Els passatges són màquines del temps

A 'Barcelona. Llibre dels passatges' Jordi Carrión fa un recorregut pels passatges de la ciutat, els de la literatura i la imaginació

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El primer que cal dir de Barcelona. Llibre dels passatges (Galaxia Gutenberg) és que es tracta dun volum singular, una mena d’híbrid que podríem qualificar de llibre frontera, de passatge entre gèneres literaris. L’obra parteix d’una filosofia i una estructura fragmentària a la manera d’un recorregut que es va construint per acumulació d’impressions, citacions, reflexions, ficcions, apunts de viatge, notes, notícies, recerques, troballes, converses amb intel·lectuals i creadors o senzillament amb ciutadans anònims, en un diàleg permanent amb el passat i el present de la ciutat, amb l’afany de recerca i de reconstrucció de l’origen i l’evolució d’uns espais que no tenen pràcticament història escrita però dels quals emana una especial atracció. El motiu temàtic, la forma i l’extensió dels textos és diversa però sempre estan relacionats amb la fascinació pels passatges ja que, com l’autor diu: “Quan els passatges et segresten tot hi acaba estant relacionat d’una manera o altra.”

 

A la recerca de la ciutat i de l’experiència narrativa

Barcelona. Llibre dels passatges té una forma fragmentària i està compost per un conjunt de textos numerats del zero al dos-cents vint-i-sis. En l’anotació zero llegim: «Els passatges són cases o corredors que no tenen cap costat exterior», llegim en el Projecte dels Passatges de Walter Benjamin: «Igual que els somnis». En els primers textos, Jordi Carrión situa el lector en les coordenades dels seus guies en l’exploració dels passatges de la ciutat i de l’experiència narrativa. Principalment, de Walter Benjamin, i en particular del Projecte dels passatges, en destaca aquest tipus de recerca i el vagareig físic i espiritual, el nomadisme a través dels gèneres literaris, el collage de textos, el concepte del muntatge com a eina de coneixement, la reproducció alhora desordenada i ordenada de records i textos, d’històries i de reflexions.

Les ciutats invisibles d’Italo Calvino són una altra influència bàsica pel fet que la fantasia és el camí per pensar la ciutat com a realitat amb una dimensió mítica i arquetípica. De Lights out for the Territorry de Ian Sinclair espigola el motiu de l’àlbum de familiars desconeguts; de Joseph Rykwert a La idea de ciutat, la correspondència ciutat-somni, de Ricardo Piglia l’afirmació que la veritat té l’estructura d’una ficció en què un altre parla… Polifonia i fragmentació, en suma, que s’il·luminen amb les referències a una galàxia de creadors, d’aquí i d’arreu, «les vides dels quals van estar més o menys lligades a aquests espais entre el camí i el carrer».

 

Els passatges són portals temporals

El terme passatge neix a principis del segle XVIII, a França, «per referir-se a carrers privats que travessen illes de cases». És un terme ambigu, que fa referència tant a l’espai com al temps, lligat sempre a la idea de transició. Ni camí, ni carrer, «els passatges són portals temporals: llocs fronterers que donen accés a la psicociutat, la dimensió emocional i simbòlica que construeixen els ciutadans, sovint oposada a la dels polítics i els urbanistes».

A Barcelona hi ha uns quatre-cents passatges, Jordi Carrión els ha recorregut tots, i n’ha buscat documentació per acabar trobant que són una part de la ciutat pràcticament ignorada. En les pàgines del seu llibre, n’explora sobretot uns setanta-quatre distribuïts per tots els barris de la ciutat.  La tipologia dels passatges és molt diversa, hi ha tot un món en el mapa dels passatges. Hi ha els semicoberts, a la francesa, del segle XIX, els més antics dels quals  el de Bernardí Martorell, inaugurat el 1848, i el Bacardí  del 1855, al Raval i a Ciutat Vella.

Hi ha els passatges d’estil anglès, descoberts i amb cases de planta i pis amb jardí al davant com el Permanyer i el de Méndez Vigo del 1868. Molts d’aquests passatges són a l’Eixample, encara que de passatges d’estil anglès n’hi ha arreu de la ciutat. El més anglès de tots, el passatge Tubella, al barri de les Corts, fou dissenyat el 1915 per allotjar uns tècnics britànics de la indústria tèxtil. En matèria de passatges amb jardins, pocs poden competir amb la gràcia del de Camil Oliveres, a Gràcia, encara que personalment hi trobo a faltar el de Garcini, al Guinardó. Al Guinardó hi ha el del Tinent Costa, un passatge construït per una cooperativa militar amb les seves casetes arrenglerades en formació.  També hi trobarem joies com els passatges de l’anomenat «Eixample del tèxtil» que uneixen l’antic barri tèxtil de Sant Pere amb el carrer Trafalgar i que fan de pont entre la ciutat antiga i la moderna. El més sorprenent dels quals és el de les Manufactures, antigament de la Indústria, un passadís amb escales totalment cobert amb dos accessos amagats en porteries d’edificis -actualment en obres.  Va ser precisament la descoberta casual d’aquest passatge el  detonant i l’inici d’aquest projecte de Jordi Carrión. L’altre passatge d’aquesta zona és el Sert, uns metres més enllà, semicobert i tancat amb una reixa a les nits.  Després hi ha aquells passatges on en el segle XIX es refugiaren la banca i les societat financeres com els passatges del Crèdit, el de la Banca i el del Rellotge, que ens parlen de la Barcelona de l’època de la febre d’or.

De passatges n’hi ha en tots els barris. Molts responen a la trama urbana dels antics municipis integrats a Barcelona a finals del segle XIX: Gràcia, Sarrià, Sant Andreu de Palomar, Horta, Sant Martí de Provençals, Santa Maria de Sants, Sant Gervasi de Cassoles… Alguns passatges són vestigis oblidats d’antics camins romans, o de vies medievals, o són esborrats camins rurals d’accés a masies, o discorren per antics torrents, alguns pertanyen al teixit fabril i industrial de la ciutat, altres al teixit cooperatiu i sindical d’oficis i de professions.  Els passatges cobreixen tot l’espectre social de la ciutat: n’hi ha d’aristocràtics, de burgesos, de populars, de proletaris, de cases barates d’immigrants… Molts dels passatges són particulars però estan obligats a deixar el pas franc de dia mentre que quan es fa fosc tanquen les reixes d’accés. Mentre que els senyorials resten tancats i solitaris a la nit, en alguns de populars encara avui a l’estiu els veïns treuen les cadires a la porta per seure a la fresca i conversar.  Alguns conserven jardins, d’altres només el nom de jardins desapareguts com el dels Camps Elisis.  Alguns han canviat de nom i cada canvi de nom significa una pèrdua de memòria col·lectiva. Alguns han conservat la seva pàtina burgesa i senyorial; altres, el seu aire i encant modestos; altres, s’han degradat i omplert de pintades, d’escombraries i de ferralla…

Com diu l’autor, la major part dels carrers barcelonins són màquines del temps avariades: “Tots els passatges de Barcelona ens traslladen un altre lloc. A Barcino, al camp. A un torrent o un rec, a París, a una novel·la o un poema, a la resta de passatges de les ciutats del món”. Els passatges responen a una geografia i una geometria sentimentals. Jordi Carrión hi va cercant al llarg de tot el llibre els vincles emocionals que configuren un mapa sentimental de la seva experiència amb aquests espais de la ciutat. Com deia Montserrat Roig, “les geografies literàries es tracen damunt els mapes de la imaginació”. Personalment, els passatges m’han fascinat sempre, els he buscat per la ciutat i sovint faig marrada per passar-hi; a més a més, l’atzar m’ha brindat la fortuna de poder tenir un petit estudi en un passatge el nom del qual és un record de la vegetació que omplia el camí d’un un antic mas. El passatgisme és una passió.  Deixes el carrer principal, camines unes poques passes i tens la sensació d’estar entrant en un altre món. Entrar en un passatge produeix una impressió molt especial. No l’heu experimentada mai?

Les ciutats es llegeixen, com la resta de textos, i la ciutat i la literatura s’enriqueixen mútuament amb obres com Barcelona. Llibre dels passatges, una lectura més apassionant que una novel·la per descobrir i estimar els passatges, aquest racons de la ciutat on el temps sembla aturat en una altra dimensió.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

 

 

 

Categories
HistòriaHumanitatsLLIBRESTurisme
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES