L’artificiós reconeixement a un Premi Nobel de Literatura

‘El ciudadano ilustre’ és una reflexió sobre fama, cultura, prestigi, llibertat, fatxenderia humana, solitud i incomprensió

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La cultura compta amb milers de definicions, tothom la menciona i molta gent la instrumentalitza però ningú no sap ben bé què és. El protagonista d’El ciudadano ilustre manifesta, en una de les més emblemàtiques escenes d’aquesta pel·lícula, que la millor política cultural és aquella que no existeix. Aquesta no és una idea nova, tot i que els mateixos que la manifesten no sempre fan escarafalls a l’hora de treure profit de les polítiques culturals. Al capdavall, què és el premi Nobel sinó política cultural? I aquesta gent del poble del protagonista, sorruda i maliciosa, no té també alguna mena de cultura col·lectiva?

Les contradiccions del personatge principal ja es manifesten a l’inici, accepta el Nobel però intenta fer un discurs alternatiu i acull sense manies els aplaudiments del públic, després d’un desconcertant silenci. El ciudadano ilustre ens explica una breu part de la vida d’un escriptor aplaudit i reconegut, instal·lat a la Barcelona pija  i de luxe i que en un moment de feblesa i de manca d’inspiració decideix acceptar la invitació que li han fet des del seu poble natal, a l’Argentina profunda, d’on va marxar fa més de quaranta anys i on el volen honorar amb actes diversos. En el tema inicial ja hi ha ironia, malgrat els bons escriptors que ha tingut l’Argentina no s’ha aconseguit fins ara cap Nobel literari i l’ombra del Borges no-premiat sura també per aquest guió. Això sí, tenen un Papa, tenen a Messi i tenen una reina holandesa, com recorda el grotesc alcalde d’aquest Salas remot.

El retorn comença en un to humorístic, els llibres d’aquest home premiat i respectat serviran per encendre foc i perquè el xofer, una mica curt de gambals, que li han enviat els faci servir com a paper higiènic. Mariano Cohn i Gastón Duprat, els directors d’aquesta pel·lícula que sembla que anirà als Oscar, aquests altres nobels cinematogràfics, reflexionen a fons sobre l’enfrontament entre dos móns, el de les pretensions culturals excessives i el de la gent normaleta que si bé admira els triomfadors, facin el que facin, ja que això és el de menys, també els enveja i no els entén de cap manera. És ja un tema clàssic el del personatge aliè a una comunitat que hi arriba o hi retorna, que sembla ser ben acollit d’entrada però que acabarà esdevenint una víctima de la irracionalitat generalitzada, quan les hipocresies es fan evidents i les passions amagades, les enveges i els desigs insatisfets afloren.

Aquest poble argentí, allunyat dels grans centres urbans, modern en molts aspectes car no ens trobem pas en un llogarret endarrerit, al menys en aparença, resultarà ben proper als qui coneguin pobles semblants, molt més reals i vius del que ens pot semblar d’entrada. El foraster sempre és un foraster, per més que s’esforci, i el qui retorna com a turista pot semblar fins i tot un traïdor pretensiós. Els concursos locals de pintura, l’afició dels poders públics a muntar esdeveniments en profit propi, les reines de la bellesa locals, siguin pubilles o misses, les menges típiques, els orgulls patriòtics, la desconfiança enfront de l’actitud d’algú que té diners i fama però no és capaç d’actuar amb una mica de seny davant d’una realitat força galdosa, fins al punt que sembla que un i altres parlin idiomes diferents, tot plegat ens pot evocar situacions semblants. Són pobles que retrobem fins i tot en programes de televisió d’aquests que es passegen per una ruralia que ja no és pagesa del tot però que conserva les essències d’un món tancat en ell mateix i no admet de bon grat les crítiques externes.

La història d’aquest ciutadà il·lustre es converteix de forma progressiva en una faula, en un conte amarat d’humor negre inquietant, però també en una reflexió a l’entorn de la fama, la cultura, el prestigi, la llibertat, la fatxenderia humana, la solitud i la incomprensió. Hi ha un cert joc amb l’espectador, algunes casualitats i trampes, un final amb sorpresa, tot i que relativa, i una certa presa de partit pel protagonista, tot i les seves contradiccions vitals, en contra d’aquesta societat tancada i hostil a qui importa poc la literatura o l’art, més enllà d’instrumentalitzar-ho tot per tal de tenir la coartada cultural coberta.

Potser la història no seria el mateix sense el seu protagonista, Óscar Martínez, un actor argentí amb una llarga trajectòria i en el seu millor moment. En una novel·la de Ruth Rendell situada en un entorn rural semblant a aquest, una de les protagonistes manifesta la seguretat que dóna viure on tothom et coneix però com de seguida que pots vols tenir un cotxer per poder fugir. El protagonista va fugir sense mirar enrere, segons allò que arribem a saber sobre ell, que és poca cosa, ben mirat, i el retorn és un error, encara més quan va recrear el seu poble, a la seva manera i de forma espinosa, en les novel·les que va anar escrivint i que el van fer famós i reconegut, en lloc d’escriure coses boniques, com seria el desig, ben segur, de la gran majoria dels seus convilatans.

El ciudadano ilustre té alguns defectes i mancances que no en desvirtuen el conjunt, l’humor dels inicis va donant pas a un neguit sense concessions, fins al punt que ja res no fa riure a partir de la meitat de la història i temem que en qualsevol moment en pugui passar una de grossa, gairebé a l’estil de La jauría humana. Però triomfa la tragicomèdia i respirem una mica, alleujats. Al capdavall la veritat no existeix, tot és literatura i interpretació i el neguit de l’escriptor haurà donat fruits, un nou llibre d’èxit, ja sense maquillatges, dient a les coses pel seu nom, fins i tot fent esdevenir el protagonista autor del que explica. El seu poble, però, ens temem que continuarà ancorat en la seva endogàmia cofoia i en el seu joc d’aparences, amb algun petit raig d’esperança momentani, com ara aquest jove escriptor amb possibilitats i el qual, ben segur, guillarà d’allà així que pugui.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES