Els llocs segurs de la filosofia

La Virreina dedica una retrospectiva a Alexander Kluge, polifacètic director, filòsof, escriptor i productor alemany

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

És un orgull i una magnífica notícia que la Virreina hagi dedicat una retrospectiva a Alexander Kluge. Polifacètic director, filòsof, escriptor i productor alemany, no només és el símbol viu d’una manera de pensar i d’una manera de fer en procés de desaparició – a l’imperdible fulletó de l’exposició trobareu resumida la seva vida i les seves grans fites- sinó que ens recorda un cop i un altre allò que tenen en comú la política, la filosofia, l’art i les ciències: que som persones, i que ser-ho és la tasca més difícil de totes.

Què hi podem trobar, a Jardins cooperatius? Un conjunt de materials diversos, provocadors i suggerents sorgits de l’obra de Kluge però també de la seva vida: vídeos on ens llegeix contes, alguns inèdits i alguns trets de les seves col·leccions de narrativa; panells on s’expliquen els conceptes principals de Public Sphere and Experience (Verso Books) i History and Obstinacy (Zone Books), les dues obres filosòfiques que va escriure amb Oskar Negt i que són impressionants per l’estil i la visió; un munt d’entrevistes, de documentals, de fragments literaris i d’obra artística que ens ajuden a contextualitzar i a desenvolupar les seves línies de pensament; fotografies de moments importants de la seva carrera; portades dels seus llibres i dels films col·laboratius (ha treballat amb Fassbinder, Schlöndorff o Richter entre molts d’altres).

I què n’hem de fer, amb tot això? Una exposició d’aquestes característiques, molt ambiciosa i, per tant, a vegades massa abstracta, ens ha de servir per escollir quin dels Kluges ens interessa més – quin dels Kluges ens pot servir d’introducció a Kluge. Qui s’emociona amb la narrativa potser no voldrà ser espectador dels seus documentals, i els amants de l’ópera – un dels fetitxes del director – no sempre se sentiran atrets per la seva vessant filosòfica. Està clar que tota l’obra forma un conjunt, però és millor seguir un petit mètode, al menys d’entrada, si no sabem ben bé què és el que ens està dient Kluge.

A l’hora d’entrar a l’exposició, però, el públic català i espanyol juga amb un cert desavantatge: el segell Sherlock Films va treure un pack amb gran part de l’obra de Kluge fins a principis del segle XXI, però ni de bon tros inclou el conjunt de la seva filmografia (fins a on jo sé, el seu projecte Noticias de la Antigüedad Ideológica només s’ha pogut veure a museus i institucions culturals); l’obra més filosòficament exigent, escrita amb Negt, segueix inèdita al nostre país. I Kluge és un director alemany que treballa sobre pel·lícules i documentals alemanys, sobre música i cultura alemanya, amb la qual cosa cal entendre el seu mètode i els seus referents i les seves fonts per saber què ens està dient – i després ja decidirem si estem d’acord o no-.

En última instància, Jardins Cooperatius presenta molt material inèdit i creat ex-profeso que ens demostra que l’obra de Kluge segueix viva i rellevant. En un conte inèdit podem trobar una de les frases que millor em permeten entendre el món del pensador alemany. Diu així: “Conèixer els llocs segurs del món és l’inici de la filosofia”. Em fixo sobretot en el concepte de “llocs segurs”, primer perquè no sé exactament què vol dir, diguem que encara no “conec” aquests llocs, i segon perquè aquests llocs segurs donen caràcter i defineixen l’inici de la filosofia. I, què és la filosofia?

Posaria aquella frase, sense pensar-ho dues vegades, al costat d’aquesta altra, de la pel·lícula El candidato (1980): “Como siempre, lo que importa es una casa segura. Y nuestras vidas.” En aquest punt em pregunto què deu ser una “casa segura”, i què deuen ser les “nostres” “vidas”, i si aquesta casa segura és un lloc segur des del qual pot partir la filosofia.  La qual cosa, al mateix temps, em fa pensar: Què seríem capaços de fer per construir, tenir, mantenir o protegir una casa segura? És això el que importa realment a la filosofia? La nostra casa? La nostra vida?

Els resultats presidencials als EUA de l’any 2016 i el trasbals de la política espanyola – entre tantes altres coses- ens obliguen per força a re-entendre que per tenir una casa segura, o la il·lusió d’una casa segura, molts de nosaltres som i seríem capaços de posar en perill la nostra casa i la nostra vida. Per mantenir una il·lusió de seguretat som capaços, com qui diu, de perdre la seguretat, i la casa i la vida. I, si no vaig errat, aquest és un dels grans temes de Kluge quan parla d’ El poder de los sentimientos (1983): també és allò que explica i relaciona l’auge de Hitler i l’arribada al poder de Donald Trump.

Sent-ne conscient, Kluge també ens presenta l’opció oposada, la d’aquells que pensen, com la Leni Peickert d’ Artistas bajo la carpa del circo: perplejos (1968): “Cuanto más espera uno, mejor es la utopía.” Entre aquestes dues maneres de funcionar Kluge treballa per buscar-ne una tercera, una quarta i una cinquena, i és una feina incansable que ha durat més de quaranta anys. Sabent, també, que a vegades no n’hi ha prou amb esforçar-se: cal trobar un accés a la realitat i viure la història des de la línea de foc. Cal saber fer coses. No n’hi ha prou amb voler-les. I si és cert que l’home en sí, complet, és lent, més ho és que segueix endavant perquè els sentiments no obliden. Què vol dir Kluge amb aquestes últimes frases, cites extretes de les seves pel·lícules? Saber-ho pot ser tasca de tota una vida, una vida dedicada a buscar i crear pensament: pensar és crear seguretat.

________

Jardins cooperatius. Alexander Kluge  / La Virreina (La Rambla, 99) / Fins el 5 de febrer de 2017 / Entrada gratuïta / ajuntament.barcelona.cat

Categories
ARTRetrospectives
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES