El lluita d’un pare en una Romania gris

La pel·lícula ‘Los exámenes’ mostra el desencís d’un home i l’esperança de què la seva filla pugui fer carrera lluny del país

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Ha arribat als nostres cinemes, una mica amagada entre d’altres històries més comercials, Los exámenes, una pel·lícula romanesa del director Cristian Mungiu, que va passar de forma brillant per Cannes, on el mateix director ja havia triomfat amb Cuatro meses, tres semanas, dos días. L’argument ens planteja un problema moral: si és correcte fer trampes quan es té un objectiu que ens pot semblar desitjable i positiu. Allò de si el fi justifica els mitjans, que s’atribueix a Maquiavel quan Maquiavel mai no ho va escriure.

L’eix central de la història ens mostra un metge d’uns cinquanta anys, amb una filla de divuit a punt de graduar-se, un matrimoni fracassat i una amant més jove. El protagonista desitja que la seva filla, a frec d’aconseguir una beca, marxi d’un país que no avança de cap manera i se’n vagi a estudiar al Regne Unit. Però la noia és agredida sexualment uns dies abans dels exàmens finals, pateix un fort trasbals i la cosa es complica.

El pare, empès per un policia conegut, intentarà moure influències i coneixences diverses, en un món on aquesta mena de favors són habituals, per tal de què els exàmens, de la nota dels quals en depèn la beca, surtin bé. Los exámenes s’escola pel mig d’una xarxa subtil de compromisos i endolls diversos però encara que sembli que res no canvia, algunes coses evolucionen i al final tot plegat pot tenir conseqüències imprevisibles. A banda de l’agressió a la filla també s’esdevenen estranys atacs misteriosos, com ara una pedra que trenca un vidre de la finestra familiar.

La pel·lícula té un excés de durada, dues hores llargues, i un final massa obert, considerant l’estona en la qual et fan patir, ja que d’alguna manera la història et neguiteja. Deixa oberts molts interrogants, el desenllaç és ambigu, alguns temes es tanquen i d’altres queden per esbrinar però es tracta d’una història interessant i actual, el tema de la qual no és exclusiu, per desgràcia, de Romania. Compta amb uns actors de categoria, poc coneguts per nosaltres, llevat de la noia, l’actriu alemanya d’origen romanès Maria Dragus, que vam poder veure a La cinta blanca. Tots els personatges de Los exámenes tenen secrets, rerefons, misteris que no se’ns acaben d’explicar. Es mouen en un ambient trist, decadent, però no pas immobilista del tot. La vida continua i res no és sempre igual.

El pes pesat de la història recau en un actor molt valorat al seu país i amb una llarga trajectòria en el teatre i el cinema romanesos, Adrian Titieni, un senyor gras, madur i d’aspecte vulgar que acaba per semblar atractiu d’alguna manera. Titieni s’immergeix de ple en la pell d’aquest personatge ple d’ambigüitats però també de bonhomia, sensible i dubitatiu, ple de matisos i amb certa desesperació per aconseguir que la seva filla no cometi els errors que ell i la seva dona van cometre: romandre en un país que creien que canviaria de pressa i que s’ha immergit en una grisor profunda. Aquest pare esforçat  i trist cau en l’error en el qual cauen molts pares i mares, pensar que allò bo per a ells ho serà també per als fills, projectar en els joves els fracassos, les decepcions i les aspiracions pendents. És difícil respectar la seva llibertat, permetre que s’equivoquin, fins i tot quan saps que tu tens raó, a causa de l’experiència acumulada a còpia d’ensopegades.

Un actriu i directora molt estimada al seu país, Lia Bugnar,  fa de la mare de la noia, una dona misteriosa, desgraciada i aparentment absent, però que percep tot el que passa mentre fuma de forma constant. Malina Manovich interpreta la mestra jove amb qui aquest home està embolicat des de fa temps. Costa avui accedir a pel·lícules d’aquests països, sobre tot si no han reeixit en els festivals de culte. Per sort no ha estat aquest el cas de Mungiu, la trajectòria del qual hem pogut anar seguint, més o menys.

L’ambient opressiu, decadent i a voltes claustrofòbic de la pel·lícula respira grandesa, els herois del fracàs són sempre més interessants que els herois convencionals. Al final queda la sensació d’una mínima esperança o de què potser les trampes, al menys, seran menys destraleres i evidents en endavant, si fem cas de la darrera confidència de la noia al seu pare, en un final que fa que no surtis del cinema excessivament pessimista tot i que el futur, imprevisible, sigui un misteri per resoldre.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES