La vida lluny del paradís

Josep Maria Espinàs va guanyar el Premi Sant Jordi de 1961 amb ‘L’últim replà’, novel·la de gran qualitat avui oblidada
l'ultim repla espinas

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Al llarg de la seva vida Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) s’ha dedicat a tasques ben diverses. Es va llicenciar en Dret el 1949, professió que només va exercir durant sis anys. El 1954 va escriure la seva primera novel·la, Com ganivets o flames, amb la que va guanyar el Premi Joanot Martorell. Des de llavors, ha publicat uns noranta títols entre els que trobem narrativa de viatges, novel·les, narrativa breu, articles, memòries, teatre, guies i volums de reflexions de tota mena. Va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, va participar en la creació de l’himne del Barça i va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Actualment, escriu un article diari a El Periódico. Espinàs sempre diu que mai ha pensat massa què volia fer en el futur, sinó que simplement es deixava endur per impulsos. Es reconeix fascinat per la diversitat i mai continua fent res si ja no li troba l’interès. Així s’entén que des de 1992, Espinàs no hagi publicat cap novel·la, senzillament va deixar d’interessar-li.

Ara bé, que l’autor s’hagi dedicat des de llavors a la no ficció i que les seves novel·les estiguin avui gairebé oblidades i sigui tan difícil de trobar-les no vol dir que no valgui la pena llegir-les (o rellegir-les). Una d’elles, L’últim replà, va guanyar el Premi Sant Jordi el 1961. Llavors aquest guardó era tota una altra cosa, no cal dir-ho. En ella, Espinàs ens presenta una Barcelona desencisadora en la qual una sèrie de personatges no acaben de trobar el seu lloc. Tots ells tenen com a punt en comú el replà al que donen els seus tres estudis, tres pisos petits que cadascú té per a un us ben diferent. El Manuel i la Florentina hi viuen allà de lloguer amb els seus dos fills, van venir del poble buscant un futur millor. Ell fa llargues jornades a la fàbrica, treballa com a planxista, i juntament amb la seva dona, somien canviar a un pis més gran. La Florentina mira de ser positiva, una actitud que contrasta amb la del Manuel, trist tot el dia, cansat perquè fa un torn i mig a la feina, i portador d’una gran càrrega a sobre: la seva decepció. Es mata treballant, però veu que no prospera, que allò que havia somiat no és el que està vivint.

A l’estudi del costat hi tenen el seu taller dos joves pintors, en Víctor i en Llorenç. No hi viuen allà, només hi treballen i fan festetes amb els seus amics. Els dos lluiten per ser grans artistes, reconeguts per les seves obres, però saben que és difícil. Els dos amics, però, tenen maneres diferents d’entendre l’art. El Víctor vol ser un dels grans noms de la pintura, mentre que el Llorenç pensa que seria millor fer una mena d’art del qual en puguin gaudir les classes obreres. En aquest sentit, el Llorenç no es deleix tant per la fama com el seu amic. En algun diari han vist que un altre artista català, Antoni Tàpies, ha triomfat als Estats Units, així que no perden l’esperança.

El tercer estudi l’ha llogat el Jordi, que l’utilitza per portar la seva amant. Ell està casat i té una feina que li dóna molts diners, però no és gaire feliç amb la seva vida. La seva amant és la seva via d’escapament, però ella aviat reclamarà alguna cosa més d’ell, un compromís que el Jordi no pot donar-li. Cada personatge d’aquest replà té el seu maldecap, el seu conflicte existencial que no els permet ser feliços del tot. Curiosament, els estudis estan a l’àtic, un pis que l’administrador de la finca va aixecar uns anys després de la construcció de l’edifici i on, per tant, no arriba l’ascensor. Per pujar-hi, cal fer una mica d’escales. En algun moment, el Manuel diu que si bé no arriba l’ascensor a l’àtic, almenys estan més a prop del cel que els veïns de baix.

L’últim replà és d’aquelles novel·les on sembla que no passa res, però que es llegeixen en un sospir. L’espai de la narració és redueix als tres estudis i a algun bar del mateix carrer. Espinàs no ens permet passejar per aquella Barcelona grisa que, en canvi, reflecteix d’una manera tan clara a través dels sentiments dels personatges. És temptador imaginar que a l’edifici hi vivia la protagonista de Nada, la novel·la de Carmen Laforet, contagiada pel mateix desencís. És una llàstima que la faceta novel·lística de Josep Maria Espinàs resti tan oblidada, perquè els lectors d’ara, els dels seus articles a la premsa, els dels seus llibres de no ficció, estarien encantats –estic segur- de llegir novel·les com aquesta. Si teniu l’oportunitat de fer-vos amb un exemplar –mireu a biblioteques o llibreries de vell-, llegiu-lo. És literatura de la bona. Paraula.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES