La memòria, un acte d’amor

Amb motiu dels 25 anys de la mort de Montserrat Roig, Aina Torres explora el seu llegat vital i literari en un llibre

 
Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Montserrat Roig deixà escrit que “si hi ha un acte d’amor, és la memòria”, i aquesta idea la va impulsar sempre, des de la literatura i la vida, a lluitar contra una sèrie d’oblits. Per aquest motiu, el conjunt de la seva obra ens és tan imprescindible per entendre tant el seu moment històric com el present, i per no caminar en fals cap al futur. Montserrat Roig. La memòria viva és un títol ben triat per a un llibre interessant. El podem catalogar com un assaig periodístic de divulgació, però en realitat és un acte d’amor a l’obra i a la memòria de Montserrat Roig. Una memòria viva, com el títol indica, perquè l’objectiu primordial d’Aina Torres no és tant el d’oferir una síntesi de la biografia i dels diversos vessants de l’obra literària i periodística de Montserrat Roig, com el de prendre el pols a la vigència del seu llegat, avui.

Torres estructura el llibre en cinc capítols, encapçalats per un preàmbul dedicat a una breu notícia biogràfica de l’autora. Bo i partint de la triple condició de Montserrat Roig de dona, catalana i d’esquerres que “amara la literatura de la Roig i li dóna una visió particular”, el capítol 1, “La literatura”, és un repàs a les etapes, les influències literàries i les obres més singulars, des de Ramona, adéu a El cant de la joventut. Amb especial atenció a la duresa mordaç amb què part de la crítica va rebre les seves novel·les, i a la seva lluita per exigir unes condicions professionals dignes. Per a Montserrat Roig, la “normalització” de la cultura havia de ser “dignificar el treball del qui produeix cultura, no sublimar-lo i després fer-lo morir de gana”. Totes les lluites de la Roig són d’una vigència inqüestionable.  El capítol 2, “Més enllà de les novel·les”, repassa breument el vessant assagístic i teatral de l’autora. Molt més extens és el capítol 3, “El periodisme”, dedicat a destacar a impressionant trajectòria periodística de l’autora, el seu caràcter innovador i la seva importància cabdal. “La memòria històrica” és el títol del quart capítol, centrat en la faceta i el treball d’investigació que culminà en la publicació, l’any 1977, d’Els catalans als camps nazis, una obra monumental i absolutament pionera en el camp de la recuperació de la memòria històrica. Finalment, el cinquè capítol, “El feminisme”, aborda aquesta lluita reivindicativa constant en l’obra i la vida de Montserrat Roig, fins al punt d’afirmar que “el feminisme era la ideologia que més havia reconciliat la Montserrat amb ella mateixa”.

He deixat per al final la part que fa més interessant i singular el llibre d’Aina Torres: la de les entrevistes a personalitats del món de la cultura. En “25 anys de llegat”, Torres recull i transcriu un total de quaranta entrevistes a escriptors, intel·lectuals, crítics i periodistes de diverses generacions, des d’aquells que havien conegut personalment Montserrat Roig fins a d’altres molt més joves, a propòsit de la seva visió sobre la vigència del llegat de Montserrat Roig.  Entre els entrevistats, per ordre alfabètic, hi trobarem les opinions de D. Sam  Abrams, Pilar Aymerich, Maria Barbal, Montserrat Blanes, Laura Borràs, Àlex Broch, Narcís Comadira, David Fernàndez, Feliu Formosa, Rosa Montero, Marta Pessarrodona, Carme Riera, Ignasi Riera, Roger Sempere, Isabel-Clara Simó o Quim Torra, entre d’altres. Tots ells, cadascun des de visons diferents però complementàries, destaquen la singularitat i la importància de la figura de Montserrat Roig, el seu caràcter polifacètic, el rigor i el compromís, i la necessitat de reivindicar la seva memòria i el seu llegat.

Montserrat Roig va deixar escrit: “Jo crec que es pot fer una gran literatura fent periodisme”. 25 anys de llegat” és, pel plantejament i l’estil eminentment periodístics, l’aportació que fa que el llibre d’Aina Torres resulti més interessant, com he dit,  i més en sintonia amb una de les facetes més importants de la carrera de Montserrat Roig, a la qual es va dedicar fins al darrer moment de la seva vida, segada prematurament per la malaltia. De fet, va lliurar el seu últim article al diari Avui dos dies abans de morir, i va ser publicat l’endemà de la seva mort. Un article que tractava sobre els nens víctimes del terrorisme, i que acabava amb aquesta frase lapidària: “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”.  La vida de Montserrat Roig era plena de sentit, com ho és la seva obra. La seva literatura, el seu exemple i el seu compromís són un llegat imprescindible que no ens podem permetre de deixar-la caure mai en l’oblit.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
BiografiaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Innocència criminal

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Amb Tres dies i una vida (Bromera/Salamandra) arriba el Pierre Lemaitre més reflexiu. Després d’arrossegar-nos a un ritme vertiginós en thrillers trepidants com Irene, Alex, Rosy & John i Camille,...
  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...