Paraules en el cor de la solitud

En el centenari de Carson McCullers, L’Altra Editorial publica una nova edició de la novel·la de formació ‘Frankie Addams’
Frankie Addams Carson Mccullers

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Lula Carson Smith (Columbus, Georgia, 1917- Nova York, 1967), coneguda pel nom literari de Carson McCullers, és una de les narradores nord-americanes imprescindibles del segle XX. Enguany fa cent anys del seu naixement i cinquanta de la mort. Tot aprofitant el centenari comencen a aparèixer edicions i reedicions de la seva obra, entre les quals L’Altra Editorial ha publicat recentment Frankie Addams, en traducció al català de Jordi Martín Lloret. En castellà es pot trobar a Austral amb el títol de Frankie y la  boda i amb traducció de María Campuzano.

 

¿A tu no et sembla estrany que jo sigui jo… ?

Rebel i deliberadament ambigua, pianista frustrada i escriptora d’extraordinari talent, Carson McCullers ha estat pionera en l’exploració i la denúncia des de la literatura del racisme, l’homofòbia i la discriminació per raó de les diferències. De vida curta i marcada per les malalties greus, l’alcoholisme i la turbulència emocional, és autora d’una obra breu però intensa que inicia als setze anys; als vint-i-tres publica la seva primera novel·la, la monumental El cor és un caçador solitari (1940). Seguiran tres novel·les més, Reflexos en un ull daurat (1941), Frankie Addams (1946), Rellotge sense busques (1961); i el recull de narracions La balada del cafè trist (1951).

 

La solidesa d’un món fet de paraules

Relacionada amb el Southern Gothic, la seva és una obra singular que amb un estil poètic inconfusible contribueix a crear i a recrear l’imaginari literari del Sud profund dels Estats Units. En totes les seves obres, els personatges, peculiarment marcats per la solitud i la inadaptació, esdevenen les imatges del mirall de fira d’una societat deforme i grotesca.

“Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre  de res al món. La Frankie s’havia convertit en una persona solitària que es quedava sempre al llindar de les portes, i tenia por.” Així comença Frankie Addams, la història del pas de la pubertat a l’adolescència d’una noieta solitària i somniadora, d’una candidesa inquietant, que no troba la manera d’encaixar en el món. L’única novetat que es perfila en el limitadíssim horitzó és el casament del seu únic germà, en Jarvis, caporal de l’exèrcit i destinat a Alaska, a qui fa anys que no veu.

A Frankie Addams, Carson McCullers recrea una tempesta de sensacions i sentiments que contrasten amb la immobilitat, la monotonia, l’avorriment i la lentitud del pas del temps en un llogaret remot del Deep South. Encara que el Sud profund ens quedi lluny geogràfica i culturalment, ens resulta enormement suggestiu i humanament se’ns fa pròxim per la manera com McCullers sap comunicar i fer extraordinàriament vívid un món de sensacions transcrit en paraules, amb un estil poètic i una escriptura que sorgeix de les emocions i parla dels sentiments despullats de sentimentalisme. Paradoxalment, res no hi ha de tan universal com el localisme, perquè tot el que no té arrels profundes és impostat i es percep com fullaraca buida.

Un dels aspectes més remarcables de la novel·la és la tria del punt de vista. La història és narrada en tercera persona per una veu narrativa empàtica que barreja la innocència i la candidesa amb una distància calculada al mil·límetre per fer diana en el cor del lector sense caure en la sensibleria carrinclona, amb la tendresa oculta darrera el sarcasme, i amb una vulnerabilitat plena de força amb la qual narra des de les pors i les inquietuds més íntimes del personatge. Una lliçó magistral de l’art de narrar.

 

El temps i els noms

La temporalitat i els noms de la protagonista són dos elements clau interrelacionats que articulen la novel·la. L’evolució de la protagonista es reflecteix en els canvis de nom que ella mateixa tria per marcar les etapes del seu creixement emocional; uns canvis de nom que només la veu narrativa reconeix, mentre els altres personatges no s’adonen de la seva evolució i insisteixen a anomenar-la sempre Frankie. Tot aquest procés se sosté en els canvis de ritme temporal amb què l’autora construeix el relat dividit en tres parts que segueixen el curs de les estacions de l’any i l’estructura clàssica del plantejament, nus i desenllaç.

La primera part consta d’un únic i extens capítol riu on repassa les sensacions estranyes i canviants que ha anat experimentant des de la primavera: solitud, aïllament, tedi, avorriment…  “Aquell va ser l’estiu que la Frankie estava farta de ser la Frankie”. La noieta experimenta l’estranyesa del seu propi cos que ha crescut de cop: “aquell estiu la Frankie era massa alta”. La Frankie és molt alta, massa per la seva edat, i no sap què fer amb el seu físic desmanyotat i maldestre, ha crescut desmesuradament i tot aquest creixement no és altra cosa que simbòlicament també el creixement accelerat de la seva personalitat, el caos intern i el bombardeig de sentiments contradictoris que experimenta en la seva solitud i en la recerca d’un lloc al món. Al final del capítol, creu haver trobat una resposta a “la pregunta de sempre -qui era i què seria al món, i per què era allà en aquell instant”,  “el cor se li havia dividit com dues ales” i l’esperança neix de la idea peregrina que es converteix en l’objectiu de la seva vida: marxar per sempre més del poble amb el germà recent casat. En la seva candidesa, està convençuda que la jove parella se l’emportaren amb ells: “tots tres sortirien a voltar el món i estarien sempre junts”.

La segona part, la més extensa se centra temporalment en un període de temps molt més breu i concret, el del dia abans del casament del germà. Tot queda sintetitzat en les dues primeres línies del capítol I: “El dia abans del casament no va ser com cap altre dels que havia viscut la F. Jasmine.” Els tres capítols que componen la segona part divideixen el dia en matí, tarda i nit. Al llarg del dia, acompanyem la protagonista, que ara ha canviat el nom de Frankie pel de F. Jasmine, en el seu compulsiu deambular pel poble, en l’atracció pels llocs de dubtosa reputació i pel món dels adults, amb unes descripcions dels carrers i els ambients que recorden els desolats quadres d’Edward Hooper. Segons avancen les hores, passa per tots els estats d’ànim: la necessitat de ser coneguda i reconeguda, la sensació de desengany, la por, la idea de la mort… El retorn a casa, el dinar i els inacabables monòlegs i recriminacions de la Berenice, la serventa de color, però també amb els moments d’intimitat  en què “parlaven en veu baixa i les paraules se’ls obrien com flors, si és que els sons poden ser com flors”. L’arribada del crepuscle, l’escapada nocturna, el sentiment de perill, de culpabilitat i l’alleujament del retorn a casa amb la perspectiva tan desitjada de partir l’endemà a Winter Hill pel casament del germà amb el ferm propòsit de no tornar mai més al poble.

La tercera part, la més breu, tanca amb un darrer i únic capítol. Cal remarcar l’ús magistral de la temporalitat com a recurs narratiu. Tot comença de matinada, amb la sortida del poble per anar a Winter Hill, al casament del germà. L’autobús va passant per indrets indrets desolats que contrasten irònicament amb els seus noms, Flowering Branch, Sweet Well, i que alguna cosa ja anticipen metafòricament. Com sol passar en la realitat amb aquells esdeveniments llargament esperats, el temps fuig en un obrir i tancar d’ulls i la realitat mai és com l’hem somniada. En un paràgraf d’exactament dotze línies tot arriba i tot passa: “Les hores següents van ser indescriptibles. El casament va ser com un somni, ja que tot el que va passar es va esdevenir en un món que s’escapava el seu poder”. A mitja tarda tot s’ha acabat, la Frances -ara ha passat a ser la Frances- seu amb la Berenice a la part de darrera de l’autobús, l’espai reservat a la gent de color, plora desconsoladament i recorda  fragments del que ha passat en el casament. Però, més endavant i finalment, han anat passant els mesos i arriba el canvi d’estació,  “el cel tenia el color d’un gerani d’hivern”, “era l’època del temps daurat, de les margarides de flor gran i de les papallones”. Els canvis s’havien produït tots alhora, a mitjan octubre, portaran al final esperançat de la novel·la que el lector descobrirà.

Frankie Addams és una esplèndida novel·la que podríem qualificar com a novel·la de formació, un relat alhora cruel i entranyable on s’hi poden trobar algunes referències autobiogràfiques. Com el pare de la protagonista de la novel·la, el pare de Carson McCullers, Lamar Smith, era joier. També hem vist com els canvis de nom són importants per a l’evolució de la personalitat de la Frankie, així, l’any 1930, entre els dotze i els tretze anys -exactament quan tenia la mateixa edat que la protagonista de la novel·la-, Lula Carson Smith va renunciar a la primera part del patronímic, Lula, i va adoptar l’andrògin Carson. D’adulta, hi va afegir el McCullers, cognom de qui fou dos cops el seu marit, Reeves McCullers. Això són només detalls anecdòtics, indicis d’un malestar i una inquietud vital que convertí en literatura.

Diria que ningú no ha descrit el caos de la pubertat com ho fa Carson McCullers en aquesta novel·la que parla del pas de la infantesa a l’adolescència, amb una maduresa inusitada, encarnat en un personatge que ha madurat en solitud i aïllament, en un món clos i sense horitzons. La Frankie/F. Jasmine/Frances, obstinada i vulnerable, necessita desesperadament sentir-se part d’alguna cosa, necessita desesperadament afecte i el busca a cegues en les persones i els indrets més peregrins, una mica com fem tots. Frankie Addams és un segment de vida, amb tot la seva complexitat, encapsulada en paraules literàries. Com un mirall del que fou la seva vida, llegir Carson McCullers apassiona i crea addicció.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES