La intensitat de ‘Moonlight’

La guanyadora de l'Oscar a la Millor Pel·lícula explica la lluita per la pròpia identitat d'un jove negre de Miami

 

Cristiano Ogrisi. Roma

Què vol dir ser negre, avui, a Amèrica? La pregunta és gegantina, massa gran per a qualsevol obra cinematogràfica, però serveix a Barry Jenkins per indagar-hi a Moonlight, un gran film –guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula- que demostra com la identitat afroamericana és massa complexa per ser reduïda als clàssics estereotips que veiem a les pantalles.

Basada en In moonlight black boys look blue de Tarell Alvin McCraney (Oscar, juntament amb Barry Jenkins, al Millor Guió Adaptat) i dividit en tres capítols durant quinze anys de la vida del protagonista, Moonlight és un dels primers films que es proposa aquest objectiu després de l’èxit de Boyhood di Richard Linklater, però aquesta vegada fent interpretar les tres edats a tres actors diferents. Moonlight parla d’acceptació de la identitat, ja sigui racial o sexual, i de com aquesta identitat, tard o d’hora, esdevé incòmoda, però genera més força que la por a la descoberta.

En la primera part, Chiron (interpretat per Alex Hibbert) és anomenat Little, viu en un suburbi de Miami, els seus companys de classe el sotmeten a bullyin i la seva mare té addicció a les drogues. El nen trobarà en un traficant de drogues –fora de tots els clixés cinematogràfics- i en la seva dona uns autèntics pares. En la segona part, Chiron (aquesta vegada interpretat per Ashton Sanders) ha crescut, va a l’institut, però encara és un noi solitari, cautelós i víctima de bullying, aquesta vegada encara més centrat en la seva sexualitat confosa, que ni tan sols ell arriba a comprendre o acceptar. La topada amb Nick, el seu amic, és l’única cosa que el fa somriure. En la tercera part, Chiron (Trevante Rhodes) es fa anomenar Black, i ha canviat molt respecte als anys de l’institut.

El repartiment és impressionant, i els actors protagonistes semblen una prolongació de l’altre, amb els mateixos gestos, la mateixa dificultat d’enfrontar-se al món, la mateixa tendresa darrere de la mirada dura. Acompanyant-los, noms famosos com Naomie Harris, Mahershala Ali (Oscar al Millor Actor de Repartiment) i Janelle Monae reforcen la qualitat de la pel·lícula del director de Miami.

El director Barry Jenkins reflexiona sobre la idea de masculinitat, entesa massa sovint com a rol dominant i de poder sobre els demés. Ser un home vol dir batre’s amb els amics en un joc estúpid? Ser un home vol dir baixar-se els pantalons i mesurar la llargària del penis al costat dels altres? Ser un home vol dir construir un aspecte de persona forta, fins i tot quan a l’interior només hi ha debilitat? Jenkins critica la hipocresia de tot això, especialment quan es tracta de ser –o semblar- heterosexual entre els homes i dones joves, sobretot en l’àmbit de les escoles. El director ens fa reflexionar sobre aquesta realitat en la que Amèrica –i el món- ha quedat encallada.

En les tres parts de Moonlight, els gèneres es barregen. Jenkins treballa amb els clixés, els utilitza per construir el camí del qual després ens desviarà, els estereotips són un instrument clàssic per mostrar el que sempre ha passat a Amèrica amb persones com Chiron. El risc d’una història al límit és el de perdre credibilitat i sotmetre a l’espectador a un xantatge moral, però Jenkins, amb gran delicadesa, fa l’impossible perquè aquesta sigui una gran pel·lícula. Ens acompanya en aquest drama per fer-nos veure el món des dels ulls de Little, en un crescendo que culmina en la perfecció de la tercera part, en una paleta de sentiments que ofereix una intensitat poques vegades vista al cinema. Un Oscar merescut.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES