Lisa Tuttle: “La ciència-ficció sempre ha anat un pas endavant a l’hora de pensar el futur”

L’autora de fantasy i ciència-ficció publica ‘Futuros perdidos’, on una dona viu turmentada per les vides que no ha tingut
L'autora va participar al festival Eurocon a Barcelona / Foto de Nicola di Padova

L’escriptora americana Lisa Tuttle (Houston, Texas, 1952) ha viscut gran part de la seva vida a Escòcia i ha escrit una llarga llista de contes breus i llibres al llarg d’una carrera començada en els anys 70. És molt coneguda i estimada pels aficionats de ciència-ficció, fantasy i terror i ha guanyat diversos premis importants com el John Wood, el Nebula i l’International Horror Guille Award. Ens trobem amb ella en un bar de Barcelona amb motiu de la publicació del seu llibre Futuros perdidos (Gigamesh amb traducció de Laura Martín). Després de seure, demana un vi negre i comença dient-me que és molt feliç d’estar a Barcelona, no és la seva primera visita, ja havia vingut a la inauguració de la llibreria Gigamesh (2014). La protagonista de la seva novel·la, Clare Beckett, és una dona soltera que viu evitant somiar per por a reviure esdeveniments del passat dels que se sent culpable. Això l’ha impedit viure com volia i al llarg de la seva vida ha boicotejat qualsevol apropament a la felicitat. Un dia Clare decideix afrontar les seves pors i intentar recordar els somnis que té durant la nit; comencen així a manifestar-se situacions estranyes en la seva vida, Clare recorda coses que mai han succeït, reconeix persones que mai havia conegut i de cop i volta s’adona que té records de totes les vides que mai va viure a causa de les decisions important que va prendre amb els anys. El límit entre la realitat i els somnis es fa sempre més subtil i Clare comença a perdre la raó.

 

Nicola di Padova. Barcelona

Donat que són poques les autores dones de llibres de fantasia o de ciència-ficció d’èxit, vas trobar dificultats al principi de la teva carrera?

Quan vaig començar la meva carrera en els anys 70 les dones acabaven de guanyar protagonisme, recordo que a l’època va sortir un article que deia “tots els escriptors més interessants en aquest moment són dones, a excepció de James Tiptree Jr” i es va acabar descobrint que James Tiptree Jr en realitat era una dona. Al final dels anys 60 i començament dels 70 les dones se sentien atretes pel gènere de la ciència-ficció. Ara crec que la majoria són homes, hi ha moltes dones que escriuen fantasy i ciència-ficció, però no atreuen tanta atenció com els homes, no hi ha versions femenines de Brandon Sanderson o George R.R. Martin. També a les llibreries especialitzada en aquest gènere hi ha una tendència a exposar principalment llibres d’autors homes. Hi ha una contínua lluita per ser reivindicades perquè hi ha un munt de dones escriptores del gènere.

D’on ve la teva passió per aquest gènere? Hi ha algun autor que t’inspirés per escriure?

Els autors que de veritat em van inspirar al principi van ser Theodore Sturgeon, Philip K. Dick, Ray Bradbury, molts autors d’històries de fantasmes del segle XIX i inicis del XX: Edith Wharton, M.R. James. El meu pare tenia una col·lecció enorme d’històries de terror i fantasmes que vaig llegir al principi de la meva carrera. Llavors vaig escriure principalment històries breus, vaig trigar una mica abans de fer llibres més llargs, no em sentia madura. Avui em sento una mica intimidada pels nous escriptors del gènere i quan vaig a una llibreria ho vull llegir tot.

Ha evolucionat molt el gènere des de què vas començar?

Sí, perquè la societat ha evolucionat. Crec que ara hi ha moltes distopies, però sempre ha existit aquest tema, només que ara té molt èxit entre els joves, segurament per aquestes representacions de móns lúgubres, ja sigui a Els jocs de la fam o a un apocalipsi zombie. En essència, es tracta d’una lluita per sobreviure.

Al principi de la teva carrera, vas col·laborar amb George R. R. Martin en el llibre Refugio del viento. Quins records tens d’aquesta col·laboració?

Tinc records molt forts, els dos érem molt joves, teníem vint anys. A vegades em pregunten com és treballar amb un personatge tan important com Martin. Però quan vaig col·laborar amb ell, els dos estàvem en els nostres inicis, ell havia venut sis històries, jo tres, així que no hi havia aquest abisme entre nosaltres. Ens vam acostar molt, va ser una experiència meravellosa que ens va permetre aprendre molt. Ara és molt diferent escriure amb algú i crec que avui seria més complicat.

Per què?

Quan vaig col·laborar amb ell els dos estàvem buscant la nostra veu, era més fàcil conciliar els nostres estils. Avui seria més complicat perquè tinc la meva veu. Un cop, parlant amb George R. R. Martin, ell feia broma dient com era de fàcil escriure junts abans, perquè un escrivia, enviava el material a l’altre i deia “apa, ara et toca a tu continuar”, però ara això seria realment complicat.

Si et proposessin col·laborar amb un altre autor, qui t’agradaria que fos?

No ho sé, crec que és una cosa que sorgeix, no és realment quelcom que et planteges. Pot passar que parlis amb algú, i sobtadament sorgeixi una idea, i comences a aprofundir en ella. O pot ser que algú et digui “he tingut aquesta idea però no puc acabar de desenvolupar-la, pots aconsellar-me?”. De fet, recentment he col·laborat amb un vell amic de Texas que no és molt conegut com a escriptor, Mark Rains, que m’ha fet llegir una història seva i que després d’uns canvis d’opinions s0ha acabat creant una bona història.

Elon Musk, de SpaceX, ha declarat recentment que en deu anys els primers homes arribaran a Mart i que ja tenim la tecnologia necessària per aconseguir-ho. Quina és la teva idea sobre aquest tema i en quina manera creus que aquest pas endavant en l’exploració de l’univers canviarà la manera d’escriure llibres del gènere?

Oh, és veritat però no sé si me’l crec. No ho sé, potser el crec però és una cosa que fa por. És quelcom que m’hauria esperat fa trenta anys, llavors creia que avui ja estaríem a Mart. Però avui? En deu anys? Estic feliç que s’hagi tornat a donar atenció a l’exploració espacial perquè per molt temps la gent havia deixat de pensar-hi seriosament. És molt emocionant. En general els descobriments científic han canviat en el curs del temps la manera d’escriure ciència ficció; ja en el passat, fa vint anys, s’havien escrit llibres molt pràctics sobre la colonització i la terraformació de Mart, pensa en Kim Stanley Robinson o Greg Benford. La ciència-ficció sempre ha anat un pas endavant a l’hora de pensar el futur i crec que aquest fet representarà encara un pas més.

Gigamesh acaba de publicar en castellà Futuros perdidos, un llibre de 1992 que segueix sent molt actual. La protagonista, Clare, té molt de tu?

Ho vaig escriure fa molt anys i al llarg de molt temps però encara me’n recordo de tot. Quan escric sobre un personatge femení m’aturo a pensar en com em comportaria jo en una situació com la que viu ella i intento que els personatges no actuïn de manera estúpida. Vull donar-los sempre una raó emocional que justifiqui les seves accions. Llavors parteixo del meu punt de vista, però en el cas del personatge de Clare hi ha una visió molt negativa que és diferent de com sóc jo. Ella se sent atrapada, com si hagués pres només decisions errònies en la seva vida i ara no pot canviar res. Jo, en canvi, sóc una persona molt optimista i penso sempre que si alguna cosa va malament, sempre hi ha una manera d’arreglar-ho. Aquest llibre té un procés d’escriptura molt intens al darrere.

Llavors, com reaccionaries tu en una situació com la de Clare, que recorda coses que mai han succeït, que reconeix persones que mai havia conegut i de cop i volta s’adona que té records de totes les vides que mai va viure?

La veritat és que no ho sé. És una d’aquelles situacions en què no saps com reaccionaries fins que no et passa. Recordo una vegada, tornant d’un viatge als Estats Units amb un Jetlag important,que  me’n vaig anar al llit amb el meu marit i em vaig despertar el dia després, en la meva habitació on havia viscut durant vint anys. No tenia les ulleres posades i vaig pensar “oh déu, on sóc?” Vaig buscar la porta i no estava on hauria d’estar, i vaig pensar, “bé, estic en un hotel … però un moment, qui és aquí al llit amb mi?” M’estava tornant boja i vaig pensar en fugir. I després tot va tornar a la normalitat quan vaig adonar-me que estava a la meva habitació.

Carai!

Fins i tot en unes situacions boges així crec que sempre reaccionaria intentant buscar-li una explicació lògica. És una cosa que m’agrada de les històries fantasy i de terror, que puc posar els personatges en situacions impossibles i pensar com afrontar-les. Clarament si les persones del meu voltant comencessin a transformar-se en pops gegants pensaria que clarament hi ha alguna cosa que falla en el meu cervell o que he begut massa (riu).

Considera que el gènere fantàstic s’alimenta i té èxit precisament per la necessitat de viure altres vides i altres mons?

Sí, absolutament. Citant Martin, “una persona que no llegeix només viu una vida, qui llegeix en viu moltes”. A través de la lectura pots escapar de la teva vida, de la rutina i de l’estrès.

Imagina que haguessis pres alguna decisió diferent en la teva vida. En quina vida paral·lela t’agradaria viure? Qui seria avui Lisa Tuttle?

A vegades penso que hauria d’haver estudiat antropologia. Crec que tindria una vida molt feliç estudiant altres cultures. M’agrada també la lingüística i m’hauria agradat estudiar més idiomes. Em fascina quan veig en la televisió documental sobre història de l’art i penso que m’agradaria fer aquella feina: viatjar, veure art, analitzar-lo i conèixer totes aquestes coses sobre les que parlen a la televisió. Clarament m’agrada llegir i escriure, però m’agradaria ser una experta en alguna cosa en particular i descobrir alguna cosa. És clar que a través dels llibres puc viure totes aquestes vides.

En el teu llibre Writing fantasy and science fiction descrius quines són les primeres fases per construir un món fantasy o ciència-ficció versemblant. Quins diries que són els aspectes imprescindibles per aconseguir-ho?

És una mica complicat indicar quins són els elements més importants. De vegades no entenc que alguns llibres tinguin èxit quan veig que l’autor no té una visió completa del món que ha creat. El més important és que l’autor tingui una bona raó per crear un món fantàstic i no que aquesta raó sigui intentar vendre llibres. Han d’haver uns motius pel qual el món que descrius sigui com és i has de ser el primer a creure-hi. No s’han d’utilitzar clixés o dreceres. No és fàcil. Una història no es pot basar en el que ven molt en un moment donat. Has de creure en el que escrius i escriure una determinada història perquè vols fer-la.

Quins són els autors contemporanis de ciència-ficció, fantasy i terror que llegeixes actualment?

Per exemple, John Crowley, que és un escriptor subestimat, realment molt bon escriptor. També Elizabeth Hand, que ha escrit Mortal love, i que quan l’he llegit he pensat que tenim les mateixes idees. Darrerament estic llegint molts llibres de detectius.

Aquest any has publicat The Somnambulist and the psychic thief, un thriller  sobrenaturals. Ens pots explicar alguna cosa sobre aquest llibre?

Sí, es situa al voltant de 1890 a Londres. Vaig partir d’una idea que havia tingut per a un conte breu que George R. R. Martin m’havia demanat per a una antologia de relats de terror que estava coordinant. Era una història de terror però també de gènere policíac. Volia escriure una història a l’estil Sherlock Holmes. De fet la protagonista és una versió femenina de Watson. Ella ha treballat en estudis psíquics i té passió per explicar de manera lògica i racional esdeveniments estranys. Llavors troba un home que vol ser detectiu i que necessita una sòcia, així que comencen a investigar junts casos misteriosos. En aquest primer llibre afronten el cas de la desaparició d’algunes mèdium a la ciutat. Ara ja he escrit una seqüela, i és la primera vegada que escric una sèrie de llibres. Ha estat una experiència molt agradable poder seguir explorant els personatges en més d’un llibre i espero que la sèrie tingui èxit per poder seguir amb aquesta història.

 

lisa-tuttle-futuros-perdidos

Categories
EscriptorsFantàsticaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Innocència criminal

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Amb Tres dies i una vida (Bromera/Salamandra) arriba el Pierre Lemaitre més reflexiu. Després d’arrossegar-nos a un ritme vertiginós en thrillers trepidants com Irene, Alex, Rosy & John i Camille,...
  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...