Calatrava no va actuar sol

'Queríamos un Calatrava', de Llàtzer Moix, s'endinsa en la trajectòria d'un dels arquitectes espanyols més reeixits i polèmics

 

Román Fernández. Barcelona

La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix part del seu camp de coneixement amb l’art, també ho fa amb l’enginyeria i, en canvi, no se solen emparentar d’una forma tan directa. Hem de pensar l’arquitectura com pensem l’art? Queríamos un Calatrava (Anagrama), obra escrita pel periodista i crític d’arquitectura Llàtzer Moix, no és cap assaig teòric ni text sobre filosofia de l’arquitectura; ben al contrari, retrata la realitat de la professió, la seva praxi, lligada a construcció, pressupostos, polítics i empresaris. I tot i això aquesta qüestió es troba en el fons de la pràctica desvirtuada de l’arquitectura que el llibre relata. Tots coneixem qui és Santiago Calatrava, tots n’hem parlat arran de notícies a la premsa; molts, potser, l’havíem admirat feia anys, i alguns seguirem valorant-lo com un creador brillant. En aquest sentit, Moix no té cap problema en enaltir les seves virtuts. Com és Calatrava s’aborda àmpliament al llibre; la descripció que es construeix és acurada, contundent i dura, i observant la trajectòria del starchitect i llegint les fons consultades, molt creïble. Tan sols una conclusió evident: si bé Calatrava seguirà descrivint-se com a arquitecte, enginyer i escultor, fa molt que va decidir actuar, tan sols, entre les dues últimes professions. I com a despietat home de negocis.

És l’arquitectura un negoci? Evidentment, sí. L’obra d’arquitectura neix lligada a una funció. Les grans peces d’arquitectura, a diferència de les escultures més singulars, són ineludibles dins el seu context. Un projecte d’arquitectura és capaç de mobilitzar a favor o en contra a la població, i de variar les seves decisions davant les urnes com cap quadre, per molt vistós que sigui, podrà fer mai. Un edifici singular i la seva construcció poden engrandir, o destruir definitivament, la gestió privada o pública que li ha donat vida. I sí, una gran obra arquitectònica mou molts diners, sovint diners públics. I és en aquest sentit que el llibre es torna inquietant, ja que la deriva per amor a l’art, o als diners, d’un ego com el de Calatrava el descriu a ell com a individu, però el comportament interessat i mafiós dels qui el varen contractar i divinitzar, quan es compten per desenes, comença a dibuixar patrons. I els patrons de conducta de molts dels nostres representants, garants de les arques públiques, durant l’última dècada del segle XX i la primera del XXI resulten molt obscurs.

¿Qué ha hecho Calatrava para suscitar, primero, tanto encomio, y luego tanto oprobio? (…) ¿Por qué no pocos clientes que le adularon (…) añaden que no volverán a contratarle? (…) Dar respuesta a las cuestiones del párrafo anterior es el propósito de este libro.” Per tal d’aconseguir-ho, el periodista s’ha recorregut mig món, d’Atenes a Nova York, passant també per gran part de les ciutats espanyoles. El llibre arriba a l’èxtasi més absolut a València, on les actuacions dels personatges de la trama, mai millor dit, superen totes les expectatives. El resultat és un text que es mou entre la descripció purament objectiva i les conclusions crítiques de l’autor, i que es torna lleuger i entra fàcil per la capacitat de Moix de convertir la munió de fonts provinents de tots els actors implicats en la construcció de les diverses obres presentades pràcticament en una història, un relat amanit amb tocs de crítica ironia.

Llàtzer Moix presenta el llibre com a no autoritzat, ja que l’arquitecte no hi ha volgut col·laborar ni donar el vistiplau. Normal d’altra banda, en els últims temps se li han acumulat les declaracions en l’àmbit judicial. En tot cas, però, l’obra no fa més sang a la ferida oberta, no pretén enfonsar més la reputació de Calatrava; al contrari, ajuda a fer visible tot el món que es mou darrere les grans construccions icòniques, tan desitjades durant els anys de bonança econòmica i borratxera constructiva, i a repartir responsabilitats entre els qui van generar els espais d’oportunitat, malgastant els diners de tots en ambicions particulars i donant llibertats excessives, i l’arquitecte valencià, que, més llest que la fam, els va saber aprofitar. En efecte, i tal com ens temíem, no, Calatrava no va actuar sol.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et pot interessar aquest altre:

Engañosas transparencias, Jaques Herzog i Pierrre de Meuron (Gustavo Gili).

Categories
ArquitecturaARTLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...
  • Raül Garrigasait, Marcello Fois i Albert Asensio, Premis Llibreter

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal En la XVIII edició del Premi Llibreter que organitza el Gremi de Llibreters de Catalunya, els jurats han decidit premiar com a millor...