Un càlid Werther en una freda producció al Liceu

L’òpera de Massenet torna al teatre de la Rambla 25 anys després de la darrera representació amb Piotr Beczala com a reclam
Anna Caterina Antonacci i Piotr Beczala són Charlotte i Werther / Foto d'Antoni Bofill

 

Antoni Garcés. Barcelona

Werther és sens dubte una de les òperes més populars del repertori francès i una de les més representades de Jules Massenet i fins al 4 de febrer es podrà veure al Liceu en les que són les primeres representacions d’aquesta òpera després de 25 anys sense representar-se al teatre de la Rambla. L’obra de Goethe, un dels ítems del romanticisme alemany, s’ha vist adaptada al teatre, al cinema i també a l’òpera i és amb aquest llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann que Massenet escriu la que segurament és la seva obra més rodona, una òpera que té moments d’una gran bellesa, amb una orquestració rica en timbres i matisos (acompanyament de saxofon inclòs) i amb una última escena de gran dramatisme.

Jules Massenet (1842-1912) va ser un compositor molt reconegut en el seu temps i pràcticament totes les seves òperes resultaven ser grans èxits, això es deu a la preocupació de Massenet perquè la seva música agradés al públic i en transmetre de manera clara els sentiments dels personatges. La seva música rep una forta influència de les òperes de Wagner tot i mantenir un estil francès hereu de Ambroise Thomas i Charles Gounod. Massenet va començar a compondre Werther després d’assistir a una representació del Parsifal de Wagner a Bayreuth i el propi compositor diu en les seves memòries que aquest viatge va ser la font d’inspiració per a la seva òpera que conté alguns elements propis de les òperes de Wagner com són el leitmotiv o l’associació de tonalitats a personatges o sentiments. A Werther no hi trobem grans moments de conjunt com era habitual a l’òpera francesa; l’òpera es basa en monòlegs, duets, escenes on intervenen alguns personatges anecdòtics i uns petits fragments per a cor infantil i és aquest intimisme el que dóna a aquesta òpera un caràcter diferent al de la resta d’obres de Massenet.

L’argument és lleugerament diferent a l’obra original de Goethe: al primer acte veiem al pare de Charlotte assajant nadales amb els seus fills, apareix Werther meravellat per la natura i al veure Charlotte donar berenar als seus germans queda enamorat immediatament. Werther i Charlotte marxen a un ball i més tard arriba Albert, el promès de Charlotte que queda sorprès de què aquesta hagi marxat. Arriben Werther i Charlotte i ell li declara el seu amor. En aquell moment un servent informa de l’arribada d’Albert i Charlotte li diu a Werther que està promesa. El segon acte comença amb Johann i Schmidt a la taberna mentre la resta d’habitants del poble es troben a l’església. Albert i Charlotte fa tres mesos que s’han casat i quan Werther apareix els contempla desconsolat. Sophie, la germana de Charlotte, que està enamorada de Werther, intenta consolar-lo convidant-lo a ballar tot i que el jove no respon. Charlotte li recorda a Werther que està casada i que es podran tornar a veure per nadal.

Al tercer acte veiem Charlotte sola rellegint les cartes que Werther li ha enviat. Sophie entra i es preocupa per l’estat de Charlotte i marxa fent prometre a la seva germana que anirà a casa amb la seva família. Poc després de marxar Sophie apareix Werther que es mostra desconsolat i recorda els vells temps constatant que res ha canviat a la casa de Charlotte. Ella fuig i després de marxar el poeta apareix Albert preocupat perquè ha sabut del retorn de Werther i rep una nota del jove demanant-li les pistoles per a un llarg viatge que ha d’emprendre. Albert mira a Charlotte i li demana que li entregui ella les pistoles a Werther. El quart acte és un duet entre Charlotte i Werther que ja s’ha disparat i s’està morint. Charlotte li confessa a Werther que està enamorada d’ell i el jove poeta li demana que quan mori l’enterrin al costat del camí que duu al poble perquè ella el pugui anar a veure. Werther mor i Charlotte plora desconsolada mentre s’escolten de fons els nens cantant nadales.

El Werther del primer repartiment és el tenor polonès Piotr Beczala, un dels tenors més reconeguts de l’actualitat i un gran coneixedor d’aquest rol. És el gran reclam d’aquesta producció amb una interpretació brillant del paper de gran exigència vocal amb moltes àries i duets i una tessitura en general aguda que demana d’una tècnica sòlida i una gran sensibilitat per a aconseguir aquell so delicat tan propi de l’òpera francesa. Després d’una llarga ovació a l’acabar la famosíssima “Pourquoi me reveiller”, Beczala va obsequiar al públic del Liceu amb un bis d’aquesta ària que va superar amb escreix la primera interpretació. És sens dubte un dels grans Werthers dels nostres dies i la facilitat amb què canta aquest rol tan complicat no deixa de sorprendre.

Anna Caterina Antonacci canta el paper de Charlotte. La mezzosoprano italiana té la veu idònia per al paper i la seva és la actuació més convincent a nivell dramàtic. Està magnífica en les seves dues àries i en tots els duets amb Werther. Elena Sancho Pereg interpreta una Sophie jove i lluminosa amb una bona interpretació de la seva ària del segon acte mentre que Joan Martín-Royo canta un Albert just que fa patir en algun agut no del tot ben resolt. Correctes la resta de cantants en uns papers molt secundaris: Stefano Palatchi com a batlle, Antoni Comas com a Schmidt, Marc Canturri com a Johann, Xavier Comorera en el paper de Brühlmann i Guisela Zannerini com a Katchen. Bona interpretació dels Solistes del Cor infantil Amics de la Unió de Granollers.

Alain Altinoglu extreu de l’orquestra un so nítid i brillant creant una bona versió de Werther tot i estirar excessivament el tempo en alguns moments. El director francès aconsegueix un equilibri sonor perfecte entre el fossar i l’escenari afavorint als cantants i trobant aquell so eteri que vol la música de Massenet en alguns moments com el clar de lluna. L’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu va estar bé en general però hi va haver errades audibles sobretot a la secció de fusta en moments molt compromesos com el preludi del quart acte, un dels moments més importants per a l’orquestra.

S’ha de dir, però, que la producció de l’òpera de Frankfurt signada per Willy Decker és una gran decepció ja que no transmet res a l’espectador. És una producció freda que no aporta el dramatisme que la música de Massenet en molts moments no pot donar, això succeeix pel mal treball que fa Decker amb els cantants, fent-los córrer de banda a banda de l’escenari de manera poc natural i sense sentit. És una producció buida que en diversos moments provoca avorriment i amb una escenografia bonica però monòtona i un vestuari gens atractiu.

En qualsevol cas, Werther és una obra molt recomanable per a tots els amants de l’òpera francesa i per a tothom que vulgui escoltar a un dels millors tenors de l’actualitat en un paper que li va com anell al dit. Per als amants de Massenet no és l’única oportunitat aquesta temporada ja que properament es podrà veure en versió de concert l’òpera Thaïs interpretada per Nino Machaidze (1 i 4 de març).

 

_________

Werther / Jules Massenet / A partir de l’obra de Goethe / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Alain Altinoglu / Direcció del cor: Josep Vila i Jover / Intèrprets: Piotr Beczala, Joan Martín-Royo, Stefano Palatchi, Anna Caterina Antonacci, Antoni Comas, Marc Canturri, Xavier Comorera, Elena Sancho Pereg i Guisela Zannerini / Direcció d’escena: Willy Decker / 15 de gener de 2017 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES