Extravagàncies d’aquest món

‘L’escombra del sistema’ és la primera novel·la de Foster Wallace, en la que l’autor ja mostra les seves senyes d’identitat
David Foster Wallace L'escombra del sistema v

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Moltes vegades m’ha vingut al cap el que hauria donat de si l’Amèrica de Donald Trump en la ment de David Foster Wallace. M’imagino un dels seus articles, àcids, punyents, sobre el magnat instal·lat a la Casa Blanca i em diverteixo només de pensar-hi. Alguns crítics han dit que l’obra narrativa de Wallace no té res a veure amb els seus articles, que la seva no ficció és lleugereta en comparació amb les seves novel·les. És cert que no és el mateix llegir Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (Debolsillo), un llarg article sobre la seva experiència en un creuer pel Carib, que La broma infinita (Literatura Random House), la seva obra magna, una novel·la voluminosa i important d’aquelles que fan que els lectors que l’acaben se sentin orgullosos, com si s’haguessin empassat els set volums d’A la recerca del temps perdut de Proust o l’Ulisses de Joyce.

Entre les seves novel·les, de complexitat variable i relativa, i els seus articles, lleugers i divertits perquè disparen amb punteria i mala baba, també es poden llegir els seus relats que el lector pot trobar en diferents volums. Darrerament, Random House ha publicat el volum Portátil, amb traducció de Javier Calvo, que recull relats, assajos i algun material inèdit. En català qui està apostant per Wallace és Edicions del Periscopi, que ja té tres volums d’ell en el seu catàleg, el darrer dels quals és l’Antologia de contes, un magnífic volum traduït per Ferran Ràfols. Avui, però, toca parlar d’una de les seves tres novel·les, L’escombra del sistema, publicada en català per Edicions del Periscopi (amb traducció del mateix Ràfols) i en castellà per Pálido Fuego (amb traducció de José Luis Amores).

L’escombra del sistema comença amb una escena un pèl delirant: unes noies es troben en l’habitació d’una residència universitària, quan apareixen dos nois, una mica beguts, que volen que alguna d’elles els hi signi les natges. Després d’aquesta escena, sembla com si Wallace s’oblidés d’ella i passés a un altre tema. La protagonista de la novel·la –si ens en podem quedar només a una- és la Leonore Beadsman, una telefonista una mica frustrada que s’ha d’ocupar de trobar la seva besàvia, que ha desaparegut de la residència d’avis on hi vivia amb vint-i-cinc ancians més. No hi ha cap rastre d’ella, però tot apunta a un acte de rebel·lia d’aquesta dona amb caràcter. Es dóna el cas de què el pare de la Leonore és el propietari d’aquesta residència, i és qui encarrega la surrealista missió a la seva filla de trobar la seva besàvia, repte que l’obliga a reunir-se amb el seu excèntric germà i a passejar per les dunes de l’artificial desert d’Ohio, per veure si hi troba cap pista.

La Leonore –que és una de les noies d’aquella escena a la residència universitària- no viatja sola, l’acompanya la seva parella, l’editor Rick Vigorous, un altre home excèntric i obsessionat amb la por de perdre-la i que, per aquesta raó, no té escrúpols a controlar-la. La fauna de L’escombra del sistema té altres individus estranys, com un empresari que ha decidit superar la ruptura amb la seva dona engreixant tot el que pugui i ocupant el màxim d’espai, fins i tot fora de la Terra si fa falta; o una cacatua –de nom, Vlad l’Empalador- capaç  de repetir coses tan increïbles, que ha captat l’atenció d’un programa de televisió religiós que vol convertir la mascota en una mena de messies. Entre tots ells s’esdevenen situacions delirants que reflecteixen, de manera exagerada però efectiva, el desballestament de la condició humana en general i de la societat americana en particular.

L’escombra del sistema –la primera de les novel·les de Foster Wallace- és tota una provocació, un divertiment pervers i agosarat, un primer tour de force del que va ser considerat enfant terrible de les lletres americanes, escriptor turmentat que no va superar la depressió que patia des de feia més de vint anys i que es va suïcidar el 2008 amb 46 anys. La seva narrativa és una constant experimentació, un trencament amb els encotillaments literaris, una orgia surrealista i delirant i a vegades malaltissa protagonitzada per personatges deslligats de si mateixos. Foster Wallace va fer el que li venia de gust quan es posava a escriure, tenia una mirada molt personal de l’ésser humà i dels seus racons més maniàtics i foscos. És tan difícil trobar-se pel carrer amb un d’aquests personatges com fàcil és trobar-lo dintre de nosaltres mateixos. Tots tenim un Foster Wallace en el nostre interior, només que des de petits ens ensenyen a tenir-lo sota control. Llegir Foster Wallace és tota una experiència, sumem-nos, doncs, a la festa, siguem excèntrics, gaudim de les manies i els deliris del ser humà. A vegades tot es queda en la imaginació i d’altres poden arribar a entrar per la porta principal de la Casa Blanca i governar el país més poderós del món.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES