Una versió vital de ‘Le Nozze di Figaro’ al Liceu

El clàssic de Mozart torna al teatre de La Rambla amb direcció musical de Josep Pons i direcció d’escena de Lluís Pasqual
Fotografia d'Antoni Bofill / Liceu

 

Antoni Garcés. Barcelona

Le Nozze di Figaro és la primera de les tres col·laboracions entre Mozart i el llibretista Lorenzo da Ponte i és segurament la més popular. Aquestes tres obres (les ja esmentades noces, Don Giovanni i Così fan tutte) són juntament amb La flauta màgica les més conegudes del compositor de Salzburg i és que en aquestes obres de maduresa veiem una preocupació de Mozart per definir els caràcters dels personatges i expressar molt clarament els seus sentiments i també és evident una gran innovació en el tractament orquestral i en els fragments de conjunt que en la trilogia Da Ponte són pràcticament més importants que les àries. Tot això s’aconsegueix gràcies a una gran base, els llibrets de Da Ponte, que amb una aparent estètica d’opera “buffa” ens deixen veure una dimensió més dramàtica dels personatges principals i contenen elements de crítica social i moral.

Le Nozze di Figaro sorgeix d’una obra de teatre de Beaumarchais que va ser molt polèmica ja que començava a parlar de la lluita de classes en una França on la revolució de 1789 ja començava a gestar-se. Això va ocasionar la prohibició de l’obra a diversos països d’Europa, entre ells Àustria i això va fer que Da Ponte hagués de diluir la càrrega política de l’obra. Mozart crea per a Figaro una de les seves partitures més inspirades i equilibrades, amb una orquestració innovadora i brillant que juga amb el text i ens descobreix els sentiments dels personatges i la seva naturalesa. La dificultat que té aquesta obra denota un coneixement absolut de la veu humana per part de Mozart que és capaç de crear una gran quantitat de números de conjunt d’una gran complexitat, com el final del segon acte que comença amb un duet entre el Comte i la Comtessa al qual se li van sumant personatges a mesura que l’escena es va embolicant fins arribar al brillant concertant final.

Al Liceu podem veure una bona producció, amb un equip de cantants consolidat i que s’entén molt bé en els conjunts que sempre estan ben quadrats entre els diferents personatges i l’orquestra. Gyula Orendt canta un Comte d’Almaviva correcte tot i que en alguns moments queda una mica tapat per l’orquestra mentre que Anett Fritsch (substituint a la originalment prevista Olga Mykytenko) signa una molt bona interpretació del rol de Comtessa amb unes versions de les àries “Porgi amor” i “Dove sono” amb molta elegància i claredat i amb un estil plenament mozartià. La Susanna de Mojca Erdmann també s’adequa molt a l’estil i tret d’algun petit problema de quadratura al duet amb Cherubino ens ofereix una versió esplèndida del rol que es complementa amb el Figaro de Kyle Ketelsen que no és la primera vegada que canta en aquesta producció al Liceu. Ketelsen és un bon Figaro, amb una bona veu, uns aguts segurs i uns greus perfectament audibles a més a més d’una bona interpretació a nivell dramàtic.

El Cherubino d’Anna Bonitatibus és un dels elements més destacables d’aquestes noces i és que la mezzosoprano italiana domina el paper i sap extreure tota l’essència d’aquest noi i la seva particular visió de la vida i de l’amor. A les seves àries, cantades amb una gran sensibilitat, va ser capaç de fer somriure al públic amb l’empenta i vitalitat del seu cant i la seva brillant interpretació dels recitatius. La resta d’aquest primer repartiment integrat per Maria Riccarda Wesseling com Marcellina, Valeriano Lanchas com a Bartolo, José Manuel Zapata com a Basilio, Vicenç Esteve Madrid com Don Curzio i Roberto Accurso i Rocío Martínez com a Jardiner i filla respectivament, funciona molt bé, a excepció de José Manuel Zapata que caricaturitza en excés el pare de Basilio i essent destacables la interpretació de Valeriano Lanchas i Rocío Martínez.

Josep Pons és una aposta segura parlant de Mozart, la seva direcció musical és equilibrada i intenta oferir un so transparent i clar apropant-se una mica a la sonoritat seca de les orquestres d’instruments d’època però sense tampoc intentar emular-les. També és destacable el dramatisme que va voler donar als recitatius seguint la línia que va obrir René Jacobs amb la seva versió revolucionaria. L’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu va respondre bé amb alguna petita errada als metalls que segur que es resoldrà en les properes funcions. El cor del teatre dirigit per Conxita García va estar correcte en unes intervencions breus que son les úniques que dedica Mozart al cor en aquesta obra.

Aquesta posada en escena de Lluís Pasqual és la tercera vegada que es veu al Liceu i funciona molt bé ja que és fidel al llibret tot i traslladar l’acció a un temps més modern i a un lloc indefinit però que podem afirmar que no és la Sevilla del llibret. El treball dramàtic amb els cantants és molt bo i es conserven les situacions còmiques del llibret amb algunes afegides pel director. No hi ha excusa per no apropar-se al Liceu a escoltar aquestes noces ja sigui per la bellesa de la seva música com pel seu complicat i entretingut argument. És una obra que es gaudeix molt i compta amb un bon equip per dur-la a terme.

 

_________

Le Nozze di Figaro / W.A. Mozart / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Gyula Orendt, Anett Fritsch, Mojca Erdmann, Kyle Ketelsen, Anna Bonitatibus, Maria Riccarda Wesseling, Valeriano Lanchas, José Manuel Zapata, Vicenç Esteve Madrid, Rocío Martínez i Roberto Accurso / Direcció d’escena: Lluís Pasqual / 7  de novembre de 2016 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La màgia de la llum i les ombres

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Lucis et Umbrae és el títol de l’espectacle que s’acaba d’estrenar a la Sala Petita del TNC, una proposta escènica que ens ofereix...
  • La vida grisa de tres germanes

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Quan les obres de teatre esdevenen clàssics indiscutibles acostumen a generar noves lectures i interpretacions basades en l’original. En aquest cas l’autora alemanya...
  • ‘Federico García’, la passió d’un poeta

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal He dubtat si titular l’article «Estimat Federico» perquè el que he vist al Teatre Romea és ni més ni menys que una carta...
  • Una monja entre l’art i el poder

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco S’ha estrenat al Goya l’obra La autora de Las Meninas, una història situada en un futur proper, l’any 2037. La crisi econòmica ha...