Motius per oblidar

Arriba a l’Eixample Teatre ‘Invisible’, un musical de format mitjà sobre la solitud, unida amb la memòria i la identitat

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

A l’Eixample Teatre s’ha estrenat Invisible, un musical que vol tractar temes com la memòria, els records i la identitat des d’un vessant futurista. El projecte és fruit de l’esforç de diversos joves creadors com el productor Toni Luque, TL Producciones Teatrales, que ha apostat personalment per dur a terme aquest espectacle de format mitjà. Per a Sílvia Navarro, dramaturga, és el primer musical que escriu i la ciència-ficció és un pretext per tractar el tema central que és la solitud, unit amb la memòria i la identitat. També és el debut  d’Ernest Fuster en la composició d’un musical. Alícia Serrat dirigeix, i els actors Lucía Torres, Adrian Rodríguez i Paula Berenguer interpreten els papers d’Alex, Noah i Sasha, el tres personatges de l’obra.

 

Benvinguts a WhiteInk! Què vols oblidar del teu passat? Vols reinventar-te?

Els humans necessitem els records per construir la nostra identitat. Feliços o dolorosos, els records ens configuren i condicionen l’existència. Quan els records són dolorosos, ens cal l’oblit per poder subsistir, però oblidar no és fàcil. Tal com ens diuen en la presentació, en una època en què utilitzem la tecnologia per emmagatzemar part dels nostres records, no és tan escabellat imaginar un dia en què la ciència i la tecnologia permetin manipular els records. En Invisible,  WhiteInk és una mena de clínica de luxe que pot fer possible esborrar els records que els pacients volen oblidar i substituir-los per uns altres de neutres que li donin una falsa sensació de felicitat.

Lucía Torres és Àlex, una estrella de rock farta i saturada del món que l’envolta, de la música despersonalitzada que interpreta i de la tirania de la discogràfica. Vol desaparèixer, que el públic l’oblidi, i tornar a trobar l’autenticitat en la seva pròpia vida i en la relació amb els altres. Adrían Rodríguez encarna el personatge de Noah, un jove solitari, fill de d’una família rica, que se sent invisible i arrossega un terrible trauma d’infantesa. Materialment ho ha tingut tot, però és un indigent en el terreny afectiu. Paula Berenguer, interpreta Sasha, la psiquiatra de WhiteInk que no té altre món ni altra vida que la de feina. Sasha creu que el seu projecte de manipulació de la memòria pot canviar el futur de les persones, però tot entra en crisi quan els tres personatges xoquen i intervenen les emocions…

Tot això és explicat mitjançant els diàlegs i quinze temes musicals que es desenrotllen en un espai escenogràfic creat per Carles Pujol que es va transformant i que és una metàfora dels calaixos de la ment on emmagatzemem els records. Segurament aquest és un dels aspectes més reeixits del muntatge. Tant pel que fa el text com els temes musicals, en el treball de Sílvia Navarro i Ernest Fuster s’hi veu la il·lusió i l’esforç del debut, però hi ha aspectes a polir i a consolidar. Quant a l’actuació i a les interpretacions musicals també hi ha aspectes a millorar que potser s’aniran afinant en el rodatge de l’espectacle. Llàstima que pretenent ser un muntatge profund, ara com ara es quedi en un espectacle que pot complaure els gustos d’un públic adepte a sèries i a programes televisius, entre els quals segurament tindrà èxit, però no els d’un públic una mica més exigent.

 

___________

Invisible / Eixample Teatre (c/ Hospital, 51) / Un musical de Sílvia Navarro i Ernest Fuster / Direcció d’Alícia Serrat / Fins el 16 d’abril de 2017 / 90 minuts / 22 euros / www.eixampleteatre.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES