No s’avança sense dolor

A 'Ahora es el momento' Tom Spanbauer novel·la la història i el patiment d’un noi homosexual que l'autor coneix bé
Ahora es el momento Tom Spanbauer

 

Salvador Rich. Barcelona

Tom Spanbauer organitza i dirigeix regularment un taller d’escriptura que du per títol “escriptura perillosa”. No és novel·la negra, ni ciencia-ficció apocalíptica, ni llibres d’autoajuda escrits per persones amb més bones intencions que seny. Pero pot fer mal. El mal que fa el passat remogut, tot allò que ens destarota i que no voldríem tornar a viure ni a recordar. Spanbauer s’adreça a algun dels pocs escollits que hi participen i dir-li: “Què és el que et fa més mal? Què és el que més t’avergonyeix? Què li escriuries a una audiència que és a punt de morir?”. Dit així, fa por. Però no seria coherent si no fes el mateix en els seus escrits. I funciona.

No hi ha gaires veus narratives avui en dia tan potents com la seva però, a dir de molts, els seus arguments on l’homosexualitat i la identitat sempre hi són presents i la duresa de les seves paraules han fet d’ell un autor gairebé marginal. Ahora es el momento (Literatura Random House), sense anar més lluny, podria ser una història d’amor, o la història d’un adolescent que desperta a la vida. Podria ser una història tendra que ens fes somriure o que ens deixés satisfets. Créixer és dur, ho sabem, però un cop t’has fet gran, els problemes que arrossegaves van desapareixent… o no. Potser els problemes t’acompanyaran sempre i créixer vol dir aprendre a viure amb ells, a fer-los front, o integrar-los a la teva vida, a tot allò que tu ets i sents. Aquesta seria l’opció de Spanbauer, un escriptor turmentat per al qui la vida és turment.

Res de floritures, no hi ha camins secundaris. La única via és la que va endavant. De vegades a costa dels amics més estimats, com explicava a Yo te quise más. Altres vegades a costa de la pròpia família, del bressol on has crescut i on t’han fet el que ets, com és el cas d’aquesta novel·la. Trencar, esquinçar, deixar enrere. No s’avança sense dolor. Aquest és l’univers de Spanbauer. En més d’una entrevista explica que ell mateix ha patit el que fa patir als seus personatges. Ell és aquest Rigby John, un vailet de disset anys que no encaixa en el món que li ha tocat viure, ni tan sols a la família on ha nascut. El pare de Spanbauer li va dir més d’una vegada que l’hauria volgut veure mort abans que homosexual. D’aquí neix el dolor del que es nodreix per a escriure tanta veritat.

I alhora hi ha un lirisme implícit. L’altra vida, que ell mateix, com els seus personatges, troba en els indis americans, en els que encara estan més marginats però que troben el sentit de la vida en el vol dels ocells, en el fum del tabac o en el plaer del sexe: “folla fins que perdis el sentit”, li diuen. I Rigby John, estimulat pels seus propis impulsos, i amb l’ajut dels que ja són el que ell serà –marginals- cerca una sortida a la seva vida al llarg de tota la novel·la. Una sortida que sabem des de la primera pàgina però que, de fet, no desvela res perquè el que ens importa de debò no és el final, sinó com hi ha arribat, quin camí l’ha dut fins aquest punt.

Dir que Ahora es el momento és la història d’un noi que vol sortir de l’armari és simplificar-ho massa. La vida és massa complexa. La mort és massa complexa. Els llaços familiars són massa complexos. I tot fa patir. Però també fa riure a estones, i fa entendrir. I aquesta història del noi que va per la carretera camí de San Francisco amb una flor als cabells, deixant enrere la llar, la família, les poques amistats i un món sencer per buscar-se a ell mateix està escrita amb una prosa neta, a voltes dura, sense artificis, tal com s’escriuen les històries de veritat, perquè ens arribi així, directe als sentits. Directe al cor.

Potser hi ha moments en què decau, en que s’estira massa, en què el ritme decreix, però de seguida es recupera amb la mateixa força, com si Rigby John ens tingués una sorpresa amagada a la pàgina següent. El cas és que Spanbauer ens enganxa, ens fa maleir l’hora de deixar el llibre i apagar el llum, l’hora de tornar a ficar-lo a la bossa perquè hem arribat a l’estació i hem de baixar del tren. Ens fa que ens creiem el personatge i patim per ell, que gaudim amb ell. De fet aquest hauria de ser l’objectiu de tota novel·la, no? Crear empatia, recrear una vida, un entorn on ens hi veiem transportats. Una mena d’univers paral·lel. I això només s’aconsegueix amb una escriptura arriscada, amb un viatge a les pròpies entranyes. Ja se sap: no hi ha guany sense risc.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES