Seguint la pista dels romàntics

A ‘Huellas: Tras los pasos de los románticos’, Richard Holmes repassa la biografia de diversos autors com Nerval o Shelley

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

L’època del romanticisme, amb els seus tòpics i els seus mites, té un gran atractiu per als tafaners aficionats a la música, la pintura o la literatura, a aquest garbuix indefinible però definit centenars de vegades que es diu cultura. Pel que fa a la literatura, diria que de molts autors romàntics sabem, en general, més coses a l’entorn de la seva vida que no pas d’allò que van escriure. No sempre és culpa dels lectors, Richard Holmes recorda en el seu llibre Huellas: Tras los pasos de los románticos (Turner), per exemple, l’oblit en el qual va caure la producció narrativa de Mary Shelley, mancada de reedicions, coneguda tan sols per una obra molt tergiversada a causa del cinema, Frankenstein. El mateix passa amb molts altres, diria que encara més amb les dones que no pas amb els homes, un altre cas seria el de George Sand. L’interès per las vides ens porta a les obres dels autors i també s’esdevé a l’inrevés. No sempre una cosa es correspon en l’altra, tal i com ens agradaria o ens imaginem. El passat dóna als fets i als personatges una brillantor que potser no tenien quan eren persones vives, i carregaven amb totes les seves contradiccions.

Les millors biografies que he llegit o que he vist en el cinema provenen, en general, del món anglosaxó, amb poques excepcions. Richard Holmes és avui un dels biògrafs de culte i ell mateix incideix en les dificultats del gènere, en el qual un excés d’erudició pot perjudicar tant com la frivolització novel·lesca. He llegit biografies interessants que eren poca cosa més que una acumulació de dades, cosa que les feia avorrides i feixugues, però encara he llegit molta més narrativa que pretenia ser biogràfica i queia en el ridícul, malgrat els esforços de l’escriptor, fins i tot quan aconseguia distreure els lectors.

Gairebé desconeixia aquest autor fins que em vaig ensopegar amb aquest llibre inclassificable, en el qual l’autor utilitza un mètode que sembla que li és propi, el seguiment en el terreny de les petjades dels personatges evocats, una cosa com ara una d’aquestes rutes literàries del nostre temps, però llarga, seriosa, aprofundida i documentada. És clar que els espais canvien, el temps no perdona res. Els camins es perden, els edificis cauen, el turisme envaeix tots els racons. Fins i tot si aquest turisme massiu del nostre temps no fa més estralls és, moltes vegades, per ignorància. Molts romàntics van ser grans viatgers, ho podien fer, en general tenien una economia sanejada, més encara si la comparem amb la de la resta de la gent de l’època. Un viatger no és en cap cas un turista però alguns d’ells ja presentaven trets turístics, fins i tot.

Huellas: Tras los pasos de los románticos té quatre parts que es poden llegir de forma independent. En la primera Holmes explica com va seguir la ruta per les Cévennes franceses que va fer Stevenson a dalt d’una somera i que va generar un dels seus textos primerencs publicats. Stevenson no anava enlloc, ell mateix ho va remarcar en el relat, viatjava per viatjar i potser per posar en ordre les seves preocupacions a l’entorn de la relació amb Fanny Ousborne, amb qui més endavant es va casar. El llibre aplega impressions, evocacions històriques, problemes amb la pobra somera, i una descripció impagable d’aquella França rural que Holmes recupera i en la qual el record del viatge de l’escriptor ha generat interès turístic modern.

En la segona part del llibre Holmes cerca a França el record de Mary Wollstonecraft, perduda gairebé en el París revolucionari, però també la de tants anglesos com van voler participar d’aquells fets. Uns fets que van generar il·lusions desfermades, canvis diversos i també violència a dojo. La figura de l’escriptora ens resulta propera, humana, incoherent en ocasions, apassionada sempre. Mary va tenir a França una filla amb un americà, la relació no va acabar bé i aquella nena, Fanny Imlay, tindria un destí tràgic. Wollstonecraft va tornar al Regne Unit, es va casar amb William Godwin i va tenir una altra filla que seria Mary Shelley, malauradament va morir al poc temps de néixer aquesta segona nena, els parts eren un gran risc, en aquells anys.

Aquesta part del llibre conforma gairebé un tot amb la següent, en la qual el biògraf recorre la Itàlia que va acollir Shelley, la seva dona, i tot un entorn fascinant de gent una mica alternativa, intel·ligent, inquieta i amb garbuix d’idees diverses de tota mena, lligades a un món que canviava molt de pressa. Un dels personatges que es pot dir que roba escenes en aquesta tercera part és Claire Clairmont, l’altra germanastra de Mary Shelley, amb qui se suposa que Percy Shelley també va tenir amors. Holmes explica que fins i tot un conegut li comenta que s’ha acabat enamorant d’aquesta dona, de forma retrospectiva. Claire Clairmont els va sobreviure a tots i va arribar a vella, però la segona part de la seva vida va ser relativament més anodina i, en tot cas, Homes acaba les seves referències amb la mort de Shelley, als trenta anys, en un naufragi. Clairmont va tenir una filla amb Lord Byron, la nena va morir als cinc anys, en gran part per culpa de la deixadesa del pare que l’havia arrabassat a Claire. Moltes criatures morien de petites, tot s’ha de dir, i el pas de Shelley i la seva dona per Itàlia deixa un rastre de morts infantils que, d’alguna manera, pesa damunt de tots els personatges evocats per Homes.

La darrera part del llibre la dedica l’autor a Nerval, un autor amb bones perspectives que va caure en la bogeria i en l’extravagància, una de les anècdotes més conegudes és el seu passeig amb una llagosta lligada amb un llaç, pels parcs de París. Un París ja ben diferent d’aquell del temps de la Revolució en el qual la mare de Mary Shelley va relliscar i caure a causa de la sang dels degollats amb la guillotina, durant l’època del Terror. El seguiment espiritual i físic que Holmes fa de les empremtes dels romàntics i del seu entorn proper resulta fascinant. Potser en ocasions pot semblar que divagui, que es perdi en reflexions que semblen tenir poc a veure amb el rerefons de les biografies, o que la seva veu sobrepassi el relat amb consideracions sobre la tasca de recerca endegada. Però una immensa erudició, que sembla imperceptible, ens retorna a un passat relativament llunyà. La darrera part, la de Nerval, ens fa reflexionar així mateix sobre l’esclat de la fotografia, un dels personatges que hi retrobem és Nadar. Ja no ens hem de conformar amb retrats pintats, ara comptem amb els rostres reals de molta gent, en podem copsar l’envelliment progressiu, l’aspecte que tenien en diferents moments de la seva vida. Avui, quan la facilitat per congelar els instants i els rostres és immensa, potser no resulta fàcil pensar en què va representar aquell canvi.

Huellas: Tras los pasos de los románticos és un llibre que pot agradar a un públic molt divers, més o menys lector, al qual tots aquests personatges li siguin coneguts o n’ignori la vida i circumstàncies. Als lectors impenitents els oferirà noves perspectives, als qui no ho són tant els desvetllarà la curiositat lectora. No és ben bé un recull de biografies, ni una novel·la, ni un assaig, ni un llibre de viatges, ni un aplec d’itineraris sentimentals. Recull la millor tradició dels grans autors europeus, com ara Zweig, i ofereix una mirada més moderna al passat, fins i tot hi trobem pinzellades iròniques, del millor humor anglès, subtil i en ocasions gairebé imperceptible.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesHistòriaHumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES