Edward Rutherfurd: “El sentiment d’identitat i l’economia són els dos factors que han estimulat els grans canvis durant milers d’anys”

L’autor ha escrit biografies novel·lades sobre ciutats, països o regions del món, com París, Nova York o Londres
Fotografia de Marta Calvo / Roca Editorial

La presència d’Edward Rutherfurd (Salisbury, Anglaterra, 1948) imposa respecte. Arriba al Festival MOT de Girona per participar en una xerrada sobre les biografies de ciutats amb l’escriptor català Enric Calpena. Vesteix amb elegància –americana, camisa i boina a joc-. i no cal dir que la seva imatge és molt britànica. Un té la sospita, a primera vista, de què potser és un home més aviat seriós, però quan comença a parlar, el seu sentit de l’humor va per davant. Es mostra molt accessible, diu que mai cap periodista l’ha entrevistat més d’una hora tot i que un es va quedar a un minut d’aconseguir-ho. Rutherfurd ha publicat diverses biografies novel·lades sobre ciutats, països o regions del món, com París, Nova York, Londres, Rússia o Irlanda, tots ells publicats per Roca Editorial, que han esdevingut un èxit internacional.

 

Manel Haro. Girona / @manelhc

Com va ser que va començar a escriure biografies novel·lades sobre ciutats?

Va ser quan vaig acabar la universitat. Vaig trobar les cartes que m’havia escrit amb els meus pares, i allà hi parlava del que faria quan escrivís la meva novel·la, cosa que preocupava als meus pares perquè llavors ni tan sols havia començat a escriure. Tenia moltes idees, però vaig trobar una feina d’estiu i tot va quedar en l’oblit. El primer intent va ser Constantinoble i després ho vaig provar amb la civilització maia, perquè em semblava molt interessant tot allò de les piràmides i sobretot la manera com va acabar. Va ser una sort no escriure sobre els maies, perquè després s’han fet molts descobriments sobre ells i el que jo hagués escrit segurament hagués quedat desfasat. Vaig començar a treballar en una editorial i al voltant dels 35 anys vaig pensar que era el moment de posar-se amb la novel·la. El primer escenari va ser el de Sarum, la novel·la d’Anglaterra, que és on jo vaig passar la meva infantesa.

Per escriure una biografia d’una ciutat n’hi ha prou amb la documentació o cal conèixer el seus habitants?

Sí, val la pena conèixer els seus habitants, però això comporta un perill, i és que moltes vegades la gent té una idea equivocada del que va succeir en el passat a les seves ciutats. En canvi, m’agrada molt parlar amb els historiadors locals, perquè són persones que durant molts anys han estudiat el que passava a la seva ciutat i els entusiasma que algú de fora vingui i els hi preguntin.

La història marca la personalitat d’una societat o cada generació s’allunya una mica més de la seva història?

Sí, la història marca la personalitat d’una societat i cada generació aporta alguna cosa nova a aquesta història. Un bon exemple és el de Catalunya, on el pes històric és determinant en el procés que s’està vivint i al mateix temps les generacions actuals estan escrivint un nou episodi. Moltes vegades, quan vaig a fer xerrades, pregunto al públic si saben quan comença la història. Hi ha respostes de tota mena, però per a mi la resposta bona és que la història comença avui i va cap enrere. Els teus pares, els teus avis, els teus besavis… tot ho mires des d’avui cap al passat.

I tots sabem mirar el passat?

Qui hauria de saber-ho fer són els polítics i no només ells. No fa gaire vaig anar a l’acadèmia militar de West Point, als Estats Units. Vaig dir als soldats que havien de conèixer la història dels països on anaven. No només la història, també els costums, com és la gent. Encara que vagin al desert, és important conèixer el territori i la seva història, per exemple, què va passar amb l’últim exèrcit que hi va anar allà.

Ha escrit sobre Londres, Anglaterra, París, Nova York… Per tant, et considero un entès en la història d’aquestes ciutats i aquests països. Tenint en compte això, com veu l’auge de l’extrema dreta a França, la victòria de Donald Trump als Estats Units o el Brexit al Regne Unit?

L’elecció de Donald Trump és un esdeveniment extraordinari, no hi ha dubte. Però no ho hem de veure com un fet aïllat, sinó com la personificació d’un procés a escala mundial. El temps ens demostrarà que la victòria de Trump no ha estat una casualitat, sinó que al mateix temps s’estan produint altres fenòmens al món molt importants, com el Brexit a Regne Unit, l’auge de l’extrema dreta a França o el referèndum d’independència a Catalunya. Ara bé, per què Trump ha guanyat? Perquè ell ha entès que la gent té por. De totes maneres, el que més ens hauria de preocupar ara és la dicotomia entre l’home i la màquina, entre el cervell i els ordinadors. Això, en termes de recerca de feina i de benestar, afecta de la mateixa manera a Orient i a Occident, un fet que no s’havia produït mai abans. Això em fa pensar que potser els meus rebesnéts no seran humans com ho entenem ara, perquè les màquines tenen un poder que no sabem cap a on ens portaran. Em sembla que tot està relacionat en aquest gran procés de canvi a escala global.

Potser, doncs, ara mateix estem vivint entre la història i la ciència-ficció…

Sí, exactament, és justament el que penso.

Ja que parlava sobre el procés d’independència a Catalunya, té la sensació de què estem vivint un moment històric important?

No voldria donar la sensació de què sóc un expert sobre el tema de Catalunya, perquè no ho he estudiat. Ara bé, veig que això està creixent moltíssim i que aquí hi ha dos factors implicats: el sentiment d’identitat i l’aspecte econòmic. I aquests dos factors són els que han estimulat els grans canvis en la humanitat durant milers d’anys. Així que…

Tenint en compte que en els seus llibres narra molt esdeveniments històrics, no té por de prendre part a l’hora d’interpretar-los i ferir sensibilitats?

No, si sóc Déu! Bromes a banda, no hi ha una veritat històrica absoluta. Pensa que parlo amb molts historiadors i ni tan sols ells es posen d’acord amb el que va passar exactament. El que jo intento és imaginar els diferents punts de vista dels diferents actors d’un esdeveniment històric i traslladar-los als meus personatges. D’aquesta manera, creo personatges que defensen una cosa i d’altres que defensen la contrària. Els dos bàndols sempre estan presents en les meves novel·les, aquesta és la manera com jo intento ser just amb la història. I això és possible gràcies a la ficció. De totes maneres, segur que les generacions futures que llegeixin els meus llibres es riuran dels meus intents.

Quin ha estat la ciutat més apassionant sobre la que ha escrit?

És difícil de dir, perquè m’agraden moltes ciutats en diferents sentits. Segurament el més apassionant ha estat la història d’El bosque, perquè està molt lligat a la meva infantesa, però això no és ben bé una ciutat. Em va agradar molt escriure Sarum, perquè també m’oferia l’oportunitat d’escriure sobre la meva infantesa. Ara, diria que el projecte més estimulant ha estat escriure sobre Nova York, un projecte que jo sempre rebutjava quan els meus editors me’l demanaven. I això que van estar com déu o quinze anys demanant-me’l. Escriure sobre Nova York em semblava impossible, creia que em podia venir massa gran, però tot va ser començar…

Em pregunto si a l’hora d’escriure sobre nissagues familiars, la psicologia dels personatges d’un llibre sobre Nova York és molt diferent dels d’un llibre sobre París, per exemple.

Tinc la sort de tenir amics o familiars en cada ciutat sobre les que he escrit. I si no els tinc, els he fet quan he estant investigant. D’aquesta manera conec les tradicions i els costums de cada lloc. Aquests contactes em serveixen per validar el que escric. A Mongòlia, per exemple, no hi tinc amics, però si hagués d’escriure sobre aquest país, els faria.

S’atreviria a escriure una biografia novel·lada sobre Espanya o hi ha masses ferides obertes?

Sí, clar que m’atreviria. No prometo res, però si m’ho proposés, ho podria fer.

 

Categories
EscriptorsHistòricaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES