‘Déjame salir’, un inquietant retrat de l’Amèrica interracial

Jordan Peele debuta en la direcció amb aquesta pel·lícula ferotge, divertida i aterridora, una de les millors de l’any

 

Cristiano Ogrisi. Roma.

Un estrany sentit de paranoia i una tensió palpable són els dos incòmodes protagonistes de Déjame salir, el debut en la direcció de Jordan Peele. Després de cinc mesos de relació, Chris Washington (Daniel Kaluuya) i Rose Armitage (Allison Williams) decideixen conèixer els peres d’ella i passar un cap de setmana a la seva casa del camp. Chris està preocupat perquè la noia no ha comunicat als seus pares que ell és un noi negre. A l’arribar, la parella és acollida amb molta hospitalitat per part del pare Dean i de la mare Missy, un neurocirurgià i una psiquiatra, i totes les preocupacions de Chris semblen esvair-se fins que coneix Georgina i Walter, respectivament la senyora de fer feines i el jardiner de la propietat, també ells negres. Hi ha alguna cosa inquietant en les seves actituds i les seves mirades, i amb l’arribada dels altres membres de la família Armitage, la situació pren un gir del tot inesperat.

Peele inicia el seu film amb un pla seqüència en el qual un home negre es perd en els carrers tots iguals d’un típic barri americà de classe mitjana i comença a ser perseguit per un cotxe blanc amb la melodia de Run Rabbit Rub (una famosa cançó durant la Segona Guerra Mundial amb la que jugaven els nazis). Déjame salir ens recorda aquell gènere de terror que el cinema semblava haver arraconat, així com el gènere policíac per excel·lència:  Zombie (1979), La matança de Texas (1974) i Las colinas tienen ojos (1977) són només alguns dels exemples de com en els anys setanta, el terror en la pantalla era un mirall deformat de la realitat viscuda.

L’home de color com a icona de la vulnerabilitat és un clar ressò de l’hostilitat racial de l’Amèrica d’avui. Déjame salir només podia néixer en una Amèrica trumpiana, en un país ple de contradiccions, en el qual Peele no ha necessitat anar amb subtileses ni deixar marge a la interpretació. D’aquesta manera, el film aconsegueix inquietar, fent que l’espectador es posi en la pell de Chris i emprant en un mode molt hàbil clixés i efectes de so per divertir, gràcies a moltes situacions portades tan al límit de l’absurd que ens conquereixen. Déjame salir posa en escena els llocs comuns dels clàssics blancs i la desconfiança dels negres vers l’autoritat i vers l’ambient benestant d’Alabama, tot en una barreja irresistible de tensió dramàtica i ironia surrealista, fins arribar a un crescendo final que sembla inevitable.

En aquest film hi ha influències d’una gran quantitat de cinema de gènere, però la cinta no suposa cap homenatge a un títol concret, ni tampoc hi trobem referències explícites. Hi ha una reelaboració del cinema de terror, partint d’una tradició, però sense exemples exactes que recordin cap títol del passat. L’actor britànic Daniel Kaluuya –una de les cares de Black Mirror–   ens regala una actuació espectacular i demostra que cal seguir apostant per ell sense cap mena de dubte. Déjame salir és una gran pel·lícula, ferotge , important, divertida i aterridora, un dels millors films de l’any.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓTerrorThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES