Un conte filosòfic sobre el poder del llenguatge

A 'La setena funció del llenguatge', Laurent Binet retrata, entre la paròdia i la intriga, un canvi d'època de la societat francesa

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Laurent Binet dóna un gir a la seva novel·lística amb La setena funció del llenguatge (Edicions 1984/Seix Barral), un conte filosòfic sobre el poder del llenguatge i alhora un retrat paròdic de la intel·lectualitat francesa dels anys 80. Binet (París, 1972) afirma que si en la primera novel·la, HHhH (2010), perseguia la veritat, en aquest nou llibre s’ha divertit intentant canviar la història. La setena funció del llenguatge és, sota la forma de la paròdia i de la intriga de la novel·la policíaca, el retrat d’un canvi d’època de la societat francesa i occidental on la intel·lectualitat tenia un pes en la política.

Un dels aspectes més interessants i divertits de la novel·la, perquè cal precisar que la novel·la és un divertiment, és la combinació de personatges de ficció amb personatges reals, intel·lectuals, filòsofs i polítics francesos molts populars en els anys 80, començant per Roland Barthes, el detonant de la trama detectivesca i nucli de la novel·la: “El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barhes és atropellat per una furgoneta.” El dia en què va ser atropellat, Barthes sortia de dinar amb Miterrand que començava a prepara les eleccions del 1981. Laurent Binet canvia l’accident en assassinat, fa que el president de la República, Giscard d’Estaing encarregui la investigació al comissari Jacques Bayard, un personatge hilarant, i converteix Julia Kristeva i Philip Sollers, que eren els seus millors amics, els filòsofs Derrida, Foucault… fins i tot Umberto Eco en els sospitosos. Si es parteix de la hipòtesi de l’assassinat, cal necessàriament un mòbil, això li va donar a Binet la idea de la setena funció del llenguatge. Es tractaria d’una funció que Roman Jakobson no havia publicat encara i que Barthes posseiria en un document manuscrit.

El comissari Bayard va completament perdut i ho ignora tot en matèria de lingüística i de semiòtica. Només cal veure’l entrar en una llibreria, establiment que no té el costum de freqüentar, o llegir l’hilarant primer diàleg entre el comissari i Michel Foucault. Com que no entén absolutament res i l’únic que li queda clar és que es tracta de “coses d’intel·lectuals merdosos”, pren com a assistent en Simon Herzog, un jove i obscur professor universitari. Bayard i Herzog componen com és evident una combinació explosiva de personatges a l’estil del Quixot i Sancho, Sherlock Holmes i el Dr Watson, i altres parelles literàries i cinematogràfiques, a més d’una font inesgotable de jocs de llenguatge, dobles sentits i malentesos, fins al punt que més que no parlar el mateix llenguatge sembla que ni parlin la mateixa llengua.

Tornant als personatges reals de la novel·la i a les anècdotes personals dels filòsofs i intel·lectuals que hi apareixen, la gran majoria són anècdotes reals que l’autor ha cercat en biografies, però sobretot es basa en testimonis de persones que els van conèixer a la universitat i que encara viuen. Barthes, Foucault i tots els altres eren figures mítiques i la gent que els ha conegut en recorda anècdotes. Aquest fet i el caràcter paròdic i irreverent han fet que a França la novel·la hagi aixecat força polseguera i reaccions irades d’alguns intel·lectuals que encara són vius. Sollers, per exemple, s’ha enfadat molt.

 

Tot significa?

“L’home és una màquina d’interpretar i, per poca imaginació que tingui, veu signes pertot arreu” i encara que a l’inici afirmi irònicament que “la semiologia és una cosa molt estranya”, l’autor creu que dóna en la novel·la tots els elements perquè s’entengui de què està parlant i perquè el lector que no estigui familiaritzat amb aquests temes lingüístics no es perdi. Espera haver estat prou pedagògic sense caure en el didactisme excessiu, aquest era uns dels reptes a l’hora d’escriure la novel·la.

En La setena funció del llenguatge hi ha dos elements essencials que connectaran amb els lectors: molt sentit de l’humor i una trama policíaca i detectivesca. Hi ha també molta intertextualitat i una barreja eclèctica d’influències múltiples des del Quixot a Bret Easton Ellis passant per John Le Carre i Jacques Derrida pel que fa els conceptes de la deconstrució que aplica en la novel·la; també del cinema, des del cinema francès dels anys 60 i 70 a James Bond, així com de les sèries televisives.

Binet confessa que s’ha divertit enormement en escriure el llibre, la forta dimensió satírica hi és, diu, és la tonalitat dominant però també hi ha més profunditat i una dimensió melancòlica. De fet, per a l’autor, la mort de Barthes simbolitza la fi d’una època espiritualment i filosòfica. Es el punt final de la influència dels intel·lectuals en la política francesa. L’autor es confessa també admirador de Roland Barthes, en especial del Barthes estructuralista i semiòleg. El que sobretot li interessa és el seu mètode, la barreja d’extrem rigor i de gran sensibilitat. Considera Barthes molt important perquè ens va fer comprendre que un objecte no és només un objecte, que hi ha significats darrera de tot. Aquesta és l’herència de Barthes que ha quallat enormement en la societat encara que no en siguem conscients: els objectes no són innocents.

Què és, però, la setena funció del llenguatge? Es pregunta el comissari Bayard. «¿Unes instruccions d’ús? ¿Un sortilegi? ¿Un manual per a l’usuari? ¿Una quimera que posa histèrics els ambients polítics i intel·lectuals, que hi veuen el premi suprem per al qui la trobi?». La setena funció del llenguatge vindria a ser un funció performativa que donaria el poder de la retòrica.

«El qui tingués el coneixement i el domini d’aquesta funció seria virtualment l’amo del món. […] Podria guanyar totes les eleccions, captivar les multituds, provocar revolucions…». En certes situacions institucionals dir és actuar, per exemple «Jo us declaro marit i muller», o la capacitat de manipulació que té el llenguatge de provocar canvis i accions… aquesta és en embrió la base de la setena funció. L’autor creu que més que mai el llenguatge té poder. La prova és el fet que la lluita per l’hegemonia i el control del llenguatge amb internet i Twitter és més ferotge que mai, i ens convida a reflexionar sobre totes aquestes qüestions amb aquesta novel·la detectivesca que és un divertit conte filosòfic sobre el poder del llenguatge.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...