Tot el que és vida em fascina

‘Em dic Lucy Barton’ és la darrera novel·la de la guanyadora d'un Pulitzer Elizabeth Strout, la història d’un amor imperfecte

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Nascuda a Portland, Maine, el 1956, Elizabeth Strout és coneguda a casa nostra per títols com Els germans Burgess i sobretot per Olive Kitteridge, novel·la guardonada amb el premi Pulitzer 2009 i reconeguda amb el Premi Llibreter 2010. Em dic Lucy Barton ens arriba publicada en traducció al català d’Esther Tallada (Edicions de 1984) i de Flora Casas en castellà (Duomo).

 

Les ferides de la personalitat

Per a Elizabeth Strout, aquesta darrera novel·la és una història d’amor, d’un amor imperfecte. Tots els amors en un sentit ampli ho són, i en la seva obra el tema de l’amor imperfecte és una constant. Tot comença quan Lucy Barton recorda l’època en què, a mitjan dels anys 80, casada i amb dues filles petites, va haver d’estar nou setmanes ingressada en un hospital de Nova York. En la solitud de l’habitació de l’hospital, des de la finestra de la qual veu l’edifici Chrysler, apareix un vespre als peus del llit la seva mare, a qui feia anys que no veia ni hi tenia contacte.

“Érem més aviat rarets, a casa meva, fins i tot en aquell poblet rural minúscul que era Amgash, a Illinois, on hi havia altres cases tronades mancades d’una bona mà de pintura o de porticons a les finestres o de jardins cuidats, on no hi havia ni un pedacet de boniquesa on l’ull pogués descansar”, ens diu Lucy de la seva infantesa en un imaginari llogaret miserable on la seva peculiar família viu en una extrema indigència i aïllament. El lector d’Em dic Lucy Barton es trobarà d’entrada davant els retalls de la història d’una mare que no és capaç de dir-li mai a la seva filla que l’estima, i del relat del procés de creixement i superació de la protagonista que amb esforç aconsegueix fugir del poble i anar-se obrint pas a la vida però sempre arrossegant un estigma de solitud i d’inseguretat. Elizabeth Strout afirma que no volia només centrar-se en el tema de les relacions mare-filla, sinó que volia tractar també altres temes com les barreres de classe social sobre les que creu que no s’ha escrit prou als Estats Units, i li interessava mostrar Lucy com un cas de pobresa extrema, víctima de marginació i d’abusos que aconsegueix traspassar les fronteres de classe, del lloc on neix i creix, de la universitat, i del Nova York inhòspit on s’instal·la amb el marit, però tot plegat en una història gens complaent ni previsible, explicada des de la subtilitat que és el que confessa que més li agrada.

Més endavant veurem com Lucy va trobant el seu lloc en el món mitjançant l’escriptura, i com, encara que pel camí hi perd un marit i no sempre té una relació fàcil amb les seves filles ni amb la seva família d’origen, a canvi acaba per superar traumes i trobar l’autoestima necessària per acceptar-se a si mateixa i als altres en els errors i els encerts i en les pròpies limitacions humanes. De fet, encara que l’autora afirma que la tria de l’espai de l’hospital, on transcorre bona part de la novel·la, no ha estat conscient, no per això no deixa de funcionar com a metàfora perfecta d’un espai idoni per guarir la protagonista de totes aquestes ferides de la personalitat.

 

Un escriptor ha de ser porós

Elizabeth Strout creu que un escriptor ha de ser porós a la realitat, i que  l’autenticitat és primordial en l’escriptura. De fet, si alguna cosa traspua Em dic Lucy Barton és autenticitat, cosa per la qual s’encarrega de puntualitzar que la novel·la no té res d’autobiogràfic com li solen preguntar sovint. Sí que va créixer en un entorn rural i aïllat, i que aprofita algunes experiències que va observar i que recorda de la infantesa, però la resta és tant producte de la imaginació com de l’observació atenta de la realitat social i de la voluntat de posar-se en la pell de l’altre per comprendre’n les circumstàncies. A aquesta sensació d’autenticitat hi ajuda la forma en què està escrita, com unes memòries en primera persona, espontànies i sense cenyir-se estrictament a un fil cronològic. En la veu de la Lucy hi ha llacunes, el·lipsis i omissions perquè és la manera com la memòria opera.

El personatge de Lucy se’ns presenta com una persona franca i insegura que traspua puresa, una ànima no corrompuda malgrat les experiències dures del passat. Discreta, per aquest motiu hi ha molts silencis entre ella i la seva mare. Silencis que provenen d’un bagatge cultural religiós: són puritanes, congregacionistes. En la novel·la, els silencis són tant o més importants que les paraules. Té tanta càrrega significativa el que es diuen com el que callen. Sabem poc dels personatges perquè en realitat mai no acabem de conèixer del tot els altres encara que hi tinguem una relació estreta i íntima. Bona part també d’aquesta impressió d’autenticitat de l’obra prové de la forma fragmentària en què s’estructura la ficció. L’autora va trigar dos anys a escriure-la, un temps molt breu, segons ella, per al seu ritme creatiu en el qual l’argument no és prioritari i segueix un procediment en què escriu escenes breus vives i les acaba combinant en un llarg procés.

La novel·la tracta també el tema de l’escriptura. Cal fer un esment especial a un personatge interessant, el de Sarah Payne, l’escriptora. Strout explica que per a ella va ser un descobriment, ja que quan va crear el personatge de la Sarah no sabia encara que seria escriptora. De fet, és el personatge de la novel·la que té la capacitat d’explicar al lector que tot plegat es tracta una història d’amor, cosa que la Lucy no és capaç de verbalitzar. Quan Sarah Payne parla sobre el fet d’escriure, diu coses amb les quals Strout, com a autora, s’hi identifica. Per això afirma que un escriptor ha de ser porós a la realitat, a les experiències pròpies i alienes que observa, i que la ficció és important perquè ens permet posar-nos en la pell de l’altre.

Em dic Lucy Barton és una novel·la exquisida, escrita amb un estil senzill i elegant, que demana una lectura atenta; qui en faci una lectura superficial es perdrà moltes coses. A l’autora el títol se li va acudir perquè és l’afirmació al final del procés, és una autoafirmació. Només al final, quan la Lucy creix i té autocontrol de la seva vida és quan és capaç de dir el seu nom i de cloure la seva història amb aquesta afirmació: «Tot el que és vida em fascina».

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...