Kim Stanley Robinson: “Les utopies ajuden a veure el que necessitem per millorar el futur”

L’editorial Minotauro reforça la seva aposta per aquest autor de ciència-ficció compromès amb la lluita contra el canvi climàtic
L'autor, abans de participar al Kosmopolis (CCCB) / Fotografia de M. Haro

Kim Stanley Robinson (1952) és un dels autors americans de ciència-ficció més coneguts dintre i fora del seu país, encara que a Espanya no gaudeixi de gaire popularitat, tot i que fa anys que els seus llibres estan traduïts en castellà. La seva obra més celebrada és la “Trilogia de Mart”, guardonada amb els premis Hugo i Nebula, els més importants del gènere. Darrerament, l’editorial Minotauro ha reforçat la seva aposta per aquest autor, compromès amb el progrés i amb la lluita contra el canvi climàtic, amb la publicació d’Aurora i Chamán. La primera narra el primer viatge de la història de la humanitat de diverses generacions de tripulants fora del sistema solar; la segona és un viatge a l’Edat de Gel per mostrar com vivien els ser humans fa 30.000 anys, tot a través de la història de transformació d’un jove.

 

M. Haro (@manelhc) i N. Di Padova. Barcelona

Les seves novel·les són de ciència-ficció, però en elles sempre hi trobem un compromís polític.

El que més m’interessa és escriure novel·les, que, efectivament, contenen components de política i de ciència-ficció. Si vols fer una literatura realista com la que van fer en el seu moment Balzac o Proust, ara necessites la ciència-ficció per explicar la situació actual, que és una situació que comporta un canvi molt ràpid en moltes coses. Això clarament et porta a establir un missatge polític, que és igualment important.

El canvi climàtic hi és present moltes vegades en les seves novel·les. Creu que els governs en el general, i l’administració Trump en particular, estan fent prous esforços per respectar el medi ambient?

Trump és un cas apart. L’actual acord entre els països és important i és una cosa que fa deu anys no hagués estat possible. Això, però, és només la meitat del camí si parlem de preparació per al canvi climàtic. A Amèrica la proporció ideal de diòxid de carboni és 350 parts per mil, i ara estem en 400. Per aconseguir tornar als 350, necessitem una política a llarg termini, que és molt similar a un relat de ciència-ficció.

Això vol dir que si el tema és prou tractat en la ficció, la literatura pot donar un cop de mà en la conscienciació social i política?

La literatura generalista té el paper que té, i és estudiar les relacions entre els individus i la societat. En el cas de la ciència-ficció en particular, es parla de canvi climàtic quan parlem del futur del planeta, imaginem conseqüències catastròfiques, nous sistemes on viure, així que això ajuda a valorar el que tenim i el que hem de cuidar.

Pot l’home resoldre el problema del canvi climàtic?

L’home és la força dominant d’aquest planeta, això està clar, el problema és que no som capaços de controlar el planeta, i hem d’aprendre a relacionar-nos amb ell. El més greu és que som més capaços de destruir coses que crear-les, llavors penso que el primer pas seria aconseguir una situació política justa que ajudés a què poguéssim emprar les nostres tecnologies per ajudar a resoldre els problemes del planeta.

Què li va fer posar el punt de mira en l’edat de gel quan va escriure Chamán?

Li donava voltes a com les persones podem afrontar la vida, i això em va fer plantejar-me d’on ve la humanitat, cosa que em va portar a fixar-me en una era passada, el paleolític. Quan vaig començar a estudiar aquesta època, vaig veure que segurament en l’edat de gel, una època de canvi climàtic, la gent tenia una vida més intensa, més viva que la nostra, mentre que nosaltres estem com en una mena de càpsula plena de coses suposadament útils però que ens impedeix viure de veritat. És cert que llavors les condicions eren molt dures i més perilloses, però aquell punt d’intensitat que tenien no el tenim nosaltres ara i l’hauríem de recuperar.

Potser Chamán  és una manera diferent d’apropar-se al que li fa falta a la humanitat per canviar. A la ciència-ficció sempre es posa la tecnologia i allò científic en primera línea, en el rol d’allò que ens pot salvar. En canvi, a Chamán hi ha com una manera de reconnectar amb la natura.

El que volia destacar a Chamán era que l’home sempre ha estat un ser tecnològic. Per exemple, als Alps es va trobar congelat el cadàver d’una home de fa 5.300 anys, i es va veure que el seu equip no era gaire diferent del que utilitzem ara quan anem per la muntanya. És a dir, està clar que estem emprant diferents materials, però aquell home ja era tecnològic. Sempre ho hem sigut. La diferència és que avui, si tens una malaltia, te la poden curar, i abans no.

Per què en els seus llibres se centra en la ciència possible , basant-se en la tecnologia actual, enlloc de fer com altres autors i imaginar viatges en el temps i temes més fantàstics?

Quan escric penso a fer la novel·la que jo voldria llegir. En aquest sentit, m’interessa molt el realisme, la història ha de ser versemblant, i això em porta a pensar en temes científics perquè encara que sembli estrany buscar realitat en un llibre de ciència-ficció, no ho és perquè, de fet, vivim en un món de ciència-ficció. Dit això, en una de les meves novel·les, El sueño de Galileo, apareixen els viatges en el temps i això em va suposar un esforç extra, però la història em reclamava algun element fantàstic, encara que no és un terreny en el que em senti còmode.

La tecnologia i la ciència afecten a la manera d’imaginar viatges a l’espai?

Sempre que escric una novel·la, tracto d’estar el més a prop possible dels descobriments científics que hi ha en el moment de la història. Per exemple, a Aurora, quan es descobreix que hi ha una bactèria en el planeta que s’està visitant, això fa que canviï totalment la idea i la possibilitat d’un viatge allà. I si penso en la “Trilogia de Mart”, quan vaig escriure Marte rojo, no hi havia la informació que tenim ara. Llavors es pensava que hi havia nitrogen, que no hi havia aigua… Ara la colonització a Mart seria més dura, no impossible però sí més dura.

Al llarg de la seva carrera, ha provat diferents estils i subgèneres: la ucronia a Tiempos de arroz y sal, la biografia en clau de ciència-ficció a El sueño de Galileo o la ciència-ficció més clàssica a la “Trilogia de Mart”, 2312 i Aurora. En general, on se sent més còmode?

El que més m’interessa són les històries de ciència-ficció. Per exemple, quan vaig escriure Señales de lluvia, una novel·la sobre el present dels Estats Units, no em sentia gens còmode. En canvi, em sento molt bé quan estic amb una història de ciència ficció i la meva relació amb els personatges és molt millor. Això fa que les idees em vinguin d’una manera encadenada. Quan vaig escriure Tiempos de arroz y sal, vaig imaginar que la revolució científica es produïa de manera diferent, no a Europa, que havia desaparegut, sinó a Samarcanda. Llavors vaig investigar com va passar la revolució científica de debò i això em va portar a escriure sobre Galileo. I escrivint sobre Galileo, vaig veure que ell havia dit que els primers científics eren del paleolític, i això em va donar la idea per escriure Chamán, que s’havia de titular El primer científico. Cada llibre sempre em porta a una troballa que em dóna una idea per a un nou llibre.

Vostè sempre fuig de les distopies en les seves novel·les i mira de trobar una solució positiva als problemes del nostre món.

Sóc un americà d’esquerres que sempre pensa com trobar solucions que ajudin en el futur. Les distopies són útils com a advertència, però les utopies ajuden a veure el que necessitem per millorar el futur. I, sota el meu punt de vista, són argumentalment més interessants. Jo sempre he sentit la contradicció entre l’aspecte novel·lístic, escriure una història realista, i l’aspecte polític, dir com haurien de ser les coses. Evidentment, hi ha una diferència entre el que és i el que hauria de ser, i això és una cosa que durant anys em produïa molta angoixa.

Pot un llibre canviar el món?

Un llibre no pot canviar el món, però la literatura segurament sí, perquè la literatura canvia l’espai mental de la gent per afrontar situacions d’una manera diferent a com ho estàvem fent fins aquell moment.

Llavors, si Donald Trump llegís més, seria una millor persona?

És clar, seria millor persona, però un narcisista mai es podrà interessar per una altra persona i precisament les novel·les és ficar-se en la pell d’un altre.

Un escriptor de ciència-ficció podria ser assessor d’un govern?

Això podria passar d’una manera més aviat indirecta. Jo mateix he estat consultat per la NASA sobre aspectes del canvi climàtic, però això no m’entusiasma gaire, perquè m’allunya del terreny en el que realment puc aportar alguna cosa excepcional, que és la literatura.

En els seus llibres, els herois són els científics. No a la manera d’Indiana Jones, és clar, però són els qui resolen els problemes. En la vida real els polítics haurien d’escoltar més als científics?

D’alguna manera, els polítics han fet prou cas als científics. La meva dona és química i treballa per a una agència federal dels Estats Units. Si mirem algunes lleis que s’han aprovat i quines són les necessitats dels governs actuals, veurem que els científics tenen un paper cada cop més important. Ara bé, no són els mateixos polítics aquells que estan més a favor del capitalisme i la corrupció que aquells que donen suport a la causa científica. Un exemple d’aquesta lluita d’interessos la tenim als Estats Units mateix, és la tensió entre demòcrates i republicans, una lluita més dura de la que jo imaginava.

La comunitat científica viu massa allunyada de la societat?

Suposo que sí. Fa deu o quinze anys la comunitat científica va alertar que s’estava produint un important canvi climàtic que podria tenir conseqüències catastròfiques, però la societat no va reaccionar. Per altra banda, és cert que ara, quan es presenten noves propostes per a la investigació científica als Estats Units, el govern exigeix que hi hagi una bona comunicació amb la societat i, per tant, que els científics estiguin disposats a parlar amb la gent del carrer. Un amic meu, per exemple, va un cop a la setmana a diverses escoles per parlar de ciència amb els alumnes. El que no entenc és per què quan estem malalts, acudim a un científic perquè ens ajudi, un metge, i quan es tracta del canvi climàtic, preferim no donar-los la rellevància i credibilitat que mereixen.

 

Alguns dels seus llibres

Categories
EscriptorsFantàsticaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES