per les paraules i els llibres. No sabem exactament quin any és, però sí sabem que Émile Zola, per exemple, triomfa amb els seus llibres, així que ens hem de remuntar a la segona meitat del segle XIX. Els nois es guanyen la vida amb la pesca en la costa oest d’Islàndia. Viuen en una casa compartida amb els altres pescadors, un estança on ni tan sols hi ha un llit per cap. Ells dos amics dormen en el mateix matalàs.

El territori, dominat per muntanyes escarpades i un mar capritxós que s’ha cobrat diverses vides, és fred, dur, no gaire acollidor, però és on van a parar unes quantes ànimes uns mesos l’any per tal de sobreviure. Alguns tenen família i d’altres, com el muchacho, ja no tenen res. No tothom és capaç d’aguantar les dures condicions climatològiques i les malalties. Tot i les circumstàncies poc afavoridores, els dos nois són feliços, compartint passejades, converses i lectures. Tot canvia, però, en la primera sortida de pesca de la temporada, quan un petit error comés per un d’ells posa en risc la feina de tot l’equip, a més de la pròpia vida.

Kalman Stefánsson treu el màxim partit del paisatge deixant aïllats als personatges. Tots ells viuen en comunitats, però en essència estan sols. Fins i tot els que viuen en parella o família senten el pes de la soledat. L’ambient convida a la desolació, a sentir-se vells i cansats. Hi ha qui busca refugi en l’alcohol, com els protagonistes ho fan en els llibres. A vegades, trobem escenes que ens recorden a l’estil de Patrick Modiano, aquella dura quotidianitat que s’apodera dels personatges, i d’altres que ens porten a la novel·la Océano mar d’Alessandro Baricco. Sembla inevitable recordar El vell i el mar de Hemingway, tot i que la coincidència es limita a la lluita de l’home contra el mar. Es nota que l’autor vol suggerir, vol impregnar d’una certa màgia la seva història: el territori és dur i fred, però convida a no voler-ne sortir. Els lectors seduïts pels paisatges remots entendran el que dic.

Cal dir, però, que l’estil de Kalman Stefánsson és més aviat lent, es pren el seu temps per descriure determinades escenes i ambientacions, així que cal tenir paciència i gaudir del passeig. Ara bé, sota el meu punt de vista, la novel·la va guanyant una força en la primera meitat que poc a poc va perdent en la segona, on apareixen nous personatges que no semblen tan seductors com els primers. A més, l’estil de l’autor peca a vegades de voler sonar massa bé, de buscar metàfores i ser grandiloqüent en el seu llenguatge per tal d’impactar al lector amb imatges -diguem- poètiques i això fa que sovint se li vegin les intencions a la primera. Vaja, que amb allò de què els flocs de neu són plomes d’àngel, fins i tot se’l podria acusar de cursi en alguns moments. En qualsevol cas, aquesta primera novel·la, Entre cielo y tierra, deixa amb ganes de seguir amb la trilogia per seguir coneixent nous personatges i noves vides en la Islàndia més salvatge i desconeguda.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES