Un ‘Rigoletto’ amb repartiment de luxe al Liceu

El tenor mexicà Javier Camarena va fer un gran debut com a Duc de Màntua i Carlos Álvarez va excel·lir com a Rigoletto
El tenor mexicà Javier Camarena

 

Antoni Garcés. Barcelona

Rigoletto és la setzena òpera de Verdi i la primera de la “trilogia popular” i és en aquesta trilogia on trobem un punt d’inflexió a la carrera de Verdi ja que en aquestes obres comença a trencar l’esquema típic belcantista per a aconseguir una major continuïtat i reforçar l’acció dramàtica. Es va estrenar al teatre de La Fenice de Venècia l’any 1851 i va obtenir un gran èxit de públic tot i que va suposar un gran impacte per la força del drama i pel tractament musical de Verdi. Menys de dos anys després de l’estrena a Itàlia, Rigoletto es va estrenar al Gran Teatre del Liceu i des de llavors s’hi ha representat 362 vegades.

L’argument és la història del bufó Rigoletto que està al servei del Duc de Màntua, un jove noble llibertí que gaudeix seduint a totes les dames de la cort. Monterone, un dels cortesans reclama venjança perquè la seva filla ha sigut seduïda pel Duc i Rigoletto se’n riu. Monterone maleeix a Rigoletto per burlar-se del dolor d’un pare i el bufó queda horroritzat. A la següent escena descobrim que Rigoletto té una filla a qui amaga dels cortesans i del Duc però per molt que el bufó intenta mantenir el secret el Duc segueix a Gilda després de missa fins a casa seva i després de pagar a la serventa perquè marxi es queda a soles amb la filla de Rigoletto i la sedueix dient-li que és un estudiant pobre i que sent un amor per ella que durarà tota la vida. Els cortesans segresten a la que creuen l’amant de Rigoletto quan realment es tracta de la seva filla i la porten al palau.

Al segon acte veiem a Rigoletto desesperat al palau suplicant als cortesans que li retornin la seva filla. Quan li retornen a la seva filla Rigoletto es mostra feliç però ella li diu que està enamorada del Duc i Rigoletto promet venjança. Al tercer acte, Rigoletto demostra a Gilda que el Duc la traeix i la fa marxar a Verona. El bufó paga a Sparafucile perquè mati al Duc i el sicari amb l’ajuda de la seva germana aconsegueixen que el Duc es quedi a dormir a casa seva però la germana de Sparafucile s’enamora del Duc i demana al seu germà que no el mati. Sparafucile accepta a canvi de matar a una altra persona i Gilda que ho ha sentit i encara està enamorada del Duc es sacrifica per salvar a l’home de qui està enamorada. Sparafucile entrega el cadàver a Rigoletto en un sac i quan el bufó obre el sac i veu que en comptes del Duc hi ha el cos de la seva filla exclama entre plors recordant la maledicció de Monterone.

La producció que podem veure aquests dies al Liceu destaca per les veus en un primer repartiment estel·lar, sens dubte un dels millors que es poden reunir actualment per a aquesta òpera. Carlos Álvarez és segurament el millor baríton verdià de l’actualitat i Rigoletto el paper que interpreta amb més intensitat. La veu és molt clara i reuneix totes les característiques que demana Verdi d’un cantant, especialment dels barítons: un cant noble i elegant, un bon fiato per a poder cantar les llargues línies melòdiques, una perfecta dicció i una implicació dramàtica per a fer creïble el paper. El cantant malagueny està en un moment esplèndid de la seva carrera i val la pena no perdre’s la seva brillant interpretació d’aquest rol.

Javier Camarena debuta en el paper del Duc de Màntua, un paper molt exigent per als tenors i que ell resol amb una aparent facilitat i una interpretació magnífica del jove llibertí. La veu clara i lleugera de Camarena és perfecta per a aquest rol i la seva brillant interpretació de la famosíssima “La donna è Mobile” no va decebre gens, tot el contrari, està al nivell dels més grans intèrprets d’aquest rol.

Désirée Rancatore és una bona Gilda i la seva interpretació conté molts matisos, aguts en pianíssim i un bon treball a nivell  dramàtic. És atrevida però això no li va anar a favor en tots els moments ja que l’agut del final del segon acte, que Verdi no va escriure però que la tradició ha imposat, va ser un sonor desencert. Tot un luxe tenir a Ante Jerkunica com a Sparafucile amb una gran interpretació d’un paper breu, a l’igual que la Maddalena de Ketevan Kemoklidze.

La donzella de Gilda és una, com sempre, molt correcta Gemma Coma-Alabert i els personatges de Comte de Monterone, Marullo, Matteo Borsa, Comtessa de Ceprano i Patge van ser interpretats amb bon nivell per Gianfranco Montesor, Toni Marsol, Josep Fadó, Xavier Mendoza, Mercedes Ganzedo i Yordanka León respectivament.

L’orquestra simfònica del Gran Teatre Liceu va sonar esplèndida tot i alguna petita errada sota la sorprenent i interessant direcció de Riccardo Frizza, que va saber acompanyar als cantants i al drama signant una direcció plenament verdiana, intensa i alhora refinada i elegant. Molt bé també la secció masculina del Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Conxita García.

La producció de Monique Wagemakers va generar polèmica al final de la representació amb unes sonores mostres de desaprovació per una part del públic. Es tracta d’una producció molt clàssica a nivell d’interpretació, ja que reprodueix de manera bastant fidel el llibret però que en el nivell de la posada en escena intenta allunyar-se de les produccions més tradicionals però sense aconseguir fer una proposta interessant. Els espais són lletjos i el moviment de la gran plataforma tampoc aporta cap dinamisme en una posada en escena bastant estàtica. Tampoc ajuda el terrible disseny de vestuari de Sandy Powell que proposa uns vestits que no aporten absolutament res a l’obra.

El Liceu, pràcticament ple, es va mostrar fred a l’acabar la representació i és un fet estrany ja que el públic del Liceu aplaudeix molt, fins i tot quan no és merescut, i en canvi aquesta vegada amb un cast difícilment millorable, la sensació a la sortida no va ser la pròpia d’una interpretació d’aquest nivell. De totes maneres, poder escoltar Carlos Álvarez cantant Rigoletto és raó suficient per apropar-se al Liceu i, si a més, Javier Camarena canta el paper del Duc de Màntua, ja no hi ha excusa.

 

_________

Rigoletto / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Monique Wagemakers / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Riccardo Frizza / Intèrprets: Javier Camarena, Carlos Álvarez, Désirée Rancatore, Ante Jerkunic, Ketevan Kemoklidze, Gemma Coma-Alabert, Gianfranco Montresor, Toni Marsol, Josep Fadó, Xavier Mendoza, Mercedes Gancedo i Yordanka León / 21 de març de 2017 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La màgia de la llum i les ombres

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Lucis et Umbrae és el títol de l’espectacle que s’acaba d’estrenar a la Sala Petita del TNC, una proposta escènica que ens ofereix...
  • La vida grisa de tres germanes

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Quan les obres de teatre esdevenen clàssics indiscutibles acostumen a generar noves lectures i interpretacions basades en l’original. En aquest cas l’autora alemanya...
  • ‘Federico García’, la passió d’un poeta

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal He dubtat si titular l’article «Estimat Federico» perquè el que he vist al Teatre Romea és ni més ni menys que una carta...
  • Una monja entre l’art i el poder

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco S’ha estrenat al Goya l’obra La autora de Las Meninas, una història situada en un futur proper, l’any 2037. La crisi econòmica ha...