Cal veure (i llegir) ‘Incerta glòria’

S’estrena la versió cinematogràfica de la gran novel·la de Joan Sales, amb direcció i guió d’Agustí Villaronga

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Amb unes grans expectatives al darrere i el precedent de Pa negre pel que fa a les adaptacions literàries recents de llibres catalans emblemàtics, portar a la pantalla un llibre de gruix, extens i irregular però genial, singular i en el qual la part de reflexió i pensament té molt més gruix que les anècdotes vitals dels personatges era tot un repte. Llibres i pel·lícules són dos mitjans molt diferents i per més que moltes històries fílmiques s’inspirin en volums d’èxit  ens hem d’acostar al cinema assumint que no hi trobarem mai allò que vam llegir. Els tòpics vigents han estès la idea de què les pel·lícules són sempre inferiors als llibres però això no és ben bé així, llibres de poca volada han aconseguit versions cinematogràfiques interessants i reeixides.

En aquest cas, a més a més, ens trobem amb un referent que ha sofert alts i baixos pel que fa a la valoració de la crítica literària i que tan sols en els darrers anys ha aconseguit un reconeixement majoritari, potser perquè la distància fa que puguem entendre més a fons un temps i uns personatges sotraguejats per la seva història, personal i col·lectiva. Villaronga ha triat, del llibre, la part més anecdòtica, amb tota probabilitat no podia ser d’una altra manera. Les relacions personals són més comercials i comprensibles per a la majoria que no pas la filosofia, per més que tot es relacioni, d’alguna manera.

En aquesta tria argumental es troba una de les servituds de la pel·lícula, aquestes relacions personals es distorsionen i no són ben bé allò que Sales ens va explicar sinó tota una altra cosa. Per adaptar alguns fets al nostre temps s’han hagut d’afegir coses i canviar algunes situacions, potenciar escenes relacionades amb el sexe explícit i reconvertir Juli Soleràs en un home molt diferent del que trobem al llibre, sacrificat de forma dramàtica al cinema en un arranjament que aconsegueix arrodonir el desenllaç. Villaronga té un estil propi, ombrívol i molt personal, amb certa tendència a la sordidesa vital dels personatges i del seu entorn i tot plegat fa que un dels aspectes centrals de la novel·la, lligat a un esperit cristià que avui ens pot semblar passat de moda i amb la compassió com a eix central, resti fora de pantalla.

Incerta glòria té, però, moltes virtuts. Una de les més grans, l’ambientació, la troballa d’aquests paisatges que semblen sorgir en el no res, d’aquest Aragó profund i ancestral on les dones han de menjar dretes i que es troba a anys lluny de la Barcelona de procedència dels protagonistes, en la qual bullia la modernitat fins al trencament que va pressuposar la guerra. Els protagonistes es mouen entre runes, animals morts, mòmies desenterrades, camps erms, cases destruïdes i esglésies cremades.

La pel·lícula compta amb dues actrius molt diferents que es fiquen a dins dels seus papers sense concessions i amb coratge. Una d’elles és Bruna Cusí, una actriu emergent que respira sinceritat en interpretar aquesta Trini que madura a còpia de patacades, i l’altra la recuperada Núria Prims, en una figura gairebé simbòlica, la d’aquesta carlana que defensa la seva dignitat a base d’una manipulació evident dels homes, una de les poques armes a l’abast de les dones de l’època. Però que esdevé, tanmateix, orgullosa i inaccessible, talment una imatge convencional de la Mare de Déu dels Dolors que es passeja en les mítiques processons.

Ens ensopeguem així mateix amb un conjunt de secundaris de luxe que es mengen totes les escenes on apareixen, Juan Diego, Terele Pávex, Fernando Esteso i Luisa Gavasa, gent del poble, esplèndids representants d’aquell món aspre i miserable de l’Espanya rural de l’època. Marcel Borràs i Oriol Pla, en canvi, no acaben de trobar el to adient, potser és un problema de guió o de la indefinició dels personatges, ja prou ambigus en el llibre. Ho fan molt bé, són uns grans actors joves, no es tracta d’això. Es tracta més aviat de què no resulten convincents del tot, potser pel fet que la seva història ha patit, en el trasllat al cinema, alguns girs que no calien.

Incerta glòria és una pel·lícula que té moltes lectures diferents, la seva acollida serà diferent segons l’edat dels espectadors, si aquests han llegit o no el llibre, si són admiradors o no de Villaronga o si la novel·la els ha entusiasmat a fons o potser no tant. Traslladar en imatges Incerta glòria era un intent tan difícil i espinós com, salvant les distàncies, pretendre traslladar al cinema, en dues hores, el contingut de textos com ara La muntanya màgica. Amb tots aquests condicionants ens cal anar al cinema sense prejudicis ni expectatives excessives, ja que Incerta glòria és una pel·lícula que cal veure, de la mateixa manera que el llibre en el qual s’inspira (publicat per Club Editor en català i Austral en castellà) s’ha de llegir i s’ha de llegir, això sí, en el moment adient, no sigui cas que el posin com a lectura obligatòria a edats massa tendres i el facin avorrir al jovent de les noves generacions.

Un dels aspectes que, d’alguna manera, s’ha respectat, pel que fa a la novel·la, és la intenció de mostrar la guerra com un mal per a tothom, en general, i als combatents com a personatges que s’han trobat en el front, un front en el qual regna un ensopiment decebedor, gairebé per atzar, sense llibertat i, sovint, sense ni tan sols una ideologia que els justifiqui. Fins al punt de què per subsistir i menjar s’han de posar d’acord d’alguna manera. Hem superat, de moment, la lectura maniquea d’una guerra fratricida per copsar, ni que sigui a estones, el sentit que va donar Sales al seu text, la glòria és breu, la vida passa i tan sols ens poden restar algunes espurnes de dignitat i la necessitat de cercar un sentit a allò que potser no en té cap. Incerta glòria parla del nostre passat però també del nostre present i fins i tot algunes limitacions d’aquesta versió reflecteixen, com en un mirall estrafet, el moment actual i els nostres dubtes contemporanis.

 

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Un comentari
  • GLÒRIA
    17 març 2017 at 13:51
    Deixa una resposta

    Ja tinc ganes de veure-la. Pa negre també em va agradar molt. Vaig llegir Incerta glòria amb interès i certa desesperació perquè no hi acabava d’entrar. Em resultava monocorde i espessa. Les veus narratives em costaven de distingir…potser era jo la que tenia la ment espessa perquè m’adonava d’estar llegint una gran novel·la i, decididament, no l’acabava d’entendre i no sé si tindré esma de tornar-ne a intentar la relectura…en fi, espero veure la pel·lícula.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES