La transparència com a mètode d’expressió en arquitectura

A 'Engañosas transparencias' Jaques Herzog i Pierrre de Meuron reflexionen sobre Mies Van der Rohe i altres arquitectes

 

Román Fernández Vila. Barcelona

Ha escrit Herzog un llibre criticant Van der Rohe? Sí, possiblement seria una forma senzilla de definir l’obra: “Jaques Herzog, cofundador de Herzog & de Meuron, despatx referent en l’arquitectura contemporània mundial, publica un ‘pequeño pero matón’ assaig massacrant la casa Farnsworth, quinta essència del moviment modern, projectada pel fins ara genial Ludwig Mies Van der Rohe”. Aquesta és, però, tota la grandiloqüència i morbositat que no destil·la l’obra, que es mostra sempre sòbria i directa, segura del que diu però respectuosa, i que fuig de l’acarnissament fàcil, usant a Mies no com a una diana sinó com a punt de partida per a la reflexió.

Amb una petita història i una decepció, o potser, millor, una sorpresa inesperada, comença Engañosas transparencias. Observaciones y reflexiones suscitadas por una visita a la casa Farnsworth (Gustavo Gili), escrita per Jaques Herzog i il·lustrada amb unes intel·ligents fotografies de Pierrre de Meuron. Explica Herzog que, amb motiu de l’entrega del Mies Crown Hall de les Amèriques (MCHAP), que el 2014 va guardonar a Chicago Herzog & de Meuron i Alvaro Siza, un grup de professors amics va organitzar per als guanyadors una visita a la icònica casa Farnsworth. “Las circunstancias no hubieran podido ser mejores para entrar y salir de aquel lugar enriquecido por una de esas experiencias arquitectónicas raras (…). Sin embargo (…) las dudas iban surgiendo cuanto más tiempo Pierre y yo contemplábamos el edificio”. Dos anys més tard, aquests dubtes suscitats per la visita es van concretar en una conferència per al IIT de Chicago, que ha estat publicada dins d’una sèrie promoguda pel mateix MCHAP.

Tot seguit, Herzog exposa, amb la claredat i el sintetisme conceptuals que caracteritzaran l’escrit, l’objectiu d’Engañosas transparencias: estudiar la transparència com a mètode d’expressió en arquitectura i art; i també el mètode triat, l’anàlisi d’un seguit d’obres concretes d’una inusual i intrigant llista d’artistes i arquitectes, composta per La corona de la ciutat (Bruno Taut), Le Grand Verre (Marcel Duchamp), Città del Sole (Iván Leonidov), Casa Farnsworth (Mies Van der Rohe), Alteration to a Suburban House (Dan Graham) i Acht Grau (Gerhard Richter), per tal d’entendre les intencions i opinions que oculten. Precisament l’ocult, l’aparent, el visible i el paper de la transparència en aquest joc psicològic que els arquitectes i artistes usen o haurien d’usar és un dels temes fonamentals del text. Finalment, en l’únic apartat purament teòric de llibre, “La arquitectura y el arte trazan dos líneas de evolución distintas, casi opuestas”, es dóna a conèixer la hipòtesi concreta que l’escriptor treballarà: si bé en l’art la transparència va generar un discurs radical i crític, i va ser utilitzada per a generar dubtes i qüestionar la realitat, implicant l’espectador en un estimulant joc psicològic, en l’arquitectura va ser venerada per ser la imatge d’una nova societat utòpicament ideal, i usada ingènuament com a simple solució formal per a crear “un mundo nuevo y mejor, sin dudas ni preguntas”.

És un llibre curt i que es fa curt, ja que substitueix els interminables capítols de divagació teòrica i abstracte habituals en els assaigs per interessants i efectius comentaris d’obres concretes, a través de les quals s’explora a l’artista i se’n extreuen les idees principals. D’altra banda, l’una imatge val més que mil paraules s’aplica rigorosa i intel·ligentment amb tot el material gràfic, estalviant aclariments innecessaris i reforçant la claredat del text. L’escriptura d’Herzog, carregada de significats però que evita l’ús d’un llenguatge massa críptic, fa l’obra ideal per a lectors interessats en el món de l’art i l’arquitectura del segle XX però no pas especialitzats, i que potser no s’atrevirien amb un assaig teòric més tradicional. Per acabar, resulta interessant fer èmfasi en un parell d’interrogants que l’obra pot generar, i trobar, potser, les opinions que el mateix Herzog amaga darrera d’Engañosas transparencias.

L’estructura del llibre és un dels seus trets distintius: poca teoria, sis mestres de l’art i l’arquitectura, i cap apartat de conclusió (donat que el mateix cos de l’assaig actua com a conclusió constant). Ara bé, és inevitable preguntar-se per què tria aquests genis i no uns altres. Veiem com Taut i Leonidov, arquitectes relacionats amb les avantguardes i precursors del moviment modern, serveixen com a introducció teòrica al capítol protagonista, la Casa Farnsworth (1945-1951) de Van der Rohe, on Herzog tracta de desmuntar l’argumentari de Mies per a demostrar que la seva única preocupació real era l’arribada a l’arquitectura pura i essencial, l’esfera de l’art pur, i el que això li comporta a la realitat de casa i el client. Els tres artistes, d’altra banda, es reparteixen durant tot el segle XX i fins a inicis del XXI, i es contraposen a Mies i el seu ús de la transparència, per a explicar com aquesta pot entrar en la dimensió psicològica i el que això pot aportar. Diu Herzog que l’obra dels mestres triats “marca las etapas decisivas (…) desde la modernidad hasta los tiempos contemporáneos” i que cap altre artista o arquitecte varia les conclusions del text. Així doncs, està considerant Herzog que els avanços en l’arquitectura acaben en Van de Rohe i la Farnsworth? La falta d’un arquitecte contemporani que completi el salt que ell descriu, ens fa pensar que potser, Herzog & de Meuron és el nom que no apareix a la llista?

Això porta a un segon interrogant. Aquest és el primer llibre publicat per Jacques Herzog després de quaranta anys de trajectòria professional, durant la qual, juntament amb Pierre de Meuron, han situat el seu despatx com a referent mundial de l’arquitectura contemporània. Ell mateix explica al llibre, a propòsit dels inicis de Richter, com la seva generació d’arquitectes, després del fracàs del moviment modern, va haver de generar aquest nou context arquitectònic. El fet de relatar com ell projectaria la Farnsworth, l’ús d’arguments que pertanyen al marc teòric contemporani per a jutjar les decisions de Mies…, fan entreveure que l’obra, partint de l’estudi sobre la transparència proposat, estructura una crítica del moviment modern, amb Van der Rohe com a icona, enfrontant-lo als seus errors i als avenços de la contemporaneïtat que Herzog representa, és a dir, el llibre oculta, però, sens dubte, vol ser un relleu generacional, una mirada del moviment actual a l’anterior per a valorar-ne els encerts, però superar-lo definitivament.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
ArquitecturaARTHumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES