A un nen no se’l pot enganyar

A 'La memòria de l'arbre', Tina Vallès es posa en la pell d'un nen que veu que la visita dels avis és diferent aquesta vegada

 

Nur Costa. Barcelona / @nurcosta

La memòria de l’arbre és la darrera novel·la de Tina Vallès, escriptora, correctora, traductora i bloguera, una obra que ha estat guardonada amb el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Vallès crea una història molt senzilla, explicada des del punt de vista d’un nen de deu anys, en Jan. “Un nen és un bon lloc per viure-hi”, diu la citació de l’inici del llibre. En Jan un dia es troba amb la notícia de què a partir d’ara, seran cinc vivint a casa. Hauria d’estar content, perquè a ell sempre li ha agradat  tenir els avis de visita. Però per algun motiu, aquesta vegada no s’alegra.

L’arribada dels avis alterarà l’ordre de la casa i la rutina que en Jan i els seus pares tenen muntada. Ho veiem tot a través dels seus ulls, i els nens són molt més desperts que els adults, ja que noten qualsevol canvi en el seu dia a dia. En cada capítol, fragment o retall, o com l’autora prefereix anomenar, pista, el lector creix amb en Jan. Aprenem tot allò que ell aprèn en el moment oportú. Els capítols són, doncs, un seguit de pistes, intuïcions que recull en Jan. La novel·la és la resposta a les preguntes que fa. A vegades, les respostes li vénen abans que hagi formulat la seva pregunta. Tot s’ho va trobant en el camí per algun motiu. La vida no té en compte si ell s’ho vol trobar o no.

Amb La memòria de l’arbre tornem a ser nens. Llegint, recorrem tot allò que tenim en comú amb en Jan, amb imatges viscudes. Vaig sentir molta nostàlgia mentre estava llegint aquest llibre. Només a un nen se li amaga un diagnòstic. I a mesura que el nen va afegint records a la seva memòria, vivint noves experiències, la nova notícia de què els avis vénen a viure a casa durant una temporada afegeix un component que, fins ara, havia tingut al seu voltant però no s’hi havia fixat: La pèrdua de la memòria. Els forats.

La memòria de l’arbre està ple de forats amb significats. En aquests forats és quan el lector ha de deduir tot allò que aprèn en Jan. Hi ha molt espai per a la interpretació del lector. I el gran forat del llibre és el del diagnòstic sense esmentar-lo durant tota la història. Però es pot suposar. I aquí és quan el lector co-crea la història amb en Jan. És el moment àlgid: és un abans i un després en la vida d’un pacient (i la del seu entorn). No és un llibre que et faci esclatar a plors, però et fa connectar amb la tristesa en més d’una ocasió.

És un llibre sobre com es viu el fet de tenir la malaltia a casa. De tenir els avis a casa. Les malalties ens fan mirar endins. I com més es mira el malalt, més s’esborra. I ara és quan ens trobem en una batalla de decisions. I si no ens mirem gens, com sabem qui som? La novel·la també és una recerca de qui sóc jo. Aquest capítol o pista va ser el que més em va impactar. L’avi li diu al Jan “Primer serà la memòria, després jo.” I el Jan ja ho sabia tot, però necessitava que el seu avi li ho digués. El que no li va dir és que dins de la memòria hi ha qui som. Deixem de ser quan no recordem?

El llenguatge de La memòria de l’arbre és subtil i delicat. L’autora demostra un gran domini de l’el·lipsi i del detall. Té molta cura de cada paraula, perquè servirà per elaborar una pista a una pregunta que el Jan s’estigui fent. O bé n’obtindrà una resposta a través d’aquesta paraula. El mètode d’escriptura que va seguir es veu reflectit en la manera com es llegeix: la història vol ser llegida ràpida, però a l’hora el lector nota que vol apreciar el sabor d’haver estat cuinada a foc lent, perquè farcint la història a poc a poc, és quan s’aconsegueixen les paraules necessàries.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...