Assedegats de poesia romanesa

AdiA Edicions publica una antologia de poemes de Ion Mureșan i Ioan Es. Pop traduïda del romanès per Xavier Montoliu

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Moltes vegades, les antologies poden pecar de ser parcials, esbiaixades, centrades en aspectes molt concrets d’una obra o d’un autor. Diuen que hi ha tantes Dickinson com antologies se n’han fet, i això és en part cert: no és tant la veu, el lloc d’on ve l’obra, sinó la lectura que cadascú n’elabora. Ara bé: qui s’estaria de llegir Dickinson només perquè és comú trobar-la antologada?

Això, ben bé, és el que podríem pensar de l’antologia Assedegats. Dos poetes transsilvans (AdiA Edicions, 2016), un recull d’alguns dels millors poemes de Ion Mureşan (Vultureni, 1955) i Ioan Es. Pop (Vărai, 1958), traduïts del romanès al català per Xavier Montoliu. Com ja avançàvem d’entrada, doncs, es tracta d’una antologia —com totes!, i quina no— relativament arbitrària: dos autors d’un mateix sistema literari, units per una relació personal i editorial, que ens són mostrats en català a partir d’alguns poemes, des de la parcialitat, des del biaix. De rerefons, un motiu: la set, l’alcohol, la mort etílica per dolor i literatura. Una finestra oberta a la poesia romanesa, que últimament té un ressò remarcable entre els nostres autors: Sorescu, Ilea o Blandiana són algunes de les últimes incorporacions.

Podríem parlar, en primer lloc, de la poètica de Ion Mureşan: una veu propera al surrealisme, amb tendència al to discursiu i aparentment intel·ligible, que té alguna cosa de poesia social però alhora també molt de focus interior. Amb els poemes seleccionats d’El llibre d’hivern (1981), El poema que no pot ser entès (1993) i el llibre Alcohol (2010), l’autor desplega una veu irònica, la d’aquell que té la “vida destruïda per la poesia” i que la segueix practicant, mentre es pregunta per algunes de les qüestions essencials de l’existència: la memòria i el concepte de veritat —“Tot el que he oblidat, les runes, l’escòria, les restes / constitueixen certament la realitat”—, la vida i la mort —“embolcallo el meu cos envellit en una randa negra / i oblidant-lo pels segles, el reneixo”—, els somnis i anhels —“El meu somni era dins el meu cap una fossa seca. / Jo dins la fossa l’he somiat: nuava i desnuava sogues i filferros”— o la relació sempre difícil de l’individu amb el país —“En tot cas, en la cultura romanesa es plora massa, / ja que, amb el seu permís, som un poble de ploraners!”.

Així mateix, i en relació al títol de l’antologia, cal destacar alguns poemes etílics que recreen i eixamplen el mite del poeta alcohòlic, l’escriptor romàntic arrauxat que ara ens és presentat com un individu acabat i que no dóna per més: “Cada dia que passa es multipliquen les adreces que he d’oblidar. / Cada dia que passa es redueixen les cases on sóc rebut com un home respectable. // Oh, si jo fos enginyer, / si jo fos doctor, / si jo fos comptable…! / Em prendria un altre vodka”, o bé “Ai, els pobres, ai, els pobres alcohòlics, / ningú no els diu cap bona paraula! / Sobretot, sobretot al matí quan van de torn arrambant-se per les parets / i algunes vegades cauen de genolls i són com unes lletres / escrites per un alumne esquerrà”. Els de Mureșan, doncs, són ganivetes amb dues fulles, plaents a la lectura, capaces d’arrencar un primer somriure i d’acabar arrencant un bocinet, una escata d’ànima, quan el lector descobreix la veritat a què ha estat encarat. És a partir de l’inconscient, de l’estat mental alterat, de la sinuositat dels versos llargs i aparentment planers, que el lector agafa Mureșan de la mà i s’endinsa dins un univers fosc i dolorós, sense opció de mirar enrere: no hi ha Eurídice per perdre ni esperança que perseguir.

La inclusió de Ioan Es. Pop en aquesta tria, en canvi, demostra la intel·ligència de l’antòleg: si el que volia Montoliu era demostrar l’ampli ventall de veus i textures que la llengua romanesa pot oferir ho ha aconseguit amb escreix. La de Pop és una veu relativament germana de la de Mureșan, vera, nascuda també del dolor, però resolta des d’un posicionament estètic força diferent: l’autor es permet fer un ús més lliure del llenguatge, de la gramàtica, de la tipografia, alhora que aposta més pels símbols condensats que per un discurs travat sense fissures, com fa més aviat Mureșan. Els poemes de Pop, provinents tots del llibre el ieud sense sortida (1994), s’endinsen de ple en allò més bàsic i elemental i s’eleven, justament, en la baixesa, sense pretensions: “aquí només s’hi estan aquells com nosaltres. / aquí la vida es beu i la mort s’oblida”, diu el poeta, ple d’escepticisme, que també afirma que “mai no he tingut la gosadia de fer un crit”.

Resulta, així mateix, força interessant la reflexió que Pop fa del llenguatge, arribant a identificar-s’hi plenament —“i així d’ara endavant, vocifero perquè sé / que no sóc sinó un llenguatge i se’m permet qualsevol incursió / i no puc sortir faci el que faci”— i vinculant-s’hi des d’un bon principi, tot associant-lo a allò més primari i elemental: “als deu anys em van comprar les primeres sabates. / eren llargues i grogues com uns taüts. / no les vaig portar mai. em van castigar / durant molts anys per això. d’aleshores no he tornar a riure. / la meva mà ha començat a escriure”. Les paraules també són sabates per tirar endavant, taüts per tancar i limitar pensaments i cossos. Missatges engrunats que no tothom pot arribar a desxifrar, a rebre, a compartir: “si encara existís la veritat, amic, per a nosaltres / estaria bé que romangués aliena / perquè ja no ens trobem entre els que podrien rebre-la”.

És, la de Pop, una poesia que reposa sobre la humanitat i per això combina escenes tremendament quotidianes amb sentències que podríem considerar de veritat absoluta. “Un home sol al costat d’un home sol. / així s’acaben les paus i les batalles”, declara entre el llop i l’home, alhora que juga amb la pròpia disfressa i l’alteritat de la pell de cabrit: “sempre oblido que ja no em sotja ningú. / sempre vaig com embolicat en un altre”.

Però si un tret, a banda del tractament dels considerats grans temes de la poesia, agrupa Mureșan i Pop aquest és la ironia. Un to proper al cinisme, a la frivolitat necessària per a sobreviure en un món que no els pot processar: “n’he contractat, nano, dos de l’habitació 24, / preguen per nosaltres nit i dia, segurament / serem perdonats, po- / drem continuar bevent”. Comprar butlla per seguir patint. Resar més com a queixa i constatació que com a prec: “estigues tu tranquil, estimat pare nostre, descansa en pau / ara tenim un pis tenim un nen tenim cinc mil leus de deute / tenim elefantiasi tenim un oncle al ministeri que m’és cosí i que ha / llegit leopardi ha llegit el guepard no hi veu no hi sent i és / el meu germà”.

Diu Marc Romera al brillant epíleg que tanca el volum que “sense Xavier Montoliu algú hauria d’inventar-se un tornaveu per fer-nos arribar aquest dolor amb la precisió i l’efectivitat amb què ho fa el nostre traductor, perquè és d’ell de qui primer parteix aquesta capacitat de captar i transmetre el dolor romanès”. Montoliu ha esdevingut, no debades, un dels ambaixadors encoberts de la cultura romanesa a casa nostra, i ho és també en certa manera de la nostra cultura al país de Dràcula i dels ous de Pasqua pintats amb formes finíssimes, de Tzara i de Ionescu, de Cărtărescu i de Celan, de les dictadures que malgrat tot s’assemblen massa a la nostra i de la poesia que parteix i que va cap a la set. Una set que s’encomana, que no acaba, que floreix. Vodka i versos comencen, tots dos, per una mateixa copa: la lletra ve.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • El respectable (o no) senyor Casabona

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) és un conegut periodista cultural, fill de periodista i autor de llibres diversos relacionats amb la seva professió. El...
  • Paraules en el cor de la solitud

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Lula Carson Smith (Columbus, Georgia, 1917- Nova York, 1967), coneguda pel nom literari de Carson McCullers, és una de les narradores nord-americanes imprescindibles...
  • Ànsies de llibertat

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco El teu cos és ara una illa (Bromera amb traducció d’Albert Pejó) ens explica una història de maduració. Ascanio és un adolescent amb...
  • Una tragèdia familiar a l’Àfrica

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Chigozie Obioma (Akure, 1986) és un jove escriptor nigerià que treballa als Estats Units. Va estudiar durant un temps a Xipre, on va...