L’espectacular ‘Bodas de sangre’ de La Perla 29

Oriol Broggi dirigeix una versió poètica i espectacular del clàssic de Federico García Lorca a la Biblioteca de Catalunya
Fotografia de Bito Cels ©

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

La Perla 29, sota la direcció d’Oriol Broggi, encara el seu primer Lorca, Bodas de sangre, produït en col·laboració amb el Grec Festival de Barcelona 2017. L’espectacle, exuberant de bellesa i passió, posa l’accent en l’univers líric del gran poeta granadí i ens parla sobre aquelles forces tel·lúriques i impulsos vitals que dominen fatalment el personatges i els empenyen a la tragèdia.

 

No quiero dibujar, sino sugerir

Lorca creia enormement en el teatre com a eina indispensable per a la cultura, i es proclamava «ardiente apasionado del teatro y de su acción social. El teatro es uno de los más expresivos y útiles instrumentos para la educación de un país y el barómetro que marca su grandeza o su descenso». Fidel a aquests principis va emprendre una tasca exemplar com a autor i com a impulsor i ànima de la companyia ambulant La Barraca.

El teatre de García Lorca és un teatre poètic, en el sentit que gira a l’entorn dels símbols que configuren el seu univers líric -la sang, el ganivet, la lluna, l’aigua, el cavall…, tots ells metàfores de la tensió entre Eros i Thanatos. Els grans dilemes humans determinen uns drames que plantegen problemes essencials de la vida. Les seves obres presenten un realisme que transcendeix l’anècdota i conjuguen de manera indestriable mite, poesia i realitat social. Sovint, a més, es caracteritzen per la denúncia de la intolerància atàvica de la societat espanyola i la repressió de la dona, així ho veiem en els seus títols més emblemàtics: Bodas de sangre (1933), Yerma (1935) i La casa de Bernarda Alba (1936).  Bodas de sangre  és una tragèdia escrita amb un llenguatge precís i bell que, segons els estudiosos del poeta, recrea uns fets reals que es van produir l’any 1928 a Níjar, Almeria, al Cortijo del Fraile. Lorca devia tenir notícia dels fets per la premsa, si bé també la novel·la breu Puñal de claveles  de l’escriptora i activista Carmen de Burgos, originària de Níjar, podria haver estat una font d’inspiració.

Federico García Lorca és, sens dubte, el creador d’uns mites teatrals d’una potència excepcional que tenen per finalitat desvetllar la intel·ligència unida al reconeixement de les passions essencials, i aquesta operació només es pot dur a terme des del terreny de la poesia. «No quiero dibujar, sino sugerir. La misión del poeta es esta: animar, en su exacto sentido: dar alma…». Lorca és, en ell mateix, tot un mite.

 

Com un riu de sang i de poesia

Per al director Oriol Broggi, Lorca és un artista en tots els sentits, i amb Bodas de sangre ha volgut aproximar-se a aquest mite ple de poesia i teatralitat que conserva intacta tota la seva enorme potència. Si la poesia és cant, el reconeixement del poeta granadí com un artista total passa també per la faceta de músic deixeble de Manuel de Falla, i d’aquí el paper fonamental que la música té en l’espectacle que ens ofereix La Perla 29. En aquest sentit, cal remarcar la importància creixent del paper que la música unida a la visió poètica ha tingut en alguns dels darrers muntatge de La Perla, recordem, per exemple, Els cors purs.

La seva versió de Bodas de sangre és, des dels primers compassos, d’una excepcional bellesa. El primer que apareix a escena és un músic que interpreta unes notes al piano com un homenatge al Lorca músic que tocava aquest instrument en les representacions teatrals de La Barraca. A continuació, el piano és arrossegat lentament per l’espai escènic, seguit dels personatges de l’obra, que l’acompanyen talment com un seguici fúnebre que anticipa i dóna simbòlicament la clau del to i del contingut temàtic essencial de la tragèdia.

La música de l’espectacle, composta originalment o adaptada per Joan Garriga, mereix una atenció especial. No s’ha volgut recórrer directament al flamenc perquè és l’opció fàcil en  Lorca. Les composicions originals de Garriga han sorgit del procés dels assajos de la companyia i de la investigació de les partitures de Lorca per a La Barraca. Tots els temes, interpretats en directe pel mateix Garriga acompanyat de Marià Roch i Marc Serra, estan perfectament integrats i formen un tot homogeni amb la resta dels elements de l’obra. No és que la música acompanyi i subratlli les escenes i l’acció, és que la música per si sola té la facultat d’arribar allà on les paraules i les imatges, malgrat la seva força i potència, no atenyen. La música i el cant ens ofereixen escenes tan impressionants com la de la “nana”, el poema dramàtic convertit en cançó de bressol que sintetitza tots els elements simbòlics de l’obra i té la dimensió d’un presagi tràgic que deixa absolutament mut i corprès el públic per la seva extraordinària bellesa.

 

«Bajaban al río.

¡Ay, cómo bajaban!

La sangre corría

más fuerte que el agua.

Duérmete, clavel,

que el caballo no quiere beber.

Duérmete, rosal,

que el caballo se pone a llorar.»

 

Dramatis personae

La Perla ens té acostumats sempre a la suma de grans interpretacions. En aquest muntatge, Nora Navas i Clara Segura encapçalen el repartiment d’excepció que completen Ivan Benet, Anna Castells, Pau Roca i Montse Vellvehí. Per subratllar el caràcter universal dels personatges de Bodas de sangre, Lorca els designa amb genèrics arquetítpics: madre, novia, novio, padre de la novia, mujer de Leonardo, suegra, criada, vecina, muchachas, mozos. Dones i homes units o enfrontats pels llaços de l’amor, la sang, el sexe, la gelosia i la venjança; per les passions, en definitiva. Leonardo és l’únic que té un nom propi; mentre la resta dels personatges veuen el seu rol definit, i fins a cert punt limitat, pel nom genèric, en singularitzar-lo amb un nom propi, Lorca es veu lliure per desenvolupar-lo més plenament i fer-lo menys estereotipat.

Al costat dels personatges humans i en el mateix pla, l’autor hi col·loca “luna” i “muerte” personificades. La lluna i la mort són elements recurrents en l’obra de García Lorca, la lluna gairebé sempre simbolitza la mort i en les Bodas els dos elements simbòlics queden units per la sang i representats amb uns elements escènics d’una plasticitat i bellesa insuperables.

Pel que fa els personatges, Oriol Broggi s’ha permès algunes afortunades llicències. D’una banda, ha reduït significativament el repartiment de manera que Clara Segura i Nora Navas, no només encarnen els papers protagonistes i principals de l’obra: la “madre”, la “novia”, la “mujer de Leonardo” i la “suegra”, sinó que s’alternen a l’hora d’interpretar-los, com en el cas del paper de la “madre” (personatge que, per cert, en l’estrena de l’obra havia interpretat Margarida Xirgu), a més a més de representar també la “luna” i la “muerte”. El mateix esquema el repeteix amb les actrius Montse Vellvehí i Anna Castells que alternen la interpretació dels papers de “vecina”, “criada” i “muchacha”. Resulta particularment encertada aquesta alternança de rols perquè reforça amb vivesa el caràcter universal i arquetípic dels personatges i permet desplegar tot el talent i la versatilitat de registres de les actrius.

Com manifestà Clara Segura, aquestes Bodas de sangre són un exercici de confiança en el text perquè brilli amb tota la força la passió desbocada d’una mare per un fill, i de l’home per la dona i viceversa. Lorca atorga el protagonisme a la dona sotmesa que no té veu i viu reclosa i dominada per les estructures d’una societat patriarcal i masclista. L’autor, en un acte de justícia poètica, converteix en protagonista absoluta del seu teatre aquestes dones que es casaven de negre i que vivien perpètuament vestides de dol. Encara que el color negre domina en les seves tragèdies, “Nadie diga esto es oscuro, porque la poesía es clara”.

Pel que fa els personatges masculins, també cal remarcar les actuacions brillants d’Ivan Benet i Pau Roca en els papers de Leonardo i del “novio”, respectivament. Benet, a més fa també el paper de “padre de la novia”. En el capítol de llicències, però, si d’una part el director redueix personatges, de l’altra n’hi afegeix. Hi afegeix el “músico”, interpretat per Joan Garriga i secundat per Marià Roch i Marc Serra, perquè la música és un component essencial del muntatge. I encara el més espectacular de tot, treu a escena un cavall real de nom “Juguetón” (¡Ay caballo grande que no quiso el agua). Un magnífic cavall negre d’una presència imponent que, amb Montse Vellvehí d’amazona, expressa tot un simbolisme de força, d’erotisme i de bellesa viva i palpitant extraordinàries. Tota la riquesa del teatre de Lorca és present amb escreix en aquest muntatge, des del teatre poètic, al teatre popular de titelles passant pel teatre surrealista, tot l’univers teatral del poeta es fusiona en l’acte final de les Bodas. Difícilment es podria expressar millor damunt un escenari la intensitat de l’obra de Lorca ni desvetllar més emocions en el públic.

 

Sol y sombras

En cada muntatge de La Perla, l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya es transforma. En el cas de Bodas de sangre, l’espai escènic adopta una forma inèdita que vol evocar un «ruedo» amb «tendido de sol y de sombra» o més aviat una pista d’ensinistrament de cavalls. Les dimensions de l’espai venen marcades per fer possible la presència del cavall a escena i encara que per als espectadors és un espai més gran del que estem habituats en els muntatges de La Perla, per al cavall és un espai reduït que no impedeix però fins i tot el galop de l’animal que simbolitza les passions desbocades del text. La llàstima és que la forma rectangular fa que en alguns moments puntuals hi hagi alguna localitat que perd una mica d’angle de visió. Tret d’aquest petit inconvenient, inevitable per la configuració allargassada de l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya, Bodas de sangre és un espectacle fascinant, amb tota la força tremendament tràgica i poètica del millor del teatre del poeta granadí. No us podeu perdre aquesta versió d’una obra que sota la forma arquetípica i poètica presenta la passió com el combat universal entre la vida i la mort, que posa d’evidència que més que animals racionals sóm éssers emocionals, i que formula una pregunta eterna a la qual els humans encara no hi hem trobat resposta: «Corazón, ¿Por qué mandas en mí si yo no quiero?»

 

____________

Bodas de sangre / Text de Federico García Lorca / Direcció d’Oriol Broggi / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Companyia La Perla 29 / 2 hores / Fins el 28 de juliol de 2017 / www.laperla29.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES