La magdalena de Pujol

‘A tots els que heu vingut’, al TNC, presenta el conflicte de les iaies convergents que no van pair bé la caiguda del pujolisme
Fotografia de David Ruano (TNC)

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Hi ha la famosa magdalena de Proust i la magdalena de… Pujol. Més ben dit,  la mitja magdalena de Jordi Pujol, per ser més exactes. Totes dues pretenen evocar el gust mític d’allò perdut, només que la mitja magdalena que s’empesca Marc Rosich a A tots els que heu vingut no va saturada del perfum de la nostàlgia sinó carregada del gustet de la ironia. Sota el títol que ens remet a una cançó emblemàtica de la Núria Feliu hi ha una sàtira del pujolisme, tot i que, segons l’autor, no pretén construir una ficció política sinó un retrat familiar a manera de retaule satíric contemporani amb la intenció que tots ens veiem en certa manera reconeguts en la fauna nostrada que corre amunt i avall del passadís d’un típic pis de l’Eixample amb «davants i darreres», on centra l’acció de la peça. Es tracta doncs d’una comèdia que ens parla de la nostra realitat recent i que, amb l’humor i la ironia com a eines principals, vol funcionar com a mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país. D’aquí ve el  «ja us he reconegut» de la Feliu, que en aquest cas funciona en una doble direcció, de l’escenari a la sala, i viceversa.

Rosich, dramaturg i director, signa obra i direcció escènica del muntatge amb un repartiment encapçalat per Mercè Arànega, que broda el paper de Magda Casals de Clarà, protagonista indiscutible, en un paper fet a mida per a la vis còmica d’una actriu amb tants registres. En els papers de les altres dones de les tres generacions de la família Casals-Clarà l’acompanyen les actrius Lurdes Barba (Àgata Casals, la germana, antiga taquillera del desaparegut Cinema Urgell), Montse Esteve (Clara Clarà Casals, la filla gran, correctora de català), Àurea Márquez (Sandra Clarà Casals, filla petita i fotògrafa, va començar la seva carrera artística fotografiant les famoses magdalenes de la seva mare), i Mireia Pàmies (Jana Zabala Clarà, la néta, filla de la Clara. No hi ha manera que acabi la llicenciatura, però vol ser emprenedora i obrir una botiga cupcakes al barri de Sant Antoni). Carles Gilabert és l’home de la barba bruta, un indigent, l’únic personatge masculí de l’obra.

 

Rebentar el parquet

En el centre del retaule que té per marc un pis típic de l’Eixample, s’alça la figura de Magda Casals de Clarà, vídua recent d’un venedor de l’Enciclopèdia Catalana. La idea central de l’obra surt del personatge del tipus de iaia, de tieta convergent, de Teresina, que veu com el seu mite cau i es queda sense referents, esmaperduda. I és que, com diu a l’obra, que el marit t’enganyi forma part del contracte, però que ho faci «el pare de tot» és un cop mortal.

Després de tota una vida de mare de família fent les millors magdalenes del món- tot fent honor al seu nom- se li esfondren els fonaments quan esclata el cas Pujol. Només les cançons de la Núria Feliu són el seu bàlsam, el que l’ajuda a entendre què li passa. En un rampell, decideix fer pujar a casa l’home de la barba bruta -un indigent que la insulta cada dia quan li fa caritat a la porta del súper- perquè l’ensenyi a insultar, ja que està revoltada i als seus setanta-quatre anys vol començar a renegar i a insultar el món sencer. Malgrat l’escàndol i l’oposició de la germana i les filles, l’home l’ajudarà a convertir-se en una “anarquista de dretes”.

El perfil és completament recognoscible, com ens diuen en la presentació, Magda Casals de Clarà és una de tantes àvies conservadores que van ser víctimes col·laterals d’un dels capítols de la nostra història recent, en veure com se’ls esfondrava el pilar simbòlic damunt el qual havien sustentat les seves vides. El desengany i la consegüent decepció de la vídua són la porta d’entrada al sentiment de pèrdua de la seva família, una constel·lació femenina feta de solituds, cadascuna d’elles amb una visió particular i diferent sobre els fets acabats d’ocórrer.

L’obra s’estructura en dues parts, i ens presenta el conflicte a partir de les tres generacions de dones de la família Casals-Clarà, que encarnen diverses possibilitats d’encarar el que ha succeït en el país. En la primera part s’endinsa en les reaccions de la vídua i la seva germana Àgata, així com en la convivència amb la néta que vol aprendre a fer magdalenes segons la recepta de l’àvia Magda per obrir una botiga de cupcakes i muffins. En la segona, s’hi sumen les dues filles amb visions contraposades. Així com les dues dones grans són convergents, les filles i la néta no tenen cap filiació política concreta, encara que s’insinua prou en les tendències ideològiques. El conflicte està servit i la catarsi es desencadenarà en l’acte simbòlic d’arrencar el parquet del pis i deixar al descobert l’antic mosaic hidràulic que hi havia a sota, acte en el qual els personatges es comencen a retrobar a si mateixes.

 

El retaule: skai, fòrmica i Duralex

L’esplèndida escenografia de Sebastià Brosa ens dóna visualment la perspectiva d’un retaule en la disposició allargassada i segmentada en capelletes domèstiques: menjador, cuina, rebedor, habitacioneta de la minyona i bany, dormitori; en un extrem, l’altar major on regna el televisor… I l’espai central neuràlgic del passadís, aquests llarguíssims passadissos dels pisos de l’Eixample. Tot plegat una ironia d’un «davants i darreres» de l’Eixample. L’acció de l’obra transcorre al passadís que va d’una punta a l’altra del pis, i que evoca, en l’anar i venir dels personatges, la vida com a trànsit i la dreta i l’esquerra de les ideologies polítiques. Segons Rosich, la seva obra no pretén ser una comèdia realista i la idea de retaule crea una distància que ajuda a enfocar la perspectiva de l’espectador. Per altra banda, tots ens  reconeixerem com a casa la iaia en l’aire familiar d’un attrezzo ple de detalls: mobiliari, quadres, fotos, rajoletes, butaquetes de skai, tocadiscos, mobles de cuina de fòrmica, gots de Duralex ambre… tot molt vintage.

També hi contribueix el vestuari de Mercè Paloma, de traç gruixut. Immensos tots els modelets de carrer i d’estar per casa que llueixen les actrius, que en conjunt formen una mena de Mujeres al borde del ataque de nervios a la catalana. No cal dir que els deu temes de la Núria Feliu que sonen en moments estratègics de l’obra la contextualitzen, sintetitzen i arrodoneixen completament. Com afirma Martí Sales a “El parquet de tot plegat”, pròleg a l’edició de l’obra publicada per Editorial Arola: “de la Feliu, la Magda comenta Ella canta qui som. En Rosich també.”

 

________

A tots els que heu vingut / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Direcció de Marc Rosich / Text de Marc Rosich / 2 hores i 30 minuts / Fins el 7 de maig de 2017 / De 12 a 23 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES