Accidentalment en família

Raig Verd publica en català 'L'accidental' d'Ali Smith, una novel·la sobre una nena de 12 anys, la seva família i els seus secrets
Ali Smith l'accidental

 

Nur Costa. Barcelona / @nurcosta

L’accidental és un llibre magnífic. No és l’última novel·la d’Ali Smith, en realitat va ser publicada l’any 2005 per Hamish Hamilton sota el gènere de ficció post-moderna. Va guanyar el premi Whitbread Award i el 2007 l’editorial Alfaguara en feia una edició en castellà amb traducció de Pilar Vázquez. Ara Raig Verd la publica en català amb traducció de Dolors Udina.

L’accidental és la història d’una família que està de vacances a Norfolk en una casa de mala mort que ha defraudat les expectatives de luxe tranquil i bucòlic. Tots els components de la família se senten defraudats en diferents graus i descobrim per què, de la manera més espontània. L’autora ens descriu els diversos esdeveniments al voltant de la casa de vacances a Norwich i l’arribada d’una desconeguda que, inconscientment acullen a casa, tothom pensant que és coneguda d’algú de la família. Aquesta desconeguda, o presència més bé accidental, és l’Amber. Durant el dia volta per la casa, s’alimenta del menjar de la família i les nits les passa dormint al seu cotxe.

L’accidental és una obra mestra. Té una estructura clàssica que mostra els fets a través de quatre perspectives -la filla, el fill, el pare i la mare-, cosa que permet que el text tingui molt bon ritme. L’Àstrid és l’adolescent malhumorada, té una personalitat que captiva i que fa que vulguis que ella sigui la protagonista de la història. Al llarg del llibre, l’Àstrid experimenta una sensació i un camí de descobriment que radia més llum que qualsevol altre personatge, però no per això els altres són més plans que ella. En Magnus és el germà adolescent que intenta treballar el seu dolor i el seu sentiment de culpabilitat per un esdeveniment que va passar a l’escola i ara en viu els seus propis dimonis. Es repeteix les mateixes paraules contínuament: “Van agafar el cap. El van posar en un altre cos. El van enviar a la llista per correu electrònic. Després es va treure la vida”. En Michael és el pare que insisteix en comprometre’s a fer esforços poètics. També és una mica faldiller. I la seva dona, l’Eve, n’és conscient. Ella és la mare escriptora resignada, plena de melancolia, amb un esperit acollidor. L’Eve és la que havia planejat anar a aquesta casa per escriure l’última part de la saga de llibres que, segons un article de crítica, han tingut un gran èxit.

L’Eve també és la primera que es veu afectada pel comportament de lAmber. I també és la primera que sent compassió per ella. Després d’aquest primer incident, la va a buscar al cotxe per oferir-li un lloc per a dormir. I se sent decebuda quan rep un no per resposta. Cada capítol està narrat per un dels quatre personatges. La veu és tan clara i ben dissenyada que Smith no ha d’anunciar qui és que està parlant a mesura que canvien els capítols. Es pot intuir immediatament.

En Michael és de lluny el meu personatge favorit. És pompós, pretensiós i centrat en si mateix. Part de la gràcia de la novel·la era trobar-me’l amb els pantalons avall (metafòricament, com succeeix). La seva poesia és dramàtica i inicialment atroç al principi. Tot i que va millorant al llarg de la narració i és un personatge que es va fent més simpàtic i fins i tot, hom pot sentir un petit grau d’empatia cap a ell al final del llibre.

La veu personal com a mètode de narració dóna alhora pistes al lector de la vida interior de cada membre de la família, i permet veure’n els diferents punts de vista. Perquè una història no s’explica mai de la mateixa manera, més enllà de la persona que ho narra, també afecta el temps en què ha passat i en què s’explica. El temps és un quelcom que es pot moure. En general, tots els personatges estan molt ben dibuixats, complint els arquetips moderns (l’adolescent de mal humor, el professor faldiller, l’escriptora frustrada…) i Ali Smith aconsegueix treure’ls-hi el màxim suc perquè siguin prou diferents però amb un punt en comú: l’Amber.

L’Amber és el catalitzador central del llibre. És un personatge que canvia el seu comportament segons la persona amb la que està. És carismàtica i transforma aquest carisma de manera fluïda amb cada subjecte, com si llegís el pensament de què necessita cada persona. Envia la història i els personatges en una espiral estranya, on els drames domèstics i mundans segueixen formant-hi part. L’Amber entra a la novel·la com una persona lliure de restriccions. Un personatge espontani, que s’ho permet tot. Però una espontaneïtat estudiada que posa la família en situacions incòmodes, comprometent els seus llaços. De fet, tota família típica té les seves històries. Com més típiques aparenten ser, més necessitarien una Amber.

El final del llibre em va agafar bastant per sorpresa. Però com més voltes li donava, realment no hi havia cap altre final possible. És essencialment obert, o almenys és el començament d’alguna cosa nova. És una obra exuberant i totalment imaginativa. M’imagino alguns lectors arribant a l’última pàgina i allargant la mà en busca de les claus de casa a la butxaca.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...