Estimar fins i tot quan fa mal

A ‘El amor del revés’ Luisgé Martín es radiografia en aquesta història d’amor, alliberament i recerca de la pròpia identitat

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

De tant en tant en trobem amb llibres que semblen haver estat escrits per a nosaltres, com si l’autor ens conegués personalment, com si la història que explica fos una radiografia de la nostra vida. Hi ha novel·les que són miralls, que ens obliguen a mirar-nos a la nostra pròpia cara, a identificar les nostres carències i misèries i enfrontar-nos a elles. D’El amor del revés (Anagrama), de Luisgé Martín (Madrid, 1962), s’ha dit que és la biografia de molts homosexuals, i encara que ara sortir de l’armari és més fàcil que abans, que existeixen aplicacions al mòbil per lligar tantes vegades com es vulgui, i que hi ha lleis que reconeixen els dret dels gais, el cert és que en la història que ens explica Martín hi ha un aire que fa que aquest relat sigui ben actual.

Cal dir, primer de tot, que estem davant d’una autobiografia. Aquesta és la història d’un home que va haver de lluitar per acceptar-se ell mateix en una època en què ser homosexual no era fàcil. Els anys de joventut de Luisgé Martín era l’època en què molts nois anaven al psicòleg per tractar de redirigir la seva orientació sexual gràcies a una teràpia que consistia en patir descàrregues elèctriques i altres mètodes agressius davant de pensaments o imatges homosexuals per tal d’associar aquesta orientació al dolor i, per tant, rebutjar-lo. Era l’època en què per lligar s’havia de recórrer als anuncis per paraules de determinades revistes: algú posava un anunci sense foto, qualsevol lector interessat enviava una resposta a la revista, aquesta la reenviava a l‘interessat i a partir d’aquí es podia establir una mena de correspondència (amb el risc que comportava rebre cartes a casa dels pares) per arribar a conèixer-se algun dia (o no). I si el que un volia era sexe ràpid, el més fàcil era anar a determinats lavabos públics, com els de l’estació, on als urinaris hi havia homes esperant la seva oportunitat. Això encara es practica actualment en molts llocs de cruising, però ha quedat com una pràctica una mica desfasada en favor de la facilitat i possibilitats que ofereixen algunes aplicacions de mòbil i pàgines de contactes.

Però una cosa és buscar sexe i una altra és buscar l’amor. El sexe és fàcil trobar-lo, però l’amor no tant, i qui alguna vegada hagi utilitzat aquests canals actuals sabrà les decepcions i els neguits que molt sovint un s’emporta. Imagineu, doncs, com era a finals dels setanta o principis dels vuitanta trobar parella gai. En aquest sentit, El amor del revés no és només un relat d’alliberament i de recerca de la pròpia identitat, sinó també d’amor. En aquest llibre hi trobem històries d’amor absolutament passionals, doloroses, esperançadores, frustrants… Algunes consumades, d’altres només desitjades. I no cal ser homosexual per entendre els sentiments que hi ha en aquestes pàgines, perquè qualsevol que després d’una ruptura hagi pensat que es quedaria sol per sempre més, qualsevol que s’hagi enamorat perdudament d’un desconegut o que almenys no s’hagi pogut treure del cap durant unes hores una cara vista en el metro o al carrer, qualsevol que hagi patit fins a l’esgotament per amor, qualsevol que hagi somiat un futur que no troba… tots ells entendran el mal que fa moltes vegades la soledat, l’engany, les il·lusions perdudes, les esperances esvaïdes, els somnis ensorrats que hi ha a El amor del revés. Diré més, en un moment donat Luisgé Martín inclou una carta que escriu a un amor impossible, un text que, per a mi, és una de les declaracions d’amor més boniques que he llegit mai.

Ara bé, tot i la universalitat d’aquest relat, és innegable que els homosexuals se sentiran especialment reflectits en ell i suposo que aquest llibre calarà més o menys en el lector segons la seva experiència vital: no farà la mateixa lectura un homosexual que ha patit la por i la repressió que un que sempre ha tingut facilitats, per exemple. De totes maneres, hi ha determinats sentiments que seran comuns a tots: aquella por a convertir-se en un senyor sexagenari vestit amb robes estretes i de coloraines buscant un aspecte juvenil que ja no tenen per tal d’apropar-se a jovenets en un pub o discoteca, una manera com una altra d’intentar recuperar el temps perdut, superar les experiències insatisfetes i combatre una soledat que a partir de certa edat pinta definitiva. No cal ser gai per tenir por a la soledat, està clar, però la soledat i el món gai sempre han tingut una relació de vells coneguts força especial.

Tot i que Luisgé Martín ha deixat pistes de la seva vida i els seus amors al llarg de les seves novel·les, mai havia estat tan transparent i explícit com en aquest llibre. Ell mateix ho reconeix, i és conscient de què s’exposa com mai davant els ulls del lector. I el que tenim és un text sincer, despullat, duríssim a vegades, sobre una vida que farà que molts lectors se sentin reflectits. Una vida amb noms i cognoms, però mínima -a fi de comptes- dintre del gran oceà d’històries que mai seran escrites. El temps passa, els llibres passen, les vides passen… Val la pena recuperar uns versos del poeta Karmelo Iribarren que Luisgé Martín inclou en aquest llibre: “La vida sigue -dicen-, / pero no siempre es verdad. / A veces la vida no sigue. / A veces pasan los días”. Tots els que hem lluitat per fer que la vida continuï sabrem el valor que té El amor del revés.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...