Una monja entre l’art i el poder

Carmen Machi protagonitza al Teatre Goya 'La autora de Las Meninas', obra distòpica escrita i dirigida per Ernesto Caballero

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

S’ha estrenat al Goya l’obra La autora de Las Meninas, una història situada en un futur proper, l’any 2037. La crisi econòmica ha augmentat, els països europeus han retornat a les antigues monedes en una mena de campi qui pugui que fa que el somni europeu s’hagi esberlat i els nous partits polítics, sovint alternatius, populistes i amb poca experiència, han agafat les regnes del poder en una Espanya en la qual tots els valors semblen haver-se invertit. Una monja en camí de convertir-se en mediàtica ha assolit una gran fama gràcies al seu treball de copista d’obres mestres i el Museu del Prado la reclama per tal que faci una versió idèntica del famós quadre de Velázquez. La intenció és potenciar el valor de les còpies per tal que substitueixin els originals i poder vendre patrimoni ja que els quadres famosos són cobejats pels grans capitals del petroli, àrabs rics que volen construir en els seus deserts museus de gran volada i extensió.

La monja, excel·lent Carmen Machi en un paper fet a mida per a ella, que li permet alternar registres diversos, es veu embolicada en aquesta feina a la qual ha arribat enganyada però que fa, a més a més de les reflexions que li provoquen les converses amb un jove, atractiu i misteriós guardià nocturn del Museu. L’obra, en clau de sàtira, incideix en molts temes actuals com ara l’estat del benestar i el preu de mantenir-lo, el valor de l’art, del clàssic i del més contemporani, l’absurd lligat a moltes obres que encara es titllen d’avantguardistes quan potser ja no ho són de cap manera, l’egolatria dels artistes, el valor econòmic de l’art, la banalització de la creativitat…

Ernesto Caballero, home de teatre tot terreny, amb una llarga experiència, ha elaborat un text brillant, divertit, incisiu i crític, que en ocasions frega l’excés. La autora de Las Meninas és una obra del nostre temps, un temps en el qual l’espectacle teatral va lligat a servituds econòmiques que fan que sigui difícil veure en un escenari més de tres o quatre personatges o que l’escenografia pugui esdevenir minimalista, amb un decorat auster i l’ajuda de la tecnologia lligada a la imatge. Tot plegat fa que aquest muntatge es faci excessivament llarg i probablement amb mitja hora menys de durada hauria resultat menys feixuc. Una vegada hem copsat el plantejament i hem intuït el possible desenllaç, no del tot resolt per cert, hi sobra insistència a l’entorn de la transformació vital d’aquesta monja, que, d’alguna manera, pren consciència de la seva individualitat com artista.

Es recorre en excés a un cert histrionisme còmic i també sobren referències al present, com quan es menciona el tema de les perifèries que demanen, de nou, enganxar-se al carro del pare-estat-protector, un paraigües que es troba ja ple de goteres i no sap d’on treure diners per satisfer els electors del partit en el govern. Un partit d’esquerra personificat per la directora del Museu, excel·lent Mireia Aixalà, una actriu de casa que en un altre país seria més coneguda que Rachel Weisz, en qui fa pensar físicament.

El to humorístic d’alguns fragments fan que es dilueixi en excés una critica que ens mena a una reflexió aprofundida sobre què és o no és art o què té a veure l’artista actual amb gent com Velázquez, al capdavall al servei de qui pagava i que intentava d’alguna manera fer surar la seva dignitat creadora. Els nous milionaris que cobegen tenir museus propis no volen pas fer res de nou, els museus europeus s’han omplert d’obres importants generades per pillatges diversos, vendes oportunistes i necessitats materials de la gent que les posseïa. Machi manifestava, en una entrevista, que l’obra i, en concret, el seu personatge, tenen moltes capes i és ben bé així. Les limitacions del muntatge, entre els quals aquesta darrera part una mica allargassada, no en desvirtuen el conjunt, malgrat que la primera part resulta molt més brillant i suggerent que la darrera.

En tot cas, de fet, qui, més enllà dels grans experts, podria diferenciar avui una còpia ben feta d’un original? Aquest art  mimètic que menciona la protagonista no és tan absurd com ens pot semblar quan avui ja visitem alguns espais que són còpies, a causa del deteriorament que l’indret autèntic ha sofert a causa del turisme massiu. I, a nivell individual, qui no es vendria objectes de valor patrimonial, familiars, si en podia treure un benefici interessants, fins i tot encara que no en tingués una necessitat indefugible?

 

________

La autora de Las Meninas / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Autor i direcció de Ernesto Caballero / 1 hora i 40 minuts / Fins el 4 de juny de 2017 / 24 euros / www.teatregoya.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES