Somnis de tardor sense Montserrat Roig

En el 25è aniversari de la mort de l'escriptora, Edicions 62 publica una edició commemorativa d’’El temps de les cireres’

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Montserrat Roig va néixer al número 37 del carrer de Bailèn de Barcelona, en plena postguerra. Filla de Tomàs Roig i Llop, advocat i escriptor, i d’Albina Fransitorra, va ser la sisena de set germans, d’una família nombrosa de la petita burgesia de l’Eixample, relacionada intensament amb la vida cultural catalana d’abans de la guerra civil. A aquest naixement biològic s’hi suma el naixement com a escriptora que Montserrat Roig situava al bar de la facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Dona vital, compromesa, d’una curiositat intel·lectual insaciable i una passió per la vida desbordades, la vida i l’obra extensa i polifacètica de Montserrat Roig van sempre lligades i són indestriables. Va ser una gran escriptora, una gran periodista, una dona del seu temps. Un temps que és el nostre i que, en paraules de Pilar Aymerich i Marta Pessarrodona: l’ha de tenir i l’haurà de tenir en compte per tal d’explicar-se ara mateix i en un futur.”

 

El temps de les cireres

El temps de les cireres, Premi Sant Jordi de novel·la 1976, forma part de la trilogia de novel·les composta per Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1976) i L’hora violeta (1980), que, en forma de saga i des l’òptica d’uns ulls de dona, expliquen la història de Barcelona des de principis del segle XX fins als anys 70. El títol de la novel·la prové dels versos del poeta de la comuna francesa Jean Baptiste Clément: «Quan vos en serez au temps des cerises / Vous aurez aussi des chagrins d’amour». El temps de les cireres és el símbol del paradís perdut i de la idea de la felicitat que els personatges de la novel·la –com la majoria de nosaltres- s’entesten a buscar.

La protagonista es diu Natàlia, com la Colometa de La plaça del Diamant, en homenatge a Mercè Rodoreda que sempre va ser el seu model de novel·lista. El temps de les cireres es divideix en cinc parts (“Gorgs”, “Aroma de tardor”, “Corns de caça”, “Quietud”, “Becaines d’àngels custodis” i “Només somnis”) i narra com després d’haver viscut a França i Anglaterra, Natàlia  torna a la Barcelona dels anys 70. És un retrobament amb la família, però és sobretot un retrobament amb el passat en contrast amb el present. Montserrat Roig torna al recurs de la saga familiar dels Miralpeix i els Claret per fer sobretot la crònica de la postguerra, amb tota la seva grisor en tots els àmbits. Una mirada crítica a la petita i mitjana burgesia catalana i un magnífic retrat social d’un barri, d’una ciutat i de tota una època.

 

L’Eixample, el llimoner, l’aroma de tardor i els somnis 

 Tota la vida de Montserrat Roig va lligada a aquesta part de la ciutat, a l’Eixample que la va veure néixer i en el qual visqué gairebé sempre. L’Eixample és l’escenari de la novel·la, de les seves novel·les. Des de l’Eixample va ser observadora d’excepció de la postguerra, de la desintegració d’una certa burgesia barcelonina que retrata en la seva obra.  També va ser observadora crítica del paper de la dona en aquesta societat de Madames Bovary barcelonines, de dones recloses que no sortien al balcó perquè estava mal vist, que contemplaven el món des de les galeries de la part de darrera de les cases, i que veien els seus somnis retallats: “Des de les galeries interiors de l’Eixample, els somnis volaven retallats.”

Quan Natàlia torna a Barcelona, poc després de l’execució de Puig Antich, el primer que fa és anar al pis de la tia Patrícia Miralpeix, a la Gran Via tocant a Bruc, i s’adona que ha desaparegut el llimoner del pati del darrere. La tia s’ha venut el jardí a algú que hi construirà, com en tants interiors de l’Eixample, un pàrquing o un taller. Al seu assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig ens diu:  «Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M’hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m’arribava l’aroma d’un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l’indefectible pedaç de cel blau, m’hi sentia protegida. […] El llimoner sempre serà, per a mi, l’aroma de tardor, la postguerra. […] En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida. I se la inventa. […] Hi ha un imaginari clos en aquell pati…»

L’aroma del llimoner del jardí interior del pis de la tia Patrícia a la Gran Via és el símbol d’un món perdut i d’una Barcelona que ja no existeix. L’Eixample es constitueix en el seu espai mític, l’espai mític de la seva obra. Una obra sempre lligada a la ciutat que la va veure néixer, per això en Barcelona, una geografia literària ens parla del seu desig de “construir una ciutat diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i d’oblit.”  I encara en l’article “La sirena mediterrània”, de l’any 1981, podem llegir: “Barcelona és, per a alguns dels nostres escriptors, com l’amant decrèpita que un dia somiares altíssima i sensual i que avui no pots deixar. Barcelona desvetlla amors apassionats i de vegades rancors soterrats. Però Barcelona hi és, tan viva com una persona, a moltes de les obres dels escriptors  catalans.”

L’escriptura de Montserrat Roig és una escriptura apassionada i apassionant per al lector. Per a ella, la intensitat era el termòmetre de la vida, també el de la literatura. Va escriure fins al darrer alè i va lliurar el seu darrer article al diari Avui dos dies abans de morir. Es tractava d’un article sobre els nens víctimes del terrorisme. Amb el títol tan eloqüent i simbòlic d’Un múscul traïdor, el cor, aquest cor que batega. El seu, ara farà 25 anys es va aturar, però el podem trobar bategant en El temps de les cireres i en totes les seves obres. L’article va ser publicat pòstumament, en un especial que el diari va treure l’endemà de la seva mort, i acaba amb la frase: “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que si en té”. El càncer ens va arrabassar prematurament la seva. Montserrat Roig va morir a Barcelona, a la clínica del Pilar, el matí del diumenge 10 de novembre de 1991. Tenia 45 anys.

El temps de les cireres acaba amb aquests mots: “Però ell no moriria mai perquè tenia la Judit.” Com va dir d’ella Isabel-Clara Simó, “el sentiment d’immortalitat és part de nosaltres mateixos. I, si creiem en l’art, si creiem en la vida autèntica de les paraules i de les formes i dels colors i dels sons, si entenem que això és també realitat i és també vida, acceptarem que la Montserrat Roig no ha mort, i que no morirà mai…”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES