Paulina Flores exposa les vergonyes del ser humà

La xilena publica ‘Qué vergüenza', relats protagonitzats per supervivents que no es dobleguen tot i les seves frustracions

 

Nur Costa. Barcelona / @nurcosta

Paulina Flores és una jove xilena que ja ha sigut batejada com la nova veu de la literatura del seu país. Seix Barral ha publicat aquest setembre 2016 el recull de nou relats sota el nom de Qué vergüenza. Amb el seu primer llibre, els mitjans de comunicació ja l’han anomenat com la portadora de la revolució feminista de la classe obrera xilena. Ella defineix el seu llibre com a nou relats de classe “mitjana-baixa”. Són nou històries de supervivents, de gent que no es llança a morir tot i les seves frustracions. Que no es dobleguen, malgrat les derrotes que reparteix la vida. Ella explora l’estrat social del qual ha vingut: en pot veure totes les parts, tots els escenaris, sentir totes les olors que provenen del més lleig i el més bell de la classe obrera xilena.

La novell autora ha afirmat en entrevistes que no era escriptora des de ben petita. Fins i tot, afirma que no sabia escriure i que la seva família, malauradament, no està formada per intel·lectuals. En cada relat ens trobem enmig d’una situació, tots els personatges carreguen una motxilla que han de traginar, vulguin o no. En alguns casos ens els trobem recordant alguna cosa del passat. Entre els nou relats que componen Qué vergüenza, els meus preferits són aquests quatre:

Tía Nana és el primer relat del recull. Les primeres frases ja m’atrapen des de l’inici: “Estoy escondida. Immersa en una oscuridad vaga que busca una línea de luz flotante, única frontera de mi refugio. Sí, me escondo, aunque no recuerdo muy bien por qué.” En aquest relat presenciem l’educació d’una nena criada per la seva tieta llunyana que envelleix amb ella. Aquests primers anys en què la conciència de la nena s’expandeix, fa que admiri a la seva tieta, menyspreant en part la falta d’afecte que no ha rebut per part de la seva mare de debò.

Espíritu americano relata un retrobament de dues treballadores d’una cadena de menjar ràpid. Aprofiten la jornada per posar-se al dia i passar comptes després de dies de silenci entre elles. L’escena en què es persegueixen corrents és una fotografia còmica de les discussions més quotidianes en un divendres qualsevol.

Les escenes descriptives del relat Laika estan plenes d’un humor que fins ara havia trobat a faltar. A més, s’hi barregen extraterrestres. Però tot aquest sarcasme revesteix la tragèdia de la pròpia història: el lent procés en què un home es guanya la confiança d’una nena per aprofitar-se sexualment d’ella. És un dels relats més xocants de tot el llibre.

A Teresa la protagonista és una treballadora de la biblioteca que després de fer la seva cigarreta d’esbarjo de la feina, acaba al llit d’un desconegut atractiu i enigmàtic. Els acompanya la filla d’ell durant tot el trajecte: el qual ho fa encara més enigmàtic i incòmode. És interessant veure com Paulina juga posant en situacions incòmodes els seus personatges.

En general, la pèrdua d’innocència és un tema que es repeteix amb freqüència al llarg de tot el recull. Els personatges de Paulina Flores tampoc són personatges a la cerca d’un aprenentatge de la vida ni de lliçons morals. Fugen de l’autocompassió i assumeixen la seva llibertat i voluntat d’explorar, sempre que puguin fer-ho. El conjunt de relats es real i cru, l’autora fotografia amb immensa sinceritat i sense compassió els seus personatges i, de fet, ni ells senten autocompassió.

Els relats sovint fan pensar que la majoria són autobiogràfics ja que repassen amb nostàlgia algun tall del temps de la seva vida passada: d’un estiu de fa deu anys, dels records que tenia a la infantesa… Aquesta retrospecció en el temps vista des d’una mirada trista fa sentir una nostàlgia madura. Donat que aquest patró es repeteix, em fa sospitar que molts dels relats estan inspirats en experiències pròpies que ha viscut Paulina Flores. Queda, però, un espai de dubte entre què pot ser autobiogràfic o no, i això és el que fascina a la majoria de joves xilens que la llegeixen.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Innocència criminal

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Amb Tres dies i una vida (Bromera/Salamandra) arriba el Pierre Lemaitre més reflexiu. Després d’arrossegar-nos a un ritme vertiginós en thrillers trepidants com Irene, Alex, Rosy & John i Camille,...
  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...