Albert Camus com mai no l’has vist

Edicions Poncianes amplia la seva selecció de 'Bèsties' amb més clàssics universals com Virginia Woolf o Víctor Català

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Ja fa uns quants anys que Edicions Poncianes va presentar en públic la seva primera tirada de Bèsties, uns pòsters de mida considerable que presenten els autors i autores clàssics de la literatura com si fossin estrelles de Hollywood. Si volguéssim podríem empaperar-nos el menjador amb les figures de Samuel Beckett, Víctor Català, Mercè Rodoreda, Gertrude Stein, Walt Whitman i molts d’altres que o hem llegit o hauríem de llegir. Ara bé, aquests pòsters també són un desafiament a la manera en què es llegeix i es publica literatura. Al darrera de la foto, a la cara B del póster, trobem traduccions d’alguns fragments menys coneguts, mai traduïts, o inèdits, dels autors fotografiats. Les Bèsties són objectes a mig camí entre la literatura i el fetitxisme, que ens fan arribar, en un suport inusual, textos que d’altra manera mai no podríem llegir en català. Doble encert.

Francesc Gelonch i Laia Carbonell han presentat la Bèstia número 17, corresponent a Albert Camus, amb una selecció de textos que s’allunya del Camus més conegut (per no dir canònic) perquè prové dels seus Carnets (I, II i III) uns diaris publicats pòstumament que reflecteixen amb una força descomunal tant la personalitat i l’humor del filòsof com els seus temes predilectes. Qualsevol amant de Camus hi trobarà paisatges algerians, fragments de petites narracions existencialistes, referències més o menys velades a Sartre o a Tolstoi i, clar, sobrevolant-ho tot, el fantasma de la mort (i el suïcidi). Com expliquen Gelonch i Carbonell al pròleg, “els diaris de Camus són un calaix de sastre, una geografia immensa d’apunts variats” on queda palesa “la radicalitat de la crisi del sentit de viure”, que “transforma de soca rel el sentit d’escriure”.

La qüestió de l’escriptura pren gran importància per a un autor de qui molts admiraven l’estil (menys Nabokov, que el va titllar de ser estilista de tercera regional) però que era molt conscient dels perills i els riscos que suposava redactar. Aquestes dues frases, traduïdes per primer cop, són especialment significatives: “Literatura contemporània. És més fàcil xocar que convèncer” i “L’artista és com el déu de Delfos: «Ni ensenya ni amaga res, significa»”. La figura de Camus no només va ser polèmica en el sentit artístic, també ho va ser per la passió amb què defensava tant el “compromís” com la “mesura”. Lluny dels discursos messiànics comunistes-estalinistes i de la burgesia auto complaent, va ser acusat de ser massa transformador per uns i de no ser prou revolucionari per altres. Al capdavall defensava una idea molt específica d’ésser humà però ja va dir que “L’humanisme no em fastigueja, fins i tot em somriu. Però el trobo insuficient.”

Què fer davant la guerra i el patiment? “Hi ha un diletantisme tràgic?”. “No tenim temps per ser nosaltres mateixos. Només tenim temps per ser feliços.” Les últimes Bèsties poncianes publicades tenen com a protagonistes a Emily Dickinson, Virginia Woolf, Ingeborg Bachmann, Víctor Català, Mercè Rodoreda i Albert Camus. Les traduccions i les edicions han estat a càrrec de Míriam Cano, Alba Vinyes, Arnau Pons, Enric Casasses, Maria Cabrera i  Francesc Gelonch & Laia Carbonell, respectivament.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES