Les criades de Jacob

La sèrie de HBO 'El cuento de la criada' fa reviure la novel·la de Margaret Atwood del mateix títol, que recupera Salamandra

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Sempre és una bona notícia quan un llibre que -aparentment- estava oblidat, de sobte torni a la primera línia. Moltes vegades és el cinema -o la televisió- el responsable de donar una segona vida a una novel·la, com ha passat amb El cuento de la criada de l’escriptora canadenca Margaret Atwood. Es pot afirmar que Atwood és una autora mundialment reconeguda que no necessita ajudes per guanyar lectors, però és cert que som molts els que hem començat a llegir-la amb aquesta novel·la, gràcies a la sèrie de HBO The Handmaid’s Tale. La novel·la ja va ser publicada el 1987 per l’editorial Seix Barral i després la va publicar Ediciones B el 2001. Un any més tard en va fer una edició de butxaca Punto de Lectura i el 2008 la va publicar el segell Bruguera. Ara, l’ha recuperat l’editorial Salamandra, amb traducció -sempre- d’Elsa Mateo. Vaja, moltes vides per a una novel·la que veu el seu moment daurat gràcies a HBO, encara que el 1990 ja es va estrenar una versió cinematogràfica amb guió adaptat pel Premi Nobel de Literatura Harold Pinter (El cuento de la doncella).

Hi ha, però, una altra raó que ha fet reviure l’interès per aquesta història: l’Amèrica de Donald Trump. El que trobem a El cuento de la criada és un país, Estats Units, reconvertit en dictadura paranoica després que el seu president hagi engegat una sèrie de reformes totalitàries i malaltisses per tal de protegir la nació de l’amenaça del terrorisme (que la promoció s’ha encarregat de remarcar l’adjectiu “islamista”). La pitjor part d’aquesta nova societat se l’han endut les dones, acomiadades de les seves feines, desposseïdes dels seus estalvis i allunyades de les seves famílies, com és el cas de la protagonista, Defred. Les dones són ordenades en jerarquies: les esposes dels qui tenen el poder, les marthas -les que tenen oficis com cuineres- i las criadas, les que menys drets tenen, obligades a renunciar a la seva identitat i a engendrar els fills dels poderosos que després seran entregats a ells i a les seves esposes. La vàlua de las criadas es mesura segons la seva capacitat reproductora i, des fet, la seva supervivència està lligada a què puguin donar fills a aquests comandants.

Hi ha altres dones: les tietes, encarregades de formar las criadas; les no dones, que han estat apartades de la societat per no poder donar fills; i les castigades en les colònies o que sobreviuen en bordells. Les paranoies i les manies d’aquesta societat poden recordar la de Fahrenheit 451 de Bradbury, la de 1984 d’Orwell o la de Nosaltres de Zamiatin, entre d’altres, només que aquí les grans patidores són les dones. Ara bé, l’estil de Margaret Atwood és molt diferent, ja que en El cuento de la criada no hi ha un conflicte concret que espera solucionar-se. Com a lectors assistim a l’estat d’ànim de la protagonista, que és qui ens explica la història. I aquest estat d’ànim es mostra més aviat fred, indiferent, de tant en tant angoixat, però la persona que ens narra els fets ja ha assumit quin és el seu paper. Ella és lluitadora, no vol renunciar a una vida diferent, a la vida que -de fet- ja tenia abans, però sap que no tot depèn d’ella. Atwood no ens regala escenes macabres, encara que hi ha sadisme (tortures, assassinats, repressions…). Ella prefereix no ser massa concreta en les descripcions, encara que algunes vegades aquesta cruesa i fredor aconsegueixen angoixar al lector: “No te van a enviar a la Enfermería, ni lo sueñes, continuó Moira. No se complicarán la vida intentando curarte. Ni siquiera se molestarán en trasladarte a las Colonias. Como máximo te subirán al Laboratorio y te pondrán una inyección. Luego te quemarán junto con la basura, como a una No Mujer”; “Rezábamos para estar vacías para merecer que nos llenaran: de gracia, de amor, de abnegación, de semen y niños”; “Tengo la falda roja levantada, pero sólo hasta la cintura. Debajo de ésta, el Comandante está follando. Lo que está follando es la parte inferior de mi cuerpo. No digo haciendo el amor, porque no es lo que hace”.

Aquesta és una societat profundament masclista (“Las mujeres lo saben por instinto. ¿Por qué en aquel entonces se compraban tantas ropas diferentes? Para hacerles creer a los hombres que eran varias mujeres diferentes. Una mujer nueva cada día”), però també els homes són severament castigats, encara que no per la seva condició d’homes, és clar. Gairebé cada dia, en el mur apareixen penjats unes quantes persones -homes o dones- per les seves accions o creences. Aquesta bogeria populista contra el terrorisme islamista i el masclisme és el que s’ha suggerit que podria ser una crítica visionària a l’Amèrica de Trump, encara que la novel·la fos escrita fa unes quantes dècades i, de fet, en l’edició de Salamandra s’inclou un pròleg de la pròpia Atwood en què es manifesta sobre aquesta comparació. Sembla clar que en aquells anys (1985) a ningú se li passava pel cap una Trumpamèrica, encara que l’escriptora aprofita la circumstància per demanar que mai la seva ficció (en aquest món de bojos) es faci realitat. Personalment, aquest paral·lelisme és massa exagerat i és millor que el lector no s’endinsi en la novel·la imaginant Trump movent els fils d’aquesta història, perquè probablement la història perdi versemblança.

Segurament la sensació que millor defineix aquesta novel·la és la de buidor. La buidor dels personatges -no només las criadas– i la buidor, o manca, d’acció que hi ha en la història. En un moment donat la protagonista agraeix estar buida (“Rezábamos para estar vacías para merecer que nos llenaran: de gracia, de amor, de abnegación, de semen y niños”), i el lector ha de ser conscient de què aquesta buidor l’acompanyarà durant tota la lectura, fet que pot provocar que a estones la lectura sigui un pèl feixuga. Personalment he acusat una falta de profunditat en els sentiments i les situacions i també m’ha costat trobar la versemblança en general, tot i que es tracta d’una mena de distòpia (en realitat, una versió fantasy del relat bíblic de Jacob, que va tenir fills amb una criada donat que la seva esposa no era fèrtil) i la versemblança sempre és relativa en aquests casos i depèn molt de la disposició del lector.

 
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
FantàsticaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...