L’univers Rodoreda a escena

‘La senyora Florentina i el seu amor Homer’, de Mercè Rodoreda, floreix al TNC amb direcció de Sergi Belbel

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Dins la programació de la temporada, el TNC acull a la Sala Gran La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Mercè Sampietro. L’obra torna a escena després que l’actriu Rosa Novell en rescatés el text, en aquells moments inèdit, i l’estrenés al Teatre Romea el 1993, sota la direcció de Mario Gas. La senyora Florentina i el seu amor Homer és una comèdia sentimental que ha estat qualificada de comèdia agra. Fidel a l’estil i a l’univers literari de Mercè Rodoreda, «sota la capa amable de lirisme i humor, hi trobem el regust agredolç i la visió pessimista de les relacions humanes, concretament les relacions amoroses entre homes i dones, personificades, en aquest cas, en la relació amorosa de Florentina Mata i Homer Cisquelles».

Florentina és una dona madura, professora de piano, que viu en la seva casa amb jardí, dins l’ambient petit-burgès i menestral del barri de Sant Gervasi de principis del segle XX. Amistançada del senyor Homer,  home casat i amb fills, que l’ha visitada puntualment els divendres durant gairebé trenta anys, la seva solteria és plena de recança i d’una profunda malenconia per no haver pogut tenir una vida afectiva plena. El seu és un món de dones soles, de veïnes i amigues que es fan companyia i costat mútuament. L’arribada d’una minyona jove, la Zerafina, i un desengany previsible produiran un daltabaix emocional i un final catàrtic i alliberador.

El teatre de Mercè Rodoreda es pot considerar subsidiari de la seva monumental obra narrativa. La breu producció dramàtica s’ha situat en el període entre els anys quaranta i meitat dels seixanta. En vida de l’autora només es va publicar El parc de les magnòlies, el 1976 a la revista Els marges. El volum pòstum El torrent de les flors  (1993) recull les peces Un dia, L’hostal de les tres Camèlies, El maniquí i La senyora Florentina i el seu amor Homer. El domini de l’escriptura parlada, un dels trets essencials de la narrativa rodorediana, possiblement va propiciar el pas al text teatral en un exercici de permeabilitat entre gèneres.  De fet, en el text de La senyora Florentina i el seu amor Homer –en una primera versió titulada  La casa dels gladiols- Mercè Rodoreda hi inclou pràcticament la totalitat del deliciós relat breu de la minyona «papizota», Zerafina, publicat dins del recull La meva Cristina i altres contes (1967). En el teatre de Mercè Rodoreda s’hi troben tots trets que caracteritzen el seu món: els mateixos temes, el protagonisme dels personatges femenins, l’omnipresència de les flors i l’evocació d’un espai i un temps perduts.

 

Tot éz comèdia

El muntatge que Sergi Belbel dirigeix al TNC és fidel en tot moment al text de l’obra però n’allarga alguna escena com la dels cuplets al final del segon acte. En general, el plantejament de la dramatúrgia i la direcció sembla que decanta el pes de l’obra cap al cantó còmic i fins i tot grotesc, cosa que indubtablement farà les delícies del gran públic però que pot decebre una mica alguns coneixedors i amants del món literari de Mercè Rodoreda perquè l’aspecte agre i dramàtic de l’obra no acaba de tenir potser tot el relleu que mereix. És cert que una comèdia ha de ser divertida, però en aquest cas sembla que es busca més la rialla fàcil que el somriure que produeix la ironia més acord amb el tema de l’obra. De tot plegat en resulta un muntatge efectista i una certa descompensació dels dos registres, còmic i dramàtic.

Aquest desajustament també s’observa en les actuacions on sembla que Mercè Sampietro, que compon una senyora Florentina esplèndida i que cal aplaudir, va per una via i per l’altra la resta dels personatges femenins Zoila, Perpètura i Júlia, així com el magnífic personatge de la Zerafina, interpretats amb un traç gruixut més de sainet que de comèdia. Fins i tot el vestuari subratlla clarament aquesta diferència, s’hi aprecia la picada d’ullet en reproduir el tipus de vestuari «d’època» en les obres dels anys trenta pel que fa els personatges secundaris, mentre que la protagonista és presentada amb un vestuari de tons més sobris i més elegants. Per altra banda, la mediocre  talla humana del senyor Homer, personatge que interpreta amb encert  Toni Sevilla, en canvi, està ben aconseguida i exemplifica la frustració i l’amargor que han presidit i presideixen les relacions d’aquest grup de dones amb el sexe masculí.

Si com afirmen Francesc Massip i Montserrat Palau, l’obra és «una visió de maduresa: la maduresa de l’autora i la maduresa de la majoria dels personatges de l’obra. Una maduresa, a més, reblada metafòricament pel temps i l’estació en què se situa l’obra: un vespre de tardor i el posterior hivern», aquest matís, sens dubte important i present explícitament en diversos diàlegs dels personatges, no és correspon amb part de l’escenografia. Aquesta es presenta en dos plans: en primer terme, el saló de la casa amb uns finestrals modernistes que donen al jardí, tal com indiquen les acotacions de l’autora. En segon pla, mentre els personatges parlen de la tristor del jardí sense flors a la tardor i l’hivern, el públic té davant els ulls un jardí ple a vessar de flors de basar de colors llampants que grinyolen i produeixen confusió.

L’obra culmina en el tercer acte que inclou en el desenllaç una lliçó impagable sobre la tardor de l’existència, i on tant la protagonista com la Zerafina prenen unes decisions alliberadores i assumeixen dignament la seva condició en un món de dones soles. El final és, doncs, un final feliç pel que té de reivindicació que celebra la llibertat i la independència femenina «dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins». Cal remarcar però que Mercè Rodoreda deixa ben clar en aquesta obra que sense independència econòmica Ia llibertat femenina no és possible. Per tant, cal parlar d’un final feliç i esperançat també per la nota de futur encarnada en la minyona Zerafina que «eztà una mica embarazada» i que clou l’obra amb un brindis amb les amigues i una frase lapidària que sintetitza una concepció de l’existència humana: «A la noztra zalut. Fora d’aquezta caza, tot éz comèdia».

 

________

La senyora Florentina i el seu amor Homer / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Mercè Rodoreda / Direcció de Sergi Belbel / 2 hores i 40 minuts / Fins el 2 d’abril de 2017 / De 12 a 28 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES