Toni de la Torre: “Netflix i HBO estan creant un espectador més exigent i influent”

El crític de televisió publica 'Historia de las series', volum que repassa la ficció de TV des dels anys 20 fins a l'actualitat

Toni de la Torre fa més d’una dècada que parla i escriu de sèries de TV. Col·labora a La Vanguardia, El món a RAC1 i Arucitys, a més de ser professor de guió de sèries a la UB. Entre els seus llibres destaquen Las series que no me dejan dormir (Now Books, 2010), La vida según Sheldon (Timun Mas, 2014), J.J. Abrams: la teoría de la caja (Minotauro, 2015) i Series de culto (Minotauro, 2015). Ara, recull (en majúscules) la Historia de las series (Roca Editorial), que ofereix un recorregut panoràmic i enriquidor de l’evolució de la narració serial desde la literatura per entregues fins a les sèries contemporànies.  De la Torre dedica entre quatre i sis hores diàries a veure capítols, ho fa prenent notes i confessa que, tot i que el seu visionat és més analític que la d’un espectador qualsevol, gaudeix de la seva feina com el primer dia.

 

Patricia Tena. Barcelona

Al teu llibre fas referència a Los papeles póstumos del Club Pickwick, de Charles Dickens, com l’inici del fenomen de la literatura serial. Podem trobar aquí l’embrió del que després seran les sèries de TV?

Al primer episodi m’interessava localitzar els origens de la narració serialitzada. No tant per fer una associació directa entre la literatura serial i les sèries d’avui (ja que la ficció televisiva és més deutora, per diferents motius, del teatre i del cinema que de la literatura), com per localitzar elements comuns entre la producció de literatura serial i sèries de televisió. Molts dels dilemes que tenen els guionistes d’avui pel que fa a la narració per entregues ja se’ls van trobar els autors d’aquella època i els van expressar per escrits en cartes, memòries… Em va semblar interessant observar les similituds, que també són industrials, socials i culturals, entre els dos mitjans.

De fet, parles del personatge de Sherlock Holmes com un dels primers canvis dràstics que va haver-hi en una narració serial com a conseqüència de la pressió del públic.

El paper de la pressió del públic en el cas de la ressurrecció de Sherlock Holmes té un paral·lelisme molt evident amb altres casos de pressió de l’audiència que s’han anat produïnt regularment en el món de les sèries. Als anys 80, per exemple, els seguidors de Cagney & Lacey van fer una campanya enviant cartes a la CBS quan la cadena la va cancel·lar. Aquest tipus d’accions s’han anat repetint, de vegades sense èxit però de vegades aconseguint ressuscitar la sèrie en qüestió.

Imagino que la irrupció d’Internet va facilitar aquesta tasca…

Internet ha tingut un paper molt important en aquest sentit perquè permet als espectadors organitzar-se en comunitats i també fer campanyes a la xarxa que poden tenir molt de ressò. Actualment vivim una època en què l’audiència té un paper cada cop més rellevant perquè té a través de les xarxes socials una gran capacitat per explicar què pensa de cada episodi emès a la televisió. El retorn és instantani, i pot tenir una influència molt gran en l’evolució de la sèrie. El grau d’aquesta influència depèn de la importància que donin creadors, productors, la cadena… Hi ha posicions oposades en aquest tema. Per exemple, David Simon no vol sentir ni parlar del que vol l’audiència. En canvi, J.J. Abrams i Damon Lindelof van matar dos personatges a Lost perquè no agradaven al públic.

Quina podem considerar que va ser la primera sèrie com a tal?

La primera serie televisiva és The Love Nest, de 1936. Va formar part de les emissions no comercials de la NBC. Va ser realitzada en directe, com era habitual en aquella època, i protagonizada per Eddie Albert (autor del guió) i Grace Brandt. Originalment no va ser concebuda com una sèrie, pero en emissions posteriors, els dos actors van reprendre els mateix personatges (en dues emissions més del mateix any), de manera que tècnicament és la primera ficció seriada de la televisió, encara que les tres entregues tinguessin títols diferents, contenen els elements de repetició característics de la sèrie.

Quan es produiex l’època daurada de les sèries de TV?

Hi ha moltes sèries que han marcat un punt d’inflexió en l’evolució del mitjà (en diversos aspectes) com a forma narrativa. Si parlem de sèries modernes tal i com les coneixem avui, la més influent és Hill Street Blues (Canción triste de Hill Street) perquè la seva estructura, combinant diverses trames alhora (amb longituds diferents) constitueix la base del que entenem com a sèrie contemporànea.

Per a molts, Lost (Perdidos) va significar un punt d’inflexió, potser perquè va ser una de les pioneres en crear comunitats a Internet on compartir opinions, teories…?  

Lost és rellevant en molts aspecte. És la sèrie que va despertar l’interès de les cadenes nord-americanes per la ficció amb un element serial molt marcat (en comptes de la fórmula auto-conclusiva, que és l’aposta segura). És també important per la seva habilitat  per construir al seu voltant una comunitat online (gràcias als misteris de les trames i a l’ús que es va fer d’estratègies transmèdia i continguts a la xarxa). I també és important que J.J. Abrams captés l’atenció dels mitjans interessats pel fenomen. Se’l va identificar com a autor (encara que en realitat fos co-autor juntament amb Damon Lindelof) i principal responsable de l’èxit, reevaluant el paper dels creadors de sèries i la seva importància. El que era habitual era que els guionistes quedessin a l’ombra, i no que fossin coneguts pel públic. Hi havia hagut casos previst, però des d’aleshores els noms i cognoms que hi ha darrere d’una sèrie són més importants que mai.

Com han canviat la forma de narrar les plataformes VOD (“Vídeo on demand”), com Netflix i HBO? Ens trobem enfront un nou model d’espectador?

El principal canvi que ha introduit Netflix és la manera que té l’audiència de consumir les sèries. En comptes de fer-ho en dosis setmanals, veiem temporades senceres seguides (binge-watching). Els creadors ho tenen en compte ja que no els fa falta, per exemple, fer recordatoris a l’espectador què va passar tres episodis més enrere per introduir un personatge o una nova trama. L’espectador té molt present el context. Al mateix temps, com que Netflix és un servei de pagament, ha heretat les llibertats creatives i de continguts que, anys abans, ja havia introduit l’HBO. Des de la nostra perspectiva, evidentment, l’arribada de plataformes com Netflix o HBO vol dir un augment molt gran en la facilitat d’accés a les sèries i per tant un augment del consum. En mirem més, en sabem més, exigim més.

També ens obren la porta a descobrir sèries d’altres nacionalitats. Quines ens recomanes?

Aquestes plataformes es poden permetre riscos que un canal generalista no s’atreveix a prendre, i la presència de sèries europees i d’altres nacionalitats és un dels seus punts forts. A Netflix podem veure sèries com la israeliana Fauda, a HBO d’altres com la xilena Prófugos, i a Movistar+ ara estrenen la frances Le Bureu des Legendes. De tota manera, també hi ha canals en obert que comencen a apostar per sèries d’altres països: 8TV està emetent la italiana Roma Criminal i aviat estrenarà la danesa Borgen.

Quina és la teva opinió sobre revivals tipus Las cuatro estaciones de las Chicas Gilmore o Madres Forzosas?

A Netflix treballen pensant en nínxols d’audiència i ressuscitar sèries que ja tenen un públic molt devot però que és insuficient per una cadena tradicional perquè és minoritari és una manera molt intel·ligent de fer-ho. Aquesta és l’estratègia que hi ha darrere del retorn de Las chicas Gilmore o Arrested Development. El cas de Madres Forzosas es diferent perquè forma part del recurs de recuperar èxits del passat que abunda a la televisió i no és exclusiu de Netflix. Personalment no sóc gaire amic de retorns ni revivals. Amb sort, mantenen l’essència de la sèrie original i aporten una injecció de nostàlgia. Però el més habitual és que no estiguin a l’alçada i vulguis eliminar-los de la memòria.

Treballes com a professor d’un curs sobre crítica de sèries a Showrunners BCN. Quines àrees ha de dominar un bon crític?

Requereix coneixements de crítica de l’art i de periodisme cultural, a més del que és específic del mitjà, que en aquest cas són les sèries de televisió. Al curs, els alumnes aprenen a identificar els elements que formen part de cada obra (en aquest cas un episodi d’una sèrie) i analitzar com s’han treballat els diversos elements que la conformen (estructura, personatges, diàlegs…) en relació a les intencions del seu autor i en el marc de la indústria en la que es desenvolupa.

Quina és la clau per valorar deixant de banda la subjectivitat?

Al meu parer, un bon crític de sèries s’ocupa principalment d’avaluar la distància entre les intencions de la sèrie i la plasmació d’aquestes intencions, i no de dir si una sèrie és “bona o dolenta”, com es fa habitualment en les converses que podrien tenir els espectadors. Al mateix temps, espero que, a través dels seus coneixements, aporti al lector quelcom que li serveixi per observar l’obra des d’una perspectiva nova que enriqueixi el visionat.

A Barcelona ja s’han celebrat dues edicions del “Saló del cinema i de les sèries”, en el que vas participar impartint algunes conferències. Quina valoració fas d’aquesta iniciativa?

La valoració és molt positiva perquè s’estan construint espais que serveixen com a punt de contacte per la comunitat d’aficionats a les sèries, que ha estat tradicionalment desconnectada (a diferència del que passa amb el cinema, mirar sèries ha estat sempre una activitat solitària, no col·lectiva). Es tracta de trobar espais on la comunitat que s’ha trobat online es consolidi i on hi hagi intercanvi de coneixement. El que voldria és que combinessin l’àmbit professional amb el dels espectadors, que totes dues poguessin coexistir, tal i com passa al Festival de Sitges. De moment, el Saló del cinema i les sèries ho està aconseguint i l’experiència, crec, ha estat molt positiva.

Quines són les sèries que no ens deixaran dormir al 2017?

És molt difícil d’anticipar, però jo no perdria de vista a Castle Rock i The Deuce. També les noves temporades de The Leftovers i Game of Thrones, entre d’altres. I el retorn de Twin Peaks, és clar. Ara m’estan agradant molt The Good fight i Legion, però són estrenes molt recents. A veure què passa quan acumulin més episodis.

 

Categories
CINEMA I TELEVISIÓLLIBRESPERSONATGESSèriesTelevisió
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...